Ordres sagrades, de Benjamin Black

 

 

 

Ordres sagrades, publicada en català per Bromera, és la darrera entrega de la nissaga del forense dublinès Quirke, sorgit de l’esplèndida ploma de Benjamin Black, l’alter ego per al gènere negre del gran escriptor irlandès John Banville.

Com ja he comentat en altres ressenyes d’aquest autor, les seves novel·les negres no tenen res de típiques, ni de banals. De negre canònic en trobem molt poc. De fet, a mesura que avança la sèrie, el color negre es va diluint. Es va retirant gradualment per donar pas a una literatura profunda i transcendent, sense cap preocupació per l’acció o el dinamisme convencionals, que acosta indefectiblement Black a Banville, l’alter ego al titular.

A Benjamin Black no li interessen les investigacions policials a l’ús, les escenes de sang i fetge o les persecucions. Tanmateix, podem trobar investigacions i truculència en les seves novel·les, però mai no seran una finalitat en elles mateixes, sinó un mitjà, un instrument, per dir altres coses. L’autor irlandès pretén per damunt de tot reflectir la condició humana, la naturalesa de l’home, el seu patiment, les seves misèries, la seva profunditat interior. Per això crea personatges extremadament intensos i complexos, personatges que dubten, sofreixen, s’interroguen i ens interroguen. Black s’aboca a l’abisme de l’ànima humana com pocs autors actuals. Amb un detallisme inaudit i lúcid, que deixa perplex el lector per la seva penetració i encert.   

El marc també és vital en la nissaga de Quirke. Estem a la Irlanda supersticiosa, religiosa, hipòcrita i atàvica dels anys 50 del segle XX. Només en aquest escenari té sentit la sèrie, ja que la segona intenció de Black és parlar-nos del seu país natal, d’aquells escenaris bellíssims, on la pluja i la boira fan de mestresses amb la seva presència inalterable, i on tot és gris, provincià i pobre d’esperit.

La profunditat sociològica, històrica i psicològica de Benjamin Black resulta inqüestionable. És la de Banville, un dels millors escriptors actuals en llengua anglesa. No se’n sap desempallegar, per això les seves novel·les negres no s’avenen amb els codis ni les convencions. Són lentes, pausades, minucioses, extremadament detallistes en la descripció dels estats d’ànim dels personatges, femenins, masculins, pobres i rics. Del primer a l’últim. Si busqueu això, us encantaran.

En aquesta entrega, Black afronta un tema relacionat amb l’Església Catòlica que, per desgràcia, encara està de rabiosa actualitat. I, endemés, ens deixa amb un enorme interrogant obert que fa referència al protagonista. No sé si podré esperar massa temps a descobrir què passa.

Per cert, no puc deixar de dir que la traducció m’ha semblat molt bona. I no és fàcil reproduir la ploma rica, treballada, preciosista i excelsa d’un autor com Banville. N'estic segura. 

Que passeu un feliç dissabte, negrots
  

   

Un disparo al autor, exposició fotogràfica d'Ana Portnoy

 

Una de les coses que he fet aquest estiu ha estat visitar l'exposició fotogràfica de l'amiga Ana Portnoy, ben coneguda per tots els autors i afeccionats negrots perquè sempre la tenim entre nosaltres fent-nos unes fotos magnífiques. Intitulada "Un disparo al autor", es tracta d'un tast itinerant de la més gran exposició, amb moltes més fotografies, que l'Ana té preparada. En aquesta ocasió, el tast es trobava a Girona, a la Biblioteca Carles Rahola. I he de confessar que em va agradar molt, però que se'm va fer massa curt. I és que tot plegat estava molt ben ambientat i resultava molt atractiu, però això m'hauria agradat que hagués estat molt més extens i ampli. 

 

En qualsevol cas, us deixo amb el petit reportatge gràfic que vaig fer. Ah, per cert, a l'exposició s'hi trobava el meu llibre Les veus del crim. Va ser una sorpresa.

 

Bon divendres, negrots.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Te felicito, Ana, por tus espléndidas fotos. Yo estoy muy contenta de la que me hiciste a mí. Espero con ilusión la gran exposición que tu trabajo se merece.

 

  

Les escopinades dels escarabats, d’Andreu Martín

Les escopinades dels escarabats no arriben al setè soterrani del pedestal on s’aixeca la meva estàtua és el breu i senzillet títol de la novel·la d’Andreu Martín guanyadora del XXV Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira i publicada per Bromera. Una ficció negra negríssima, impecable en la seva construcció i amb una trama prou imaginativa que reflecteix sense pèls a la llengua els temps de corrupció i escàndols que estem vivint.

Que Andreu Martín és el mestre ho sabem tots, i a Les escopinades dels escarabats ho demostra amb escreix. Sap conjuminar a la perfecció els aspectes purament literaris amb la reproducció intel·ligentíssima i àcida de la realitat, tot aconseguint una novel·la divertida, irònica i dura que ho critica tot i que conté el conjunt d’elements típics del gènere: violència, sexe, psicòpates, sicaris, prostitutes, crims tortuosos, polítics corruptes, blanqueig de diners, empreses pantalla i etcètera, etcètera.

L’obra es llegeix de pressa i amb plaer, sense poder evitar un somriure als llavis. Excel·leix, al meu entendre, en la construcció dels personatges, sobretot en el personatge de Melba, la “dona de la vida” que, com ella mateixa manifesta, es dedica a això, a “donar vida”. També en Guillem i en Sergi són dos personatges entranyables, que ajuden a contrarestar la bogeria megalòmana de Germán Rojo, un sàdic sense ètica ni escrúpols que es pensa que es Déu.

Martín estructura la novel·la mitjançant una llarga sèrie de capítols breus i no té manies a l’hora de fer-la bilingüe. Aquells personatges que s’escau que parlin castellà, el parlen. Sense cursives ni marques diferenciadores. A mi em sembla perfecte. En nom de la versemblança i de la naturalitat. La nostra societat és així i, si volem mostrar-la de veritat, doncs ja està. No vol dir que sigui l’única solució. A més, conec prou gent a qui no li agrada. Però en algunes ocasions resulta la més encertada i punt.

He xalat molt amb totes les brometes, ironies i tocs del mestre. I m’ha encantat la seva invenció del Demoniejo de MonDeMon, el ninotet que fa pujar com l’escuma l’empresa del dolent dolentíssim. Durant tota la lectura he tingut ganes de veure’l dibuixat, de saber com se l’imaginava l’Andreu. Aquesta és la prova que la ficció, si és tan bona i tan autèntica, s’acaba confonent en el nostre cervell amb la realitat.

Si algú de vosaltres encara no ha llegit Els escarabats, ja ho sabeu. Gaudi assegurat, negrots.

I ara Matarranya Negra

L'agost ve carregadet de trobades negrotes, com ja us vaig avisar. Ara arriba el Matarranya Negra, que se celebra el dia 22 a Vallderrobres, a la Llibreria de l'Octavi Serret, enorme activista. Hi aniran un munt d'autors i afeccionats. Si hi sou a prop, no us ho perdeu. Se'n diu Sant Jordi agost negre, celebra la quarta edició i enguany retrà homenatge al recentment desaparegut Francisco González Ledesma.  

Que passeu una bona jornada, negrots.


 

Ja tenim aquí Besós Mar, de Lluís Bosch

Ja tenim aquí Besós Mar, la novel·la de Lluís Bosch que va guanyar la II edició del Premi Memorial Agustí Vehí de novel·la negra en català.

 

Com que vaig formar part del jurat, jo ja l'he llegida. Tanmateix, ho tornaré a fer amb la calma normal, no amb la pressió de llegir tants originals per decidir el guanyador del premi.

 

Ara simplement us deixo aquí la notícia de la seva aparició. Quan la torni a llegir, confegiré la meva ressenya.   

 

Aneu-vos preparant. Es presenta una tardor ben mogudeta, negrots.
 

La música dels camaleons, de Jordi Cervera

“Avarícia i revenja”. Aquests són els dos supòsits dels quals Jordi Cervera parteix a la seva darrera novel·la (La música dels camaleons, publicada per Bromera) com a mòbils del crim. I els posa en joc, ja ho crec que sí. Els posa en joc en una ficció dura, sòrdida i original que manté el lector amb l’ai al cor des de les primeres pàgines i que utilitza la música (molt heterogènia i diversa) com a curiós fil conductor. 

La música dels camaleons mostra una de les veus de Jordi Cervera com a escriptor. De la mateixa manera que és capaç d’usar un registre àgil i lleuger quan escriu per a joves (La mort a sis vint-i-cinc o La mort a dos-cents deu), també podem veure com es transforma quan conrea una narrativa negra per a adults. Ho va fer a Mosques i ara ho ha fet a La música dels camaleons. La seva prosa es converteix en un magma fosc, ampul·lós i recurrent que no té altra finalitat que inquietar el lector. Un estil retòric i obscur que incideix ˗com un pes que ofega˗ en la tragèdia i la brutor de la història que explica.       

La trama de la novel·la resulta molt atractiva, sobretot perquè és com un trencaclosques de peces que han d’anar encaixant i també perquè tracta un tema poc habitual en el gènere negre de casa nostra. Els franctiradors i els cossos policials d’elit semblen cosa dels americans, però aquí també en tenim i Jordi Cervera els treu a la llum. Ens mostra les entreteles dels GEI, la unitat més preparada dels Mossos d’Esquadra, aquells que només fan la seva aparició en casos molt greus de difícil resolució.

La novel·la n’és plena, de situacions complicades. Té un vessant molt assumible, de drama familiar típic, però també té un vessant de caràcter força inusual, molt de pel·lícula, en especial cap al final. A mesura que ens acostem al desenllaç, el puzle va agafant forma  i nosaltres, com a lectors, anem quedant a cada nova pàgina amb la boca més oberta.

Destaco per damunt de tot l’originalitat del tema tractat i del seu enfocament sense complexos. Em sembla perfecte que la novel·la negra en català tingui testimonis variats, de tota classe i mena, com passa en les literatures consolidades. Aquest és el camí que cal seguir. També lloo la imaginació de Cervera, que Déu n’hi do les coses que s’empesca. La credibilitat i la versemblança adquireixen un to propi i exigeixen del receptor un paper actiu i una certa tolerància. És l'opció de Cervera, la seva tria. 

Estem davant d'una novel·la  llarga, inquietant, sorprenent i tèrbola que encantarà als amants de l’acció i del risc.

I no explico res més. Si voleu saber més coses, us esperem el dia 7 de setembre a la Setmana del Llibre en català. Allà, a la taula rodona de Bromera, que tinc la fortuna de moderar, podrem parlar amb l’autor en directe.

Feliç dia, negrots.      

Cubelles noir

El dia 20 d'aquest  temible mes d'agost (temible per la calor, s'entén) tenim una trobada de novel·la negra a Cubelles. Un munt de negrots reunits per parlar del bé i del mal, sobretot del mal.

De la mà de Xavier Borrell i Vicente Corachán, la reunió és a les 12 hores al Centre Social de Cubelles (carrer Juan Roig i Piera, núm. 5). Serà una mena de "roda de prensa-debat" amb escriptors i altres persones vinculades al gènere. 

Malgrat que en Xavier Borrell m'ho va comentar ja fa molt de temps, per desgràcia no hi podré assistir. Amb tot, us faig l'anunci de la trobada perquè segur que resultarà molt interessant.

 

Comença la temporada, negrots. Com la lliga de futbol. I us auguro que serà un no parar.

Per cert, el cartell és xulíssim, oi?  

La noia del tren, de Paula Hawkins

La noia del tren és el típic best-seller estiuenc que segurament respon a una bona operació de màrqueting. Una novel·la d’entreteniment, estilísticament plana i sense cap gràcia literària (molt en la línia habitual dels llibres de consum anglosaxons), que només serveix per passar l’estona a la platja.

Té 461 pàgines, i aquest és un dels seus grans problemes, perquè n’hi sobren ben bé la meitat. Si hagués estat més curta, fins i tot hauria resultat més o menys distreta de llegir, ja que comença prou bé i el desenllaç (malgrat ésser bastant previsible) no m’ha semblat malament. Tanmateix, per allà el mig es produeixen una sèrie de recurrències i repeticions gratuïtes difícils de suportar. Del tema de l’alcoholisme de la protagonista, que em sembla atractiu en la seva originalitat (la protagonista no és una heroïna típica, guapa i fantàstica, sinó una dona amb molts problemes i debilitats) se n’abusa tant que t’agafen ganes de plorar d’avorriment. No calia. Què ho fa pensar a certs escriptors que és necessari repetir tant les coses? Tracten de burro el lector o què?

D’altra banda, també he trobat que les veus dels tres personatges principals (tres dones, totes tres en primera persona) s’assemblen massa. No hi ha gaire diferència, per no dir que no n'hi ha cap. Això és un error i lliga perfectament amb aquesta poca elaboració de la narrativa anglosaxona de gran consum que he comentat al principi.

Estic segura que La noia del tren pot funcionar molt millor com a pel·lícula de sobretaula d’Antena3 del que funciona com a novel·la. No perdeu el temps llegint-la. Hi ha massa llibres bons per explorar.

Feliç diumenge, negrots.   

"Un crimen", un relat de Luis Mateo Díez

Fa temps que no penjo relats de diferents autors en aquest bloc, com feia abans. Avui vull recuperar el costum, que no m'agradaria perdre. Per això us penjo aquest microrelat tan breu però tan suggeridor de Luis Mateo Díez. Si voleu saber qui és l'autor, només heu de prémer aquí.

 

A mi el relat em sembla magnífic (i molt oportú en ple estiu). Espero que en gaudiu tant com jo.

Feliç dia, negrots.

 

 

 

 

UN CRIMEN

Bajo la luz del flexo la mosca se quedó quieta.

Alargué con cuidado el dedo índice de la mano derecha.

Poco antes de aplastarla se oyó un grito, después el golpe del cuerpo que caía.

En seguida llamaron a la puerta de mi habitación.

- La he matado - dijo mi vecino.

- Yo también - musité para mí sin comprenderle.

 

(Luis Mateo Díez)