Xerrada d’Àlex Martín Escribà a la Biblioteca de Montbau: “El gènere negre, el policíac i la modernitat (1970-2013)”

Ahir a la tarda, en l’ambient distès i agradable de la Biblioteca de Montbau, Àlex Martín Escribà ens va regalar una xerrada magnífica, que va demostrar un cop més el seu profund coneixement del gènere negre i policíac. En el marc del cicle “La novel·la negra, la gran novel·la social contemporània”, Martín es va ocupar del període comprès entre 1970 i l’actualitat, sempre des del punt de vista de la relació del gènere amb la història i de la seva capacitat de funcionar com una literatura de caràcter social.

Hi havia força públic, un públic assidu i entregat, amant del gènere i fidel a les conferències de Martín Escribà. Alguns ja són rostres coneguts, que repeteixen sempre que el nostre ambaixador a Salamanca torna a Barcelona i passa per la Montbau.

Àlex Martín Escribà és professor de la Universitat de Salamanca (per si algú encara no ho sap). El seu vessant docent resulta inseparable de la seva persona, com ens passa a la majoria dels que ens dediquem a tan meravellosa professió. El cas és que aquesta circumstància es concreta en una forma d’expressió clara, didàctica, entenedora i ordenada que ajuda moltíssim a seguir el seu discurs, fins i tot si hom és un neòfit en la matèria. 

Tanmateix, l’amic Àlex també es diverteix fent d’enfant terrible, de manera que va iniciar la xerrada afirmant el següent: “Actualment, la novel·la negra no existeix”.

 

Bien! M’encanta la provocació no gratuïta. M’agrada la idea de deconstruir per després tornar a muntar l’edifici.

I doncs... per què va dir Martín que la novel·la negra actualment no existeix? Doncs perquè el terme, en realitat, fa referència a una tipologia molt concreta, que neix als Estats Units en la dècada dels 20 del segle passat (sempre s’ha considerat que s’inicia amb la publicació de Collita roja de Dashiell Hammett) i s’acaba als anys 60. Aquesta narrativa, que tots coneixem també a través del cinema negre clàssic de Hollywood, és la que s’escauria a la terminologia en qüestió. Ja sabeu: un gènere que abandona el repte intel·lectual i lúdic de la literatura d’enigma per passar a reflectir la realitat dels EUA en un temps de crisi profunda, sense evitar-ne els aspectes més sòrdids i pretenent fer crítica social. I jo afegeixo: amb uns codis molt marcats que tots reconeixem.    

A partir dels anys 60, tot plegat fa un tomb, canvia, evoluciona. Ara podem afirmar que la narrativa negra (o criminal) s’ha convertit en un gènere híbrid, que excel·leix amb la fusió i que accepta moltes tipologies i modalitats diferents. Un gènere de fronteres difuses i de mestissatge perfecte, que unifica factors imprescindibles com la intriga i la tensió amb la barreja dels fets històrics i la ficció novel·lesca (fact + fiction).  

Martín Escribà va insistir en el fet que sovint el gènere funciona com un cavall de Troia, com un instrument útil per parlar de l’entorn, de la realitat, de la societat. Per criticar i analitzar tot allò que, des d’àmbits com el periodisme (manipulat i censurat), amb freqüència no es pot dir.  No debades ens va fer una llista d’autors de novel·la negra que, alhora, són periodistes, tant de l’època clàssica com del món actual.   

Martín va assajar una classificació de les novel·les amb rerefons històric i de crítica social. I va dividir-les en quatre grups: les que parlen de la història viscuda (per exemple, les obres de Vázquez Montalbán amb Carvalho durant la Transició), de la història passada (La mala dona de Marc Pastor, per posar un exemple), de la història remota (El nom de la rosa en constitueix una mostra de luxe) i els llibres d’investigació i no ficció (non-fiction novel), dins dels quals no podem fer altra cosa que destacar Truman Capote com a iniciador del gènere amb la seva esplèndida A sang freda.     

Després de la típica novel·la negra americana, apareix a França el concepte de neo-polar, amb un seguit d’autors ˗anomenats engagéés˗, alguns injustament oblidats (Jean Patrick Manchette o Didier Daeninckx, per exemple) que intenten reflectir tot allò que estava succeint en el moment. A la manera de crònica, com també va fer Vázquez Montalbán. Aquests autors estableixen un discurs contracultural, que s’enfronta a la realitat oficialista i que acaba configurant allò que podem considerar el “discurs del desencant”. No és el primer cop que sento Martín Escribà defensar aquesta expressió. Per a ell, és la que millor defineix la proposta i el sentiment d’un conjunt d’escriptors ideològicament compromesos que, des de les darreries del segle xx fins a l’actualitat, s’emparen en el gènere criminal per estendre una mirada crítica i sense concessions damunt del món que ens envolta. Val a dir que estic molt d’acord amb aquesta valoració.

Resultaria impossible confegir aquí una llista de totes les obres i autors que el conferenciant va citar i comentar, però sí que puc assegurar que documenta amb escreix tot allò que afirma. Les seves consideracions i hipòtesis queden àmpliament justificades. Aquests primers autors del neo-polar creen una escola que és plenament vigent i que qüestiona activament el poder establert, que critica i denuncia els problemes socials i que empra la història com a mitjà per al nostre propi coneixement. Les novel·les negres amb imbricacions històriques que s’emmirallen en el passat, més o menys remot, compleixen una funció molt clara: ens ajuden a conèixer els nostres orígens. Tal vegada per mirar de no repetir els errors, tal vegada per intentar entendre’ns millor a nosaltres mateixos.

I jo dic: no és aquesta la funció, ara i sempre, de l’art i de la literatura?

Doncs sí. Sens dubte.

Com us podeu imaginar, això només és una crònica superficial de tot el que vam dir, que va anar seguit fins i tot d’un agradable debat amb el públic. Vam sortir tard de la Biblioteca de Montbau, però és que resultava difícil desenganxar-se d’una trobada tan fructífera.

No puc dir altra cosa que gràcies, un cop més, al nostre professor de Salamanca. Sé que estarà d’acord amb mi quan afirmo que compartir el coneixement pot esdevenir l’activitat més gratificant del món.