Sospechosos habituales, tras la pista de la nueva novela negra española

 

Tot just he acabat de llegir Sospechosos habituales, antologia de relats negres a cura de Javier Sánchez Zapatero i Àlex Martín Escribà (els mateixos responsables del prestigiós Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca). El llibre du també un subtítol prou aclaridor : Tras la pista de la nueva novela negra española.

Es tracta d’un volum que aplega disset històries molt recents. Les propostes de disset autors extremadament heterogenis que corroboren la bona salut del gènere i la quantitat de creadors que, en l’actualitat, el conreen.

Abans de res, aprofito per trencar una llança ˗per enèsima vegada˗ a favor de la narrativa breu. No aporto cap nova dada si dic que és un dels meus gèneres preferits. En la distància curta un escriptor ha de donar el do de pit.
Si tireu enrere en les entrades d’aquest bloc, hi trobareu un munt de ressenyes que demostren que els grans noms de la literatura universal  van  reeixir en la tasca extraordinàriament.  

Tornem a Sospechosos habituales. Com he apuntat, una de les característiques principals del recull (com ha de ser, diria jo) és l’eclecticisme. Les històries posseeixen estils molt diferents, tant des del punt de vista estètic com pel tipus de “negror” que representen. Hi trobem delinqüents de totes les volades, lladres de segles passats, policies ineptes, assassinats domèstics, falsificadors, identitats confoses, càstigs divins. Evidentment, la fluctuació en la qualitat també és un tret del volum. És impossible que tots els relats tinguin el mateix nivell. Tanmateix, també estic convençuda que, a l’hora de triar, no ens posaríem d’acord. La permeabilitat que el gènere ofereix, la seva enorme capacitat de reinventar-se, afavoreix que cada lector pugui ostentar distintes preferències.

Personalment, m’agrada molt trobar-me històries amarades d’ironia, d’humor, de mirades àcides. És per això que destaco les contribucions com Auge y caída de Armando Bernal. Breve historia oral de un detective, d’Antonio Marcos, o Banana Republic, de Pepe Colubi. Però també m’ha encantat la narració seca, curta i brutal de Reyes Calderón, La gala del diablo. O la duríssima història de Cristina Fallarás, Mala raza, que m’ha fet pensar en Carmen Maura a ¿Qué he hecho yo para merecer esto?. O la proposta de Marta Sanz, El caso del muerto con ojos de sapo, força personal.  

No esmentaré, evidentment, tots els títols. Més val que adquiriu el volum. Tot i que, enmig de la seva gran heterogeneïtat, he trobat alguna història amb un desenllaç massa fàcil d’endevinar o que no posseïa tota la grapa que li hauria calgut, no n’hi ha cap que no sigui remarcable.
En el pròleg, els responsables de l'antologia estableixen una sèrie de lligams entre les històries, posant èmfasi en els seus trets més destacables. I arriben a una conclusió que jo també subscric: el género negro español está en constante cambio y transformación y tiene una envidiable buena salud. En este sentido, podría llegar a decirse que la antologia no es más que un intento de seguir mostrando un reflejo de la actualidad de una narrativa que destaca por su continua capacidad de innovación y diversificación, además de por ser entretenida. A pesar de la desaparición de los moldes clásicos y lo problemático que resulta establecer categorías, quizá lo más inteligente sea seguir disfrutando de las lecturas. Porque, no nos engañemos, al fin y al cabo, aquí lo importante es estar tras la pista (pàg. 13).  

 

Recomano el llibre. I ho faig per tres motius ben clars. El primer: perquè paga la pena. El segon: perquè hem de potenciar els narradors actuals. El tercer: perquè cal que ens afeccionem a gaudir no només de la novel·la, sinó també del relat breu, gènere importantíssim que tradicionalment ha estat injustament menyspreat i considerat de segona categoria.