Avui un relat propi, en lletra i en àudio: El festival, d'Anna Maria Villalonga

Fa uns dies vaig escriure aquest relat. Està dedicat a dues personetes molt importants per a mi. Són la Bruna i en Martí Pastor, dues de les veuetes d'EnVeuAlta. 

A banda de llegir el text, podeu sentir-lo enregistrat AQUÍ. Sentireu la Bruna i en Martí i copsareu tot el seu talent. 

EL FESTIVAL

La Bruna i en Martí són dos petits fantasmes. Viuen en una casa gran i molt vella enmig de la natura, a uns quants quilòmetres del poble més proper. La casa és de pedra sòlida ennegrida pels anys i té una heura enorme que trepa façana amunt, amunt, fins a la teulada. Abans també hi vivia una fantasmota que es deia Maria Isabel, en aquella mansió. A la Maria Isabel li havien caigut totes les dents i sempre duia el llençol brut. No era gaire simpàtica. No parava mai de remugar, de dia i de nit, i es passava les hores arrossegant les cadenes desmenjadament per totes les estances de la casa. Tanmateix, era l’única companyia que els fantasmets tenien.   

Feia un parell d’anys, en un capvespre de vent i pluja, la Maria Isabel va anunciar que havia decidit anar-se’n. Es veu que volia buscar un lloc més poblat i divertit. Que s’avorria com un musclo, va dir la molt poca solta. En Martí i la Bruna van quedar terriblement sorpresos. No s’ho esperaven. A més, mai no havien estat sols, però ella no els va oferir en cap moment l’opció d’acompanyar-la. Al contrari. Sense un bri de consideració, va arreplegar les cadenes a córrer cuita, en un garbuix embullat, i es va esfumar com una esperitada sota els llamps i els trons de la tempesta.      

Al principi va ser estrany, però amb el pas del temps en Martí i la Bruna s’hi van acostumar. Si eren sincers, havien de reconèixer que ells també s’avorrien una mica. Vivien tranquils, però sense emocions. No hi havia res a fer en aquell casalot antic i perdut. Gairebé comprenien que la fantasmota hagués tocat el dos. Només els costava perdonar-li que, abans de fer-ho, no complís amb el seu deure d’explicar-los les tasques bàsiques de la professió. 

‒ És que si volguéssim espantar algú no en tindríem ni idea ‒es queixava en Martí.

‒ Ja, és veritat, però tampoc no tenim a qui espantar.

Per tant, de moment s’entretenien xerrant amb les sargantanes i ajudant les aranyes a teixir les seves teles. Res d’especial.

Però vet aquí que un matí de feia uns quants mesos, de manera totalment inesperada, van aparèixer tres mortals desconeguts. Van arribar en un cotxe gran, rient i esvalotant. Eren tres homes alts i ben vestits que, sense miraments, es van colar dins la mansió. Parlaven a tota veu i ho tocaven tot com si fessin  una inspecció. Palpaven les portes, els vidres mig trencats, les parets, els marbres. Obrien i tancaven les finestres i es carregaven matusserament les teranyines tan laboriosament construïdes. En Martí i la Bruna es van empipar de valent. Amagats rere una cortina polsosa, amb els ulls esbatanats sota els llençols, no se’n sabien avenir.

‒Però què s’han pensat aquests burros? ‒ va protestar en Martí amb to de molta ràbia.

‒Jo què sé ‒va contestar la Bruna‒ Ni que fossin els amos!

Ai, quina premonició! Perquè sí. Malauradament, eren els amos. Els fantasmets de seguida van esbrinar que aquells mal educats que gosaven alterar la pau de la seva morada eren precisament els hereus dels antics propietaris del casalot. Executius amb deliris de grandesa que pretenien obrir una casa de turisme rural de luxe! Posar-hi jacuzzis, piscines, un bufet lliure a la japonesa! Amb les puntes dels llençols eriçades, els dos petits ectoplasmes van adonar-se que el món plàcid que els envoltava estava a punt d’anar-se’n en orris. De primer van sentir-se envaïts i molt enfadats. Allò no podia ser! Ningú no hi tenia dret a fer malbé els seus dominis!

Tanmateix, de cop i volta, a en Martí li va venir una idea.

‒Escolta, Bruna, potser aquesta és la nostra ocasió. Si ens dediquem a espantar aquesta gent, ja no ens avorrirem tant. Podem passar uns dies molt divertits.

‒Sí, ostres! Molt ben pensat. Però... que no te’n recordes que no sabem com fer por?

En Martí va callar en sec. Era veritat! La malcarada de la Maria Isabel no els havia transferit la saviesa fantasmal, que era una obligació dels fantasmes grans amb els petits.

‒Sempre va ser una irresponsable ‒asseverà en Martí. 

‒Irresponsable i lletja ‒va reblar la Bruna.

‒Sí, de lletja ho era molt... Però això ara és igual, dona! El que importa és aprendre l’ofici. Què podem fer?

Van passar uns quants dies donant-hi voltes, mentre el casalot s’omplia d’obrers i de màquines sorolloses que ho removien tot. Els dos fantasmets estaven fets pols. Literalment. Perquè amb tant d’enrenou duien els llençols ben empastifats. Tenien els ànims per terra. No se’n sortien. No feien por ni a la de tres. Havien intentat un munt de coses. Primer van exclamar “Uuuuu uuuuuu” tots dos alhora ‒i mes endavant per separat‒ davant dels treballadors de l’obra, però va ser inútil. Aquella gent ni cas. Fins i tot un dels manobres, com si res, es va eixugar la suor amb el pobre Martí, que va haver de córrer a tirar-se a l’aigua del rierol més pròxim per treure’s la pudor. Un altre dia, mentre arrencava les males herbes del jardí, van colpejar amb les cadenes el cul d’un paleta, però no va notar res. Com que eren cadenes infantils, de fantasmes de poca edat, l’impacte va ser mínim.

Total, que es trobaven a les últimes. I per a postres, no s’estaven divertint. La situació començava a ser seriosa, perquè la casa que coneixien i que estimaven aviat desapareixeria per sempre. Així que no els va quedar cap altra solució, després de meditar-ho intensament, que anar a cercar consell vora el fantasma principal de la comarca, el vell ectoplasma Miqueló, alies el Rata, que vivia en un museu de la capital. La normativa fantasmagòrica només permetia aquest recurs ens situacions límit, perquè en teoria cada membre de la comunitat s’havia d’espavilar tot sol. Tanmateix, aquesta ho era. Es trobaven clarament enmig d’una emergència.

‒És que la Maria Isabel no ens va ensenyar res... ‒argumentà en Martí amb veu tremolosa.

‒No, no ens va ensenyar res de res... ‒confirmà la Bruna, més tremolosa encara‒A més, era molt lletja.

En Martí va pensar que la Bruna tenia una dèria malaltissa amb la lletjor de la Maria Isabel, però va callar. El que importava ara mateix era l’ajut d’en Miqueló, alies el Rata. El cap dels espectres seia en un sillonet de braços al final d’una sala immensa. El museu era gran i ple de quadres antics. El visitava molta gent i en Miqueló s’ho passava pipa deixant anar rosegadors als peus de les turistes. No debades li deien el Rata. Després d’escoltar atentament l’informe de la Bruna i en Martí, va restar una llarga estona en absolut silenci. Els ullots se li bellugaven amunt i avall sota el llençol mentre anava fent:

‒Mmmm, mmmm

Clarament, estava reflexionant. De sobte, va preguntar:

‒Heu dit que hi posaran jacuzzis?

‒Sí.

‒I piscines?

‒Sí.

‒Hi haurà bufet lliure a la japonesa?

En Martí va respondre:

‒Sí, amb peix cru d’aquell que té tant d’èxit.

‒Doncs... ‒Uns instants més de silenci i de cop en Miqueló, el Rata, va esclatar‒ Què hi fem aquí? Anem tots cap allà! Per què coi voleu foragitar aquesta gent? Jacuzzis, piscines, sushi... Això serà un festival! Tots cap a la mansió.

‒Però... però... ‒van murmurar els infants ectoplasmes sense entendre res.

‒Res de peròs ‒va cridar el Rata‒ Vinga, som-hi!

I allà que, en pocs dies, s’hi van instal·lar tots els fantasmes de la comarca. N’eren més de quaranta. De manera que sí, la vida a la mansió, aviat convertida en una luxosa casa de turisme rural amb capacitat exclusiva per a una vintena d’hostes selectes, va esdevenir un festival. La població del més enllà duplicava el nombre de clients, però no tenien gaires ganes d’espantar-los. Era fàcil afeccionar-se a la bona teca, les aigües climatitzades i les bombolles del jacuzzi. En Martí i la Bruna van aprendre quatre tècniques d’urgència per si els feia falta en alguna ocasió, però poca cosa més. Amb tant de moviment ja no s’avorrien, tot i que van mantenir la mateixa amistat amb les sargantanes xerraires i les aranyes teixidores. També es van acostumar a la bona vida i a dormir cada nit a les lliteres dels massatges, envoltats d’un suau perfum de sàndal i de violetes.

‒Que bé que estem ara, oi Bruna? No ens hem bellugat de casa i sempre tan ben acompanyats!

‒Sí, Martí! Visca! Al final tot ha sortit bé!

Una tarda, quan ja portaven un any de festival, van veure arribar un llençol, molt brut, a través de la finestra. Venia amb les cadenes fetes un garbuix i de seguida la van reconèixer. Era la Maria Isabel, que caminava a poc a poc i amb els ulls una mica plorosos. Es notava per les dues taques líquides i rodones al capdavant de la tela. En Martí i la Bruna van sortir a rebre-la.

‒Que em puc quedar? ‒va preguntar fent el botet‒ Sé que no em vaig portar gaire bé, però us he trobat a faltar. Potser encara puc rectificar, no? M’han dit que aquesta casa ara és molt divertida. Em perdoneu?

Els fantasmets van sospirar profundament, una mica dubtosos. Però al capdavall, com que tenien bon cor, li van dir que sí, que la perdonaven i que es podia quedar. Quan s’allunyaven pel passadís cap a una sessió de jacuzzi,  la Bruna, però, encara va insistir:

‒Continua tan lletja com sempre, no trobes?

En Martí, sense respondre, tan sols va somriure.

FI