Màxima discreció, de Vicent Sanz Arnau

Màxima discreció, de l’autor de Traiguera Vicent Sanz Arnau, és la primera novel·la (diguem-ne “negra”) que publica Edicions Saldonar. Una proposta interessant i diferent que fa de molt bon llegir.

La seva coberta posterior indica exactament:

La història trepidant d’un detectiu que es mou, al nord valencià i el sud català, entre la mentida oficial i la clandestinitat, que treballa a tant la peça empès per la voluntat d’alliberar-se del món desfet i anodí de la postguerra. Un heroi anònim que es belluga amb la màxima discreció entre bastidors en una societat subalterna i castigada.

Curiosament, se’m fa difícil subscriure aquest paràgraf. I no per la pura explicació literal, sinó per allò que de valoratiu conté. M’explico.

És cert que la novel·la es mou entre la mentida oficial i la clandestinitat. De fet, recull els tripijocs de l’estraperlo en la macada i fosca Espanya de la postguerra, quan la pressió del Règim encara era present a tothora, insuportable. Hi apareixen els maquis, els comunistes, la xarxa silenciosa que els protegeix i els ajuda... Una legió de personatges que sobreviuen com ombres en un país (o el que sigui) sense cap tipus d’expectativa ni d’esperança. També és cert que la societat que reflecteix el llibre és una societat subalterna i castigada, per descomptat. La recuperació d’una guerra com la Guerra Civil pot esdevenir interminable. Segurament ens podríem posar d’acord que encara no s’ha acabat de produir.

Tanmateix, no considero que el protagonista de la història sigui un heroi. Un heroi anònim! No! És un pinxo, un home, com a poc, “amoral”. Un brivall que es dedica a activitats gens clares disfressat d’honorabilitat. Un murri al més pur estil de la literatura popular valenciana. No llueix gaire escrúpols, en Ramon Borrull. És un rufià molt sagaç,  un “espavilat” que només es mou per diners. Els ideals i ell no tenen gaire a veure. I no dubte a matar quan fa falta, gairebé podríem dir que “a tort i a dret”. 

No us penseu que això és una crítica negativa. Ni molt menys. El vessant “negre” de la novel·la es veu reforçat per aquesta caracterització poc “positiva” del personatge protagonista. Estic segura que fins i tot hi haurà lectors que hi empatitzaran, perquè aquella terrible Espanya era una mica “campi qui pugui”. I perquè tots els pillastres del món tenen quelcom que atrapa. 

 

Tampoc no acabo de combregar  amb la utilització de l’adjectiu “trepidant”. És un terme del qual, actualment, se n’abusa massa en els resums de les novel·les, amb la qual cosa ha perdut una mica la seva significació. Màxima discreció, tal vegada com el seu títol indica, és un text que es desgrana des de la més absoluta versemblança, des de la quotidianitat, des del desenvolupament dels esdeveniments amb un ritme totalment adaptat a l’època que reflecteixen. Els cotxes no corrien tant aleshores, les comunicacions eren distintes, més lentes. Implicaven esperes de dies, conferències que s’havien de demanar a l’operadora, missatges entregats en mà, viatges de quilòmetres per lliurar un paquet o una missiva. Per tant, “l’acció” havia de posseir una altra cadència, no podia ésser tan immediata com ara mateix. Tanmateix, això no significa que la lectura no sigui extraordinàriament plaent, precisament enganxa perquè resulta absolutament creïble.

M’ha semblat que la prosa de Vicent Sanz, el seu estil narratiu, és un estil sobri, polit i clàssic. Amb una bona dosificació del registre lingüístic i dialectal i amb un clar coneixement de l’entorn geogràfic que descriu. Aquesta qüestió, per a mi, ha representat un plus. Per motius personals, conec molt bé Sant Mateu, Vinaròs, Castelló, Peníscola. L’oportunitat de tornar a resseguir aquells camins ha despertat els meus records i m’ha fet molta il·lusió.         

Us recomano el llibre. Una veu pròpia. Us agradarà., negrots.