Com ja va quedar clar en el meu afligit
comiat de la nissaga protagonitzada per Kurt Wallander ˗dins la ressenya de la
novel·la que la clou, L’home inquiet˗, les
aventures d’aquest policia suec (solitari, depressiu, diabètic i molt
treballador) em van robar el cor des que hi vaig entrar en contacte, ja fa molt
de temps. Saber que no el tornaria a recuperar en un text inèdit o nou (tan sols quedaven les possibles relectures que jo en fes, això sí) em sabia molt greu. Tan
greu que, al llarg d’aquest període sense ell, l’he enyorat molt. I l’he recordat
públicament innumerables cops.
I vet aquí que, de manera
absolutament inesperada, fa pocs dies em vaig assabentar que acabaven de
publicar, tant en català com en castellà, una novel·leta breu, la penúltima en
l’esdevenir cronològic del personatge, que fins el moment només havia aparegut
a Holanda. Jo coneixia l’existència d’aquest text i n’havia rebut notícies, però
sempre poc clares i en el sentit que era un llibre menor, el qual no havia
arribat aquí per motius inconeguts.
No cal dir que em vaig afanyar a
comprar-lo, esperonada a més a més per l’amic Jordi de Manuel, que el va llegir
de seguida i me’l va recomanar. Jordi de Manuel em va indicar que, a banda de
la breu ficció novel·lesca titulada Ossos
al jardí, el volum contenia un postfaci del mateix autor, Henning Mankell, que
em podia interessar com a estudiosa del gènere. Evidentment, tenia raó. Són solament unes poques pàgines, però, malgrat el seu to bastant general, inclouen
algunes reflexions molt aprofitables, per no parlar d’unes quantes citacions
impagables que de segur empraré en futurs articles i treballs d’investigació.
En aquest postfaci, el “pare” creador d’en Wallander (ja sabem que el pare en
la ficció és ben diferent i hi juga un important rol) ha volgut fer-nos cinc
cèntims de la gènesi del personatge, del sentit del cicle que protagonitza i del
paper que ell atribueix a la novel·la negra com a gènere i a la novel·la negra
sueca de finals del segle xx en
particular. Comptat i debatut, satisfer els seguidors sobre curiositats
diverses, però sempre enfocades des del rigor literari i la seriositat del
contingut.
Quan vaig tenir el llibre a casa,
vaig procedir a posar en solfa un solemne ritual. El vaig observar durant una
llarga estona, molt concentrada. Després, el vaig acaronar i sospesar per totes
bandes, el vaig obrir i fullejar. I, oh instant fugisser!, el vaig ensumar
profundament. Un cop culminat el procés, vaig col·locar el volum al meu costat
unes quantes hores. Simplement, em feia companyia. Només me’l mirava. Com us
podeu imaginar, no gosava començar-lo. Volia prolongar l’encís de l’espera, la
promesa de plaer que s’amagava entre les seves pàgines. Sabia que, així que
iniciés la lectura, no podria parar i
que, per tant, la meravella del retrobament esdevindria ràpidament una sensació
caduca i efímera.
Ara és quan alguns de vosaltres
us esborreu del bloc perquè penseu que estic com una cabra.
El cert és que la novel·leta no
m’ha decebut. És Wallander en estat pur, ja en el moment del declivi de la seva
vida, quan la seva filla també fa de policia a Ystad i ell viu obsedit per deixar el pis a la ciutat i
marxar als afores, decidit per fi a comprar una casa i un gos i fer realitat els seus sempiterns desigs de
calma i tranquil·litat. Un Wallander entranyable, pensarós, sempre filosòfic, que
s’interroga constantment pels esdeveniments de l‘entorn, pels motius profunds
de la vida. Que reflexiona sobre el passat. Que es preocupa pel pas del temps,
la vellesa, la malaltia. Pel seu incert futur. Un home conseqüent,
intel·ligent, addicte a la feina. Mal menjat, mal dormit, abusador del cafè i,
a estones, força malcarat.
Al seu voltant, la resta de personatges del
repartiment coral de la nissaga, tots també figures enyorades, molt ben
descrites. En Martinsson, la Lisa Holgersson, el fascinant Nyberg, la Linda Wallander
i fins i tot l’Stefan Lindman. Alguns dels històrics, òbviament, ja no hi són. Ens
van anar deixant en un moment o altre, ben bé com a la vida.
D’altra banda, el cas criminal és poc complicat, però versemblant i agradable de resseguir. Com d’habitud, Ossos al jardí és una perfecta mostra de novel·la procedural, ja que el lector acompanya els policies, sense perdre pistonada, en tots els passos del procediment de la investigació. Jo n'he gaudit moltíssim, per què us he d'enganyar.
D’altra banda, el cas criminal és poc complicat, però versemblant i agradable de resseguir. Com d’habitud, Ossos al jardí és una perfecta mostra de novel·la procedural, ja que el lector acompanya els policies, sense perdre pistonada, en tots els passos del procediment de la investigació. Jo n'he gaudit moltíssim, per què us he d'enganyar.
Com us podeu imaginar, em reservo el dret a la utilització del
postfaci per a possibles treballs de recerca de l’esdevenidor, que poden significar comentar també el seu contingut.
Tanmateix, després de tant parlar de la meva addicció al personatge, em sembla necessari reproduir aquesta oportuna afirmació de Henning Mankell:
No es pot viure amb uns personatges de ficció, per més que la idea ens
atregui. Però es pot comptar amb ells com a amics imaginaris, als quals acudir
en cas de necessitat. Una de les diverses missions de l’art i de la literatura
és la de proporcionar-nos companyia.
Doncs sí, això. Queda claríssim. I per aquest motiu, perquè m'ha fet companyia durant tant de temps, no puc evitar una punxadeta de dolor. Digueu-me boja.
Per sempre, estimat Kurt Wallander.
En som unes quantes, de boges!!!
ResponEliminaÀngels
M'ha agradat especialment la descripció del ritual de la lectura, i aquesta mena d'adoració del llibre com a objecte de culte. M'hi he identificat, evidentment.
ResponEliminaDe Mankell tan sols vaig llegir "Els gossos de Riga" que em va agradar força però sense dsmaiar-me. Les col·leccions de detectius em fan una mica enrere, i prefereixo trobar peces aïllades. Aquesta obra que ara ressenyes m'ha fet venir ganes de retrobar Mankell, és clar...
De vegades he trobat a la tv una sèrie inspirada en ell, força digna.
http://youtu.be/nYAfiyrN45A
M’ha agradat molt llegir que, quan a la fi vas tenir a les teves mans el llibre desitjat, el vas observar, sospesar, el vas mirar de tots els cantons i fins i tot el vas acaronar. També dius que pots imaginar-te el personatge com un bon amic imaginari. És la dolça aventura del llegir i seria bo que a tothom li desvetlles els mateixos sentiments, la qual cosa voldria dir que som en el bon camí de la lectura. Gràcies Anna, una vegada més, per explicar-nos-ho. Anoto l’autor i la novel•la.
ResponEliminaJo no sóc ni deixo de ser amant de les sèries. Algunes no m'agraden. Ara bé, quan en trobo una que sí, com aquesta, reconec que m'hi torno addicta.
ResponEliminaÉs el mateix cas del Marc Sergiot del Jordi de Manuel.
Al meu entendre, les dues primeres no són les millors. Parlo d'"Assassins sense rostre" i precisament la que tu has llegit, "Els gossos de Riga".
En canvi, n'hi ha de magistrals, com "La cinquena dona", "La falsa pista" o "El tallafoc".
Primer nivell.
Jordi Canals, se'ns ha creuat el missatge. Jo he respost al Lluís Bosch.
ResponEliminaA veure, com a novel·la, aquesta és una petitesa en comparació amb la resta de la sèrie. Si no has llegit les històries de Kurt Wallander, millor comença per una altra.
Àngels, per alguna cosa som cosines. Patim la mateixa bogeria, nena.
ResponEliminaEnhorabona, un dels millors posts que ens has regalat. Gràcies i llarga vida a Wallander.
ResponEliminaGràcies.
ResponEliminaI pel que fa a la llarga vida, ja no ho podem dir. És la que és i prou, perquè Mankell acaba el postfaci dient rotundament que no hi haurà cap més novel·la de Kurt Wallander. Mai.
O sigui que, a rellegir toquen.
I com que jo d'ell només n'he llegit tres, sé que tinc per al futur noves i bones lectures. Per cert, després de llegir les teves ressenyes sobre noveŀles amb en Wallander i jo haver-ne llegit dos, les vaig recomanar a una amiga canadenca que les va devorar totes.
ResponEliminaGràcies per una altra ressenya negrota d'allò més bona (i em puc identificar molt amb el procés després d'haver adquirit un nou llibre molt desitjat).
Oído barra: m'apunto els títols La cinquena dona, La falsa pista i "El tallafoc. Enganxaré el primer que trobi, ja en parlarem...!
ResponEliminaUna ressenya preciosa, sobretot el teu ritual abans de començar el llibre.
ResponEliminaEl llegiré tan aviat com pugui. Espero que no em passi com amb "La decisió de Manperel" que gairebé fa tres setmanes que l'espero.
Àngels Freixa
Ostres Anna Maria el tinc per llegir però amb e-book em sembla que me'l compraré amb paper perquè si no em perdre la meitad del plaer!!
ResponEliminaLes dues primeres jo també les trobo fluixetes, però després... Wow!
ResponEliminaÚrsula, hahaha. No pots ficar el nas dins l'e.libre
Ni et dic boja ni m'esborro del blog. Al contrari.
ResponEliminaMe'l apunto Anna!
ResponEliminaDe boja, res, guapa!
Gràcies per els bons moments que hem regales!
Tura
Gràcies, Anna!!
ResponEliminaJo també segueixo un ritual semblant abans de començar a llegir un llibre!
Encara tinc Mankells que llegiré abans d'aquest, però no me'l penso perdre!
Waooo!!!
Sóc una estudiant de 2n de batxillerat, i estic fent un treball de recerca sobre el cinema negre. M'interessa fer-li una sèrie de preguntes per desenvolupar el treball de camp, donat que vosté coneix bé aquest gènere. Quedaria molt agraïda si pugués atendre la meva sol·licitud. Li deixo el meu correu electrònic (noelia.bc96@gmail.com) per a que es pugui posar en contacte amb mi.
ResponEliminaCordialment,
Noelia
Sóc una estudiant de 2n de batxillerat, i estic fent un treball de recerca sobre el cinema negre. M'interessa fer-li una sèrie de preguntes per desenvolupar el treball de camp, donat que vosté coneix bé aquest gènere. Quedaria molt agraïda si pugués atendre la meva sol·licitud. Li deixo el meu correu electrònic (noelia.bc96@gmail.com) per a que es pugui posar en contacte amb mi.
ResponEliminaCordialment,
Noelia