La noia del tren és el típic best-seller estiuenc que segurament
respon a una bona operació de màrqueting. Una novel·la d’entreteniment, estilísticament
plana i sense cap gràcia literària (molt en la línia habitual dels llibres de
consum anglosaxons), que només serveix per passar l’estona a la platja.
Té 461 pàgines, i aquest és un
dels seus grans problemes, perquè n’hi sobren ben bé la meitat. Si hagués estat
més curta, fins i tot hauria resultat més o menys distreta de llegir, ja que
comença prou bé i el desenllaç (malgrat ésser bastant previsible) no m’ha
semblat malament. Tanmateix, per allà el mig es produeixen una sèrie de recurrències
i repeticions gratuïtes difícils de suportar. Del tema de l’alcoholisme de la
protagonista, que em sembla atractiu en la seva originalitat (la protagonista
no és una heroïna típica, guapa i fantàstica, sinó una dona amb molts problemes
i debilitats) se n’abusa tant que t’agafen ganes de plorar d’avorriment. No
calia. Què ho fa pensar a certs escriptors que és necessari repetir tant les
coses? Tracten de burro el lector o què?
D’altra banda, també he trobat
que les veus dels tres personatges principals (tres dones, totes tres en primera persona)
s’assemblen massa. No hi ha gaire diferència, per no dir que no n'hi ha cap. Això és un
error i lliga perfectament amb aquesta poca elaboració de la narrativa
anglosaxona de gran consum que he comentat al principi.
Estic segura que La noia del tren pot funcionar molt
millor com a pel·lícula de sobretaula d’Antena3 del que funciona com a
novel·la. No perdeu el temps llegint-la. Hi ha massa llibres bons per explorar.
Feliç diumenge, negrots. 
Veig que la meva llibretera no m'ha aconsellat malament. No el compraré.
ResponEliminaGràcies. La pila pendent ja és enorme.
ResponEliminaÉs una de les que he llegit darrerament i penso com tu, me l'hagués pogut estalviar. Si voleu un best seller d'aquest estil, millor Perduda o Ferides obertes de la Gillian Flynn.
ResponEliminaPer cert, un dels meus llibreters em va preguntar divendres sobre aquesta novel·la i no la vaig posar bé. No la llegirà.
ResponEliminaJo també vaig picar i em vaig aburrir força.
ResponEliminaEfecrivament és repetitiva i s'allarga sense necesitat. I no sols els tres personatges femenins són intercambiables. També passa amb els homes. Pel que fa al final. des del moment en qué es fa previsible li treu molt atractriu i fa que la darrera part no s'acabi mai. Penso, com tu, que és una bona idea inicial, poc treballada.
Potser m'espanta la mida..Si és fa repetitiva pot semblar feixuga. Mmmmm...no ho veig clar. Gràcies per la teva ressenya !
ResponEliminaNo puc estar més d'acord amb tu, entretinguda i res més, previsible el final i admirada que se'n parli com la novel-la de l'any amb la gran quantitat de llibres venuts. Espero la teva ressenya de "Vestido de novia" per decidir si me la compro perquè, com dius, hi ha massa per llegir.
ResponEliminaGràcies.
Àngels
A mi me'l van regalar, no em va agradar. N'esperava molt més. El vaig trobar avorridot i no hi ha cap personatge que atrapi una mica.
ResponEliminaGràcies per la resenya Anna Maria. Una abraçada.
Marta Valls
Crec, com tu, que és una novel·la distreta que es llegeix fàcil i que li'n sobren pàgines. Pel que fa a les veus dels personatges Rachel, Anna i Megan, sí, és cert, no tenen cap tret diferencial estilístic que faci que el lector les diferenciï.
ResponEliminaEl que m'ha agradat és el recurs de la memòria que actua com resolució del cas i que fa que el lector se n'adoni de la feblesa d'una de les protagonistes en el moment que la beguda la domina.
La primera meitat es llegeix més o menys bé, tot i que ja s'aprecia que els dos personatges femenins que narren són gairebé calcats. Quan apareix la tercera dona, al principi sembla diferent, però aviat acaba convergint amb les dues primeres. Potser caldria que l'autora passés un qüestionari Proust als seus personatges abans de donar-los vida... També estic d'acord que a novel·la es fa llarga i repetitiva. Malgrat tot, si aquest llibre serveix perquè algú s'enganxi a llegir, trobo que ja fa el seu paper. Per sort, com que els lectors, de mica en mica, ens anem tornant més exigents, tot és començar, encara que sigui llegint bestsellers.
ResponEliminaMíriam
Fa bo de llegir-te dient les coses pel seu nom. Hi ha llibres que són "productes" i no literatura, el que passa és que tots estan fets de paper i tenen coberta amb una foto. Les teves ressenyes ajuden a distingir-los!
ResponEliminaCompletament d'acord amb la teva resenya. Li sobren moltes pagines. El final previsibl, jo el vaig endevinar a la mitad. Les tres protagonistes les he trobat poc interesants.
ResponEliminaNo la pensava llegir, aquesta noveŀla. N'havia llegit una ressenya en anglès que la deixava poc afavorida. Però he llegit la teva ressenya perquè totes les teves sempre m'agraden (fins i tot quan el llibre no m'interessa). Pel que fa a la llargària del llibre, ja t'ho he explicat d'altres vegades, que no sol ser culpa de l'autor quan es tracta d'un llibre en anglès. Les editorials els exigeixen un mínim de pàgines o no les publiquen. Ho sé per una amiga, autora canadenca que ha publicat unes 15 noveŀles, li solen tornar els manuscrits dient que "molt bé, però l'has de fer més llarga", i apa, a omplirla de més pàgines.
ResponElimina