Diez negritos, nuevas voces del género negro español

Fa un parell de dies vaig acabar de llegir una nova antologia criminal publicada per l’Editorial Alrevés. Es tracta del recull titulat Diez negritos (nuevas voces del género negro español), coordinat per Àlex Martín Escribà i Javier Sánchez Zapatero (els dos negrots de Salamanca).

Com a primera providència, no puc fer altra cosa que congratular-me per la publicació d’un altre volum de relats. En els darrers temps, com ja sabeu, n’han sorgit uns quants (tant en català com en castellà). Evidentment, com a defensora acèrrima de la distància curta i també com a antòloga d’Elles també maten (i d’altres coses que vindran), n’estic molt satisfeta. He notat que algun sector de públic es mostra darrerament menys refractari a llegir relats. Almenys, així m’ho ha semblat. Aquest fet, no cal dir-ho, m’alegra molt.

Els autors aplegats a Diez negritos es troben entre el bo i millor del gènere negre actual en llengua castellana. “No están todos los que son”, però podríem dir que sí que “son todos los que están”. La llista, per ordre d’aparició, la formen: Jordi Ledesma Álvarez, Alexis Ravelo, Claudio Cerdán, Carlos Zanón, Víctor del Árbol, Susana Hernández, Aro Sáinz de la Maza, Jorge Navarro, Berna González Harbour i Toni Hill.

El conjunt ens mostra, un cop més, la permeabilitat del “negre” i les seves fronteres, cada cop més difuses. Àlex Martín Escribà i Javier Sánchez Zapatero, grans coneixedors del gènere i diria que mantenidors d’un cert “purisme” al respecte, no han pogut evitar que els 10 escriptors hagin fet el que han volgut. Això vol dir que l’antologia és enormement variada i heterogènia, amb relats distints i molt personals que poden agradar a un grup de lectors molt ampli.  

Al meu entendre, les històries de Zanón y González Harbour són poc negrotes. La primera només ho sembla per l’atmosfera. La segona, que és duríssima i colpidora, té més vinculació amb l’actualitat que amb la ficció de gènere. En el relat de Víctor del Árbol hi he identificat clarament el seu tarannà més filosòfic; Jorge Navarro m’ha semblat que explotava algun recurs clàssic per confegir un relat trist com un blues. I Toni Hill m’ha fet xalar amb una delirant idea que funciona molt bé i demostra la seva imaginació.

La resta m’han semblat les històries més remarcables del recull. Alexis Ravelo posa en tela de judici l’honradesa policial. Resseguim el procediment per descobrir coses que no puc revelar sense fer un espòiler.

Jordi Ledesma Álvarez conjumina la nostàlgia dels records d’adolescència amb una impunitat criminal que difumina els límits de la identitat personal i, alhora, dels finals feliços. Quan tenim un  happy end: quan atrapen el criminal o quan no l’atrapen?

La mateixa pregunta ens podríem plantejar respecte a l’aportació d’Aro Sáinz de la Maza, tremenda i fosquíssima, gairebé diria que gòtica i terrorífica, i que ens aboca a indagar sobre la fràgil frontera que existeix entre la follia i la cordura. Utilitza un recurs clàssic de la literatura universal, vinculada a les bèsties, en aquest cas als insectes o similars (“hasta aquí puedo leer”), que m’ha encantat.   

També Susana Hernández du a terme un exercici que a mi sempre m’ha interessat. La desmitificació d’un conte tradicional, en aquest cas d’El flautista de Hamelín, per reinventar intertextualment el fet literari. Tot està escrit, però tot pot renovar-se. La seva història, ambientada a l’Amèrica Llatina, es nodreix d’una sèrie de llocs comuns que podem reconèixer. Crec que, precisament per això, resulta tan suggeridora.

I per fi, la perleta del recull. El relat de presons, breu, contundent, tendre i estremidor alhora, de Claudio Cerdán. No hi sobra res, tampoc no hi falta. El final no és especialment sorprenent, però la història es converteix en perfecta en la seva clara simplicitat. La meva enhorabona.   

Negrots, recomano clarament Diez negritos. Preferiu la tipologia que preferiu, el llibre té de tot. Paga la pena submergir-se en la seva lectura.