Les escopinades dels escarabats, d’Andreu Martín

Les escopinades dels escarabats no arriben al setè soterrani del pedestal on s’aixeca la meva estàtua és el breu i senzillet títol de la novel·la d’Andreu Martín guanyadora del XXV Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira i publicada per Bromera. Una ficció negra negríssima, impecable en la seva construcció i amb una trama prou imaginativa que reflecteix sense pèls a la llengua els temps de corrupció i escàndols que estem vivint.

Que Andreu Martín és el mestre ho sabem tots, i a Les escopinades dels escarabats ho demostra amb escreix. Sap conjuminar a la perfecció els aspectes purament literaris amb la reproducció intel·ligentíssima i àcida de la realitat, tot aconseguint una novel·la divertida, irònica i dura que ho critica tot i que conté el conjunt d’elements típics del gènere: violència, sexe, psicòpates, sicaris, prostitutes, crims tortuosos, polítics corruptes, blanqueig de diners, empreses pantalla i etcètera, etcètera.

L’obra es llegeix de pressa i amb plaer, sense poder evitar un somriure als llavis. Excel·leix, al meu entendre, en la construcció dels personatges, sobretot en el personatge de Melba, la “dona de la vida” que, com ella mateixa manifesta, es dedica a això, a “donar vida”. També en Guillem i en Sergi són dos personatges entranyables, que ajuden a contrarestar la bogeria megalòmana de Germán Rojo, un sàdic sense ètica ni escrúpols que es pensa que es Déu.

Martín estructura la novel·la mitjançant una llarga sèrie de capítols breus i no té manies a l’hora de fer-la bilingüe. Aquells personatges que s’escau que parlin castellà, el parlen. Sense cursives ni marques diferenciadores. A mi em sembla perfecte. En nom de la versemblança i de la naturalitat. La nostra societat és així i, si volem mostrar-la de veritat, doncs ja està. No vol dir que sigui l’única solució. A més, conec prou gent a qui no li agrada. Però en algunes ocasions resulta la més encertada i punt.

He xalat molt amb totes les brometes, ironies i tocs del mestre. I m’ha encantat la seva invenció del Demoniejo de MonDeMon, el ninotet que fa pujar com l’escuma l’empresa del dolent dolentíssim. Durant tota la lectura he tingut ganes de veure’l dibuixat, de saber com se l’imaginava l’Andreu. Aquesta és la prova que la ficció, si és tan bona i tan autèntica, s’acaba confonent en el nostre cervell amb la realitat.

Si algú de vosaltres encara no ha llegit Els escarabats, ja ho sabeu. Gaudi assegurat, negrots.