El diablo en cada esquina, de Jordi Ledesma

Quan vaig escriure, el 6 de setembre de 2012, la ressenya de Narcolepsia ˗primera novel·la de Jordi Ledesma˗, la vaig acabar amb aquest paràgraf:

Em pregunto què ens espera ara. Jordi, et felicito. Però, nano, no ens enganyem. Tu mateix t’has posat un llistó molt alt.

Doncs sí, ell mateix s’havia posat un llistó molt alt. Però, caram, aquest “nano” és un autor immens, que no té aturador. De manera que no només ha superat amb facilitat el seu propi llistó, sinó que ho ha fet amb una nota ben alta.

El diablo en cada esquina és una aposta valenta i distinta: una novel·la breu, en present, amb una focalització molt més acotada. En alguns aspectes pretén inequívocament distanciar-se de l’extensió i la monumentalitat de Narcolepsia, tot i que ambdós títols tenen en comú, a banda de la potència i de l’estil directe, la pertinença a la narrativa de “baixos fons” i la visió dura i desencisada del món. Tanmateix, amb aquesta segona obra Jordi Ledesma transmet una gran vivacitat i inquietud literària, demostra que pot indagar en la seva pròpia creativitat i buscar nous camins per enfrontar el fet de l’escriptura.

 

 

 

Ledesma és un escriptor de raça, no hi ha més. Les paraules li broten a raig, sense concessions. Com si tot el seu talent es vessés damunt del paper a borbollons, a fuetades, a cops de tralla. A mi, que no m’agraden gaire les novel·les de pinxos ni els personatges del subsòl, Jordi Ledesma aconsegueix atrapar-me com si fos una mosca en una gota de mel. Domina els registres lingüístics, els argots, els diàlegs, el ritme. M’he empassat el llibre com si estigués assedegada de bones lletres, com si m’hi anessin totes les lectures de l’univers, com qui s‘empassa un got d’aigua fresca enmig del desert.   

Quatre històries que convergeixen, quatres personatges al límit. El crim organitzat i una societat podrida, malalta, malsana, miserable. L’ambició desfermada, la cobdícia, la sang. La cara fosca de Barcelona. La traïció. Tot lliga a la perfecció en un calidoscopi múltiple farcit de girs i cops d’atzar. Tot és autèntic: les trames, la prosa i les intencions de Jordi Ledesma. Directe, potent i genuí, em pregunto com és capaç d’escriure amb tanta duresa. Perquè quan el coneixes saps que és una persona riallera, mesurada, “carinyosa” i afable. I penses... buf, així veu el món Jordi Ledesma? D’on ho treu, tot això?

 

I ara m'adreço a tu, Jordi, directament:

Estimat, com a final de la ressenya de la teva segona novel·la ja no diré que t’has posat el llistó molt alt, perquè això ja has demostrat que per a tu és una fotesa. Avui afirmaré una altra cosa, sense cap por d’equivocar-me: et pronosticaré un futur enlluernador. I, si no, temps al temps.