Un anunci sobre el bloc (ressenyes a Llibres per llegir)

Només un breu apunt. Estic molt contenta perquè, a partir d'avui, algunes de les meves ressenyes apareixeran també publicades en una web lletraferida de tant renom i tan interessant com Llibres per llegir.

Els agraeixo l'interès i crec que la mútua col·laboració podrà ajudar sobretot les lletres i la literatura, que, al cap i a la fi, és el que ens motiva a tots.

Moltes gràcies!

Visca l'activisme!

I tot seguit hi trobareu la primera

Contra las cuerdas, de Susana Hernández

Contra las cuerdas, de Susana Hernández

Després de Curvas peligrosas, Contra las cuerdas (Editorial Alrevés 2012) és la segona entrega de les aventures de Miriam Vázquez i Rebeca Santana, les policies barcelonines sorgides de la ploma de la també barcelonina Susana Hernández. Aquestes dues noies personifiquen la primera parella femenina de polis de la narrativa negra hispànica, val a dir. O sigui que poca broma.

Com ja vaig avisar quan vaig ressenyar Curvas peligrosas (llegir aquí), em sembla una bona idea netejar la ment d’apriorismes a l’hora d’enfrontar la lectura de Contra las cuerdas. Convé seure al sofà, còmodament, i estar disposat a entrar en el personal univers d’Hernández. Un cop dins, el lector no podrà evitar patir, emocionar-se, esglaiar-se i fins i tot riure una mica amb els diàlegs “macarrilles” dels personatges, protagonistes d’una ficció carismàtica, àgil i trepidant, que no ens donarà treva ni un moment.

El ritme és molt intens. El lector no descansa. Els esdeveniments se succeeixen. Susana Hernández no amaga (llegir aquí l’entrevista que em va concedir fa uns mesos) el seu bagatge televisiu i cinematogràfic. Aquest fet, que ja resultava palès a Curvas peligrosas, esdevé inconfusible a Contra las cuerdas. El desenvolupament del cas criminal, les escenes d’acció, les característiques dels assassins o les diverses subtrames demostren la seva assumpció d’un imaginari i d’un llenguatge audiovisual molt familiar per a la majoria de nosaltres. En contra del que hom pugui pensar, el mètode resulta molt atractiu. És com una gran picada d’ullet a tots aquells afeccionats al gènere escrit que, alhora, també participem de l’addicció als bons thrillers filmats (normalment la cosa va lligada).

 

No obstant això, l’interès de la novel·la va més enllà. Hernández excel·leix en la creació d’una atmosfera amb segell propi i definitori. Les seves noies (la gran majoria de personatges rellevants són femenins) entren dins nostre i ens fan participar de les seves frustracions, sofriments, esperances, traumes i decisions. Ens hi sentim implicats, implicadíssims. I això és el que Hernández desitja. Per a ella, el repte no rau només en construir una bona intriga policíaca (la novel·la, des d’aquest punt de vista, és canònicament procedimental) sinó sobretot en descriure sentiments i relacions humanes.  

Així, la nissaga de Susana Hernández posseeix l’estructura serial-procedimental de les bones i més modernes sèries de televisió, de manera que assistim d’una banda al desenvolupament del cas criminal corresponent i, d’una altra, resseguim la vida i miracles dels personatges. De vegades ambdós plànols s’imbriquen. L’autora és molt llesta. Fins i tot hi trobem un cert plantejament coral (per més que Santana i Vázquez siguin les protagonistes principals) que contribueix a donar versemblança al conjunt.

Malgrat el seu emmirallament en un imaginari ben definit, Hernández no vol resultar previsible. Demostra la intel·ligència necessària per deixar-nos amb la mel als llavis. El desenllaç de Contra las cuerdas (i fins aquí puc avançar) manté els soferts lectors amb el nas enganxat al vidre, com aquells nanos que miren una pastisseria des de fora sense poder arribar a la xocolata. La decisió juga a favor de la versemblança (a la vida les coses no sempre es resolen com voldríem) i, novament, palesa un tractament molt televisiu. És el sistema de “temporades”. La senyora Susana Hernández ens ha deixat amb un pam de nas, esperant la tercera temporada de les peripècies de les nostres polis favorites. “Susana, ya te vale”.

 

No ho dubteu, negrots. Narrativa criminal nostra, moderna i dinàmica. Amb una Barcelona que esdevé un protagonista més. Amb un llenguatge directe, valent i sense embuts. Amb una voluntat de reflectir la societat actual tal com és: imprevisible, dura, canviant, engrescadora i terrorífica. Amb un vessant, també, tendre i sentimental, que exalta valors com l’amistat i l’amor. I, sobretot, amb un embolcall retòric vibrant que no ens evita, malgrat l’adscripció genèrica, algunes reflexions ben profundes.      

L’edat del dubte, d’Andrea Camilleri

 

 

Quan hom està indecís, cansat, trist o deprimit, la cultura ens ofereix algunes fórmules que no fallen mai. No són exactament les mateixes per a tothom, és clar. Els gustos personals hi tenen molt a veure. Però el cert és que la majoria de nosaltres comptem amb un conjunt de pel·lícules, sèries, poemes, llibres o autors que acostumen a resultar-nos molt útils com a mètode de consol.

Un dels que no falla és Andrea Camilleri i la seva nissaga del comissari Montalbano. I si és en català i amb la traducció superesplèndida de Pau Vidal, encara més. Quan sents la punxadeta del “baixon” anímic, posa un Montalbano a la teva vida. Ja veuràs com tot canvia de color.

L’edat del dubte no és una gran novel·la. Es tracta tan sols d’un títol més de la sèrie, ben travat i imaginatiu, però senzill i lleuger. L’obra palesa sens dubte el bon ofici de Camilleri, però també acusa el pas del temps i el llarg nombre de novel·les que constitueixen el conjunt. No hi ha gaire sorpreses, tot es desenvolupa dins de les coordenades habituals, però precisament per això la lectura resulta tan propera i agradable com tornar a casa després d’un mal dia.   

 

 

Andrea Camilleri no pot amagar la seva avançada edat. Ni pel que fa al mètode de la investigació (resulta poc versemblant la importància dels documents en paper, el fet que gairebé no s’usi Internet o l’escassa presència dels telèfons mòbils, etc.) ni pel rerefons que la trama traeix. La queixa pel pas del temps, la idea de la vellesa com a element castrant, la presència constant de les referències a l’edat del protagonista. Aquesta qüestió ja apareixia a l’anterior títol de Montalbano, Foguerada d’agost, i era el tema central d'El vestit gris, novel·la no negra independent de la nissaga.    

Pel que fa a la intriga criminal, L’edat del dubte toca un tema punyent i molt actual, com sempre passa amb les obres de Camilleri. Ens aboca al tràfic de pedres precioses procedents del continent africà, els diamants de sang, que tantes vides i patiment arrosseguen al seu darrere.

La novel·la, com ja és costum, posseeix un vessant agredolç. L’humor desfermat, en ocasions decididament caricaturesc (no desvetllaré res per tal que en pogueu gaudir en primera persona, però que tingueu clar que les intervecions d'en Catarella són per sucar-hi pa), es barreja amb una reflexió seriosa al voltant de l’amor, la vida i la mort. Això sí, malgrat tots els disgustos, en Montalbano continua alimentant-se la mar de bé.

 

 

Negrots, lectura indubtablement recomanable. I vull tornar a destacar la traducció d’en Pau Vidal. Sense la seva adaptació/reinterpretació del llenguatge de Sicília, res no seria igual. De fet, si algun cop heu llegit Montalbano en castellà, sabreu perfectament de què parlo.   

El crit de l'òliba, de Patricia Highsmith

El crit de l’òliba és una interessant novel·la que Patricia Highsmith va publicar l’any 1962 i que ara ha recuperat, en català, la Negra de La Magrana. Com tota la narrativa de Highsmith, es tracta d’un llibre potent i personal, profund i intel·ligent, que sobrepassa els límits del gènere. No hi ha dubte, a aquestes alçades, que Highsmith ha esdevingut un clàssic del xx, una escriptora que ha reflectit com ningú, des del suspens de les més angoixants atmosferes, els racons més foscos de l’ànima humana.

D’ella havia escrit Graham Greene: "Ha creat un món original, tancat, irracional i opressiu dins del qual ens hi introduïm amb un sentiment personal de perill i gairebé a contracor, perquè tenim al davant un plaer que es barreja amb un calfred". És exactament això. El lector s’enfronta a Highsmith (evoco amb claredat aquesta sensació en relació amb els seus relats breus i a la nissaga de Ripley) amb una mescla de fascinació i rebuig, com aquelles vegades que ens tapem els ulls davant d’una pel·lícula però separem els dits. No podem suportar una seqüència que, alhora, ens està subjugant.

Tradicionalment, la narrativa de Highsmith ha estat etiquetada com a “novel·la psicològica”. A mesura que passa el temps, aquestes etiquetes em semblen cada cop més borroses i més imprecises. Tanmateix, és innegable que l’autora mostra, al llarg de tota la seva producció, una decidida voluntat d’indagar en els mecanismes de la psique humana. Els límits entre la follia i el seny, entre la moralitat i l’amoralitat, entre la suposada “normalitat” o “anormalitat” del comportament humà són els materials que nodreixen les seves novel·les.

La biografia de Patricia Highsmith ens revela un personatge torturat i difícil, marcat per molts problemes familiars a la infantesa, que va desenvolupar un gran interès envers l’estudi de la psicologia clínica. La seva curiositat per aquest camp científic ha quedat sens dubte plasmada en el paper. Les seves novel·les sempre semblen un experiment, una enorme interrogació. Highsmith planteja un capteniment humà dur, incomprensible i amoral que, com a lectors, sovint ens desconcerta. En realitat, res no se salva. L’autora no té cap confiança en la nostra espècie, ni individualment ni col·lectiva. Cap simpatia, cap commiseració. Tanmateix, mai no judica. El seu comportament com a narradora és escrupolosament asèptic. És un testimoni. Només un testimoni. Tot i que en ocasions ens fa participar dels esdeveniments des del punt de vista de cada un dels personatges, el lector mai no arriba a copsar del tot els impulsos que els impel·leixen a actuar d’una manera determinada. Repeteixo: és un pur experiment, que ens desassossega i ens colpeix.  

Aquest és el mecanisme que també trobem a El crit de l’òliba. Un home recentment divorciat, solitari i deprimit, cau en el parany d’espiar per la finestra una noia jove. Així arrenca la novel·la. A partir d’aquest plantejament, es produiran un seguit d’esdeveniments que ens abocaran al món clos i asfixiant de cinc estranys personatges. Passaran moltes coses, però gairebé totes escaparan a la lògica establerta. Highsmith torna a muntar un curiós experiment. El lector se sent gairebé com un assetjador més, igual que el protagonista. Com un espia que mira per un forat sense poder intervenir, sense entendre, sense compartir. El distanciament és brutal i fascinant, perquè, contradictòriament, ens manté enganxats de manera inevitable. Tret del personatge secundari del metge, que serveix de contrapunt a la baixesa moral imperant, no podem identificar-nos amb ningú, no ens pot agradar ningú, no ens podem posar del cantó de ningú. Només descobrim personalitats tòxiques, gent que es guia pels instints més primaris, absència d’ètica, manca d’implicació.  

Amb tot, la novel·la és molt més que això. Highsmith fa una crítica ferotge de la societat americana, en especial dels habitants de les petites ciutats, on regnen la tafaneria i els prejudicis. I de la policia, inoperant, anòmala, gairebé absurda en el seu paper.

Però, per damunt de tot, El crit de l’òliba –ho porta inscrit en el títol– s’ocupa d’una altra qüestió. Highsmith estableix amb el lector, des del nivell de lectura més profund de la novel·la, un diàleg reflexiu al voltant d’un dels temes cabdals de la literatura universal: la mort. La mort que fascina Jenny, la protagonista, i que la crida amb veu potent. La mort, que gairebé es personalitza –sense que ell pugui evitar-ho– en el personatge de Robert Forester. Em pregunto fins a quin punt Patricia Highsmith també fa referència al destí, al determinisme. Qui som? Què podem fer per canviar les coses? Decidim de veritat quelcom sobre nosaltres mateixos? No ho sé. Llanço, per si algú de vosaltres ha llegit la novel·la, aquesta reflexió al vent.

Com a curiositat us volia comentar que El crit de l’òliba va donar lloc a una pel·lícula, Le cri du hibou, dirigida per Claude Chabrol i estrenada el 1987. I també constatar, potser per desdramatitzar una mica aquesta ressenya, que, durant la lectura, he comprovat amb estupefacció el canvi descomunal sofert per la nostra manera de viure des de 1962. Sense ordinadors, Internet, telèfons mòbils i proves d’ADN, tot era extraordinàriament més complicat.

Fins aviat, negrots.  

Ben negra (Trobada a la Setmana Petita del llibre en català)

El passat dissabte dia 8 va tenir lloc a la Llibreria Catalònia de Barcelona el primer acte presencial de la “Setmana Petita del Llibre en català”.

Com a reacció a la Setmana del Llibre en Català (la institucional, vull dir, que poca visibilitat atorga a qui no forma part dels grans grups editorials), la “Setmana Petita” fou concebuda com una alternativa capaç d’incloure altres propostes. De tots és sabut (i si no ja us ho dic ara) que actualment les editorials més modestes (organitzadores de la “Petita”) estan treballant de valent per la llengua, la literatura i la cultura. Són encara un reducte on la figura de l’editor hi juga un paper actiu i on existeix una preocupació real per tirar endavant, amb honestedat, les nostres lletres. Val a dir que en aquesta aventura no estan sols, perquè hi ha moltes classes d’activistes (llibreters, escriptors, responsables de webs i blocs, etc.) que tenim moltes ganes de contribuir a conformar un panorama cultural ampli i divers, que doni oportunitats a tothom que pugui fer una aportació interessant.  

En aquest context, a la Catalònia la cosa va començar amb un acte negrot. Els escriptors Salvador Balcells i Sebastià Bennasar i els editors Josep Forment (Alrevés) i Jordi Fernando (Meteora), presentats amb il·lusió per Ester F. Matalí, de la web literària Llibresxllegir, van constituir-se en taula rodona per “fer una autòpsia d’un cadàver que, sorprenentment, es belluga i amb molta força: la novel·la negra en català”.

Evidentment, una servidora no hi podia faltar. Realment, la trobada fou extremadament interessant. El públic estava molt engrescat i es va generar una interacció molt enriquidora que va provocar que l’acte s’allargués bastant més que no estava previst. Van sorgir moltes coses. La dissecció de l’estat de la qüestió al voltant del gènere fou minuciosa, fins i tot insòlita per a un esdeveniment que no tenia pretensions acadèmiques, sinó que era de caràcter lúdic i divulgatiu. 
 

Per tant, intentaré fer un resum de les idees principals i d'algunes conclusions a les quals vam arribar. Em sembla molt oportú que el gran públic les conegui. 
 

Davant la tradicional creença que la narrativa negra és una literatura de segona fila i infravalorada, tothom va estar d’acord que ja era hora de canviar aquesta situació. Jordi Fernando i Ester F. Matalí van coincidir que, de mica en mica, s’havien adonat del bon estat de salut del gènere en català. Un bon estat de salut que nosaltres, en aquest bloc, fa temps que tenim molt clar (de fet, tinc ara mateix diversos articles en premsa que parlen del tema). 

Disposem de nombrosos creadors, alguns d’ells de nivell excel·lent, comparables al bo i millor de la negror internacional. Però ens ho hem de creure. Com apuntà Josep Forment, arrosseguem  un complex de petitesa (d’altra banda lògic en un país no normalitzat) que hem d’eradicar. Bennasar va esmentar un aspecte fonamental: cal que n’estem convençuts nosaltres mateixos i que, sense complexos, exportem amb tarannà “imperialista” la nostra novel·la negra. Evidentment, hi estic d’acord. L’entusiasme d’en Sebastià resulta encomiable. Per desgràcia,  aquesta “exportació” a l’estranger no és fàcil. Depèn de molts factors, sobretot de l’aposta editorial, la qual implica, lògicament, una inversió econòmica. D’entrada, les obres han de ser mínimament conegudes aquí per poder-les vendre. I no oblidem que s’han de traduir.
 

 

 

En el procés d’instauració d’un gènere, d’una literatura, hi participen molts factors. A Catalunya (i a Espanya) la tradició del “negre” no és gaire galdosa. Els motius són diversos, impossibles de detallar en una crònica com aquesta, però el cert és que el lector a hores d’ara ha assolit uns costums difícils de modificar. Hom llegeix molta novel·la negra estrangera, traduïda principalment al castellà. Per a mi és un fenomen sorprenent haver constatat sempre que, com a consumidors, som extraordinàriament més exigents amb els autors de casa, amb els quals mostrem un nivell de tolerància molt diferent del que tenim amb els escriptors estrangers (i l’exemple nòrdic –ens ho empassem tot– em sembla prou clarificador).
 

En qualsevol cas, en la trobada va sorgir el conjunt d’aquesta problemàtica. Tot i que hi ha un públic lector molt actiu, en general correspon a un sector reduït. La gran massa llegeix molt poc (Forment va donar les estadístiques de l’Estat espanyol en comparació amb altres països europeus i resulta penosa). Encara llegim menys novel·la negra espanyola, i encara menys la catalana, òbviament. Convindria convèncer el potencial consumidor que l'oferta nostrada és equiparable a l’oferta d’arreu (com a totes les literatures, hi ha obres superbes, obres més senzilles i obres dolentes). Però un bon nombre, ja us ho dic jo, no tenen res a envejar a ningú.  

Bennasar sosté que els llibres obligatoris als instituts de secundària són una manera de crear lectors. Evidentment. Aquest debat me l’he trobat des que tinc ús de raó, com a alumna, com a mare, com a docent. I encara dura i durarà. Si introduïm  els adolescents en autors com Pedrolo, Fuster o Andreu Martín (durant un temps s’ha fet, però sembla que ara va de baixa) tenim molt guanyat. I no només per despertar el gust pel gènere, sinó, sobretot, per despertar el gust per la lectura. Tanmateix, jo diria que això només és un aspecte del fons de la qüestió. L’aposta del món acadèmic (amb la Universitat al capdavant), dels mitjans de comunicació i de les institucions em sembla bàsica. Per no parlar de les dificultats de distribució i del negoci editorial, que s’ha convertit en això: simplement un negoci per fer calers que poc té a veure (tret d’aquesta gent petita que està lluitant) amb l’amor per les lletres.

 

 

 

 

Salvador Balcells va apuntar, en parlar del seu estil, la sempiterna problemàtica de la terminologia. Que si novel·la negra, que si policíaca. Ja sabeu que en aquest bloc, sobretot en les cròniques dels Juliols de la UB, n’hem parlat molt. Hi ha opinions una mica divergents. Però tots vam estar d’acord que les sèries amb els mateixos personatges són molt del gust del públic  i ajuden a fidelitzar el lector.  

També vam coincidir en el fet que iniciatives com la Col·lecció Crims.cat d’Alrevés són  molt importants. Seguint l’estela de “La Cua de Palla”, per més inestable que fos, hem d’aconseguir tenir una col·lecció de novel·la en català amb cara i ulls, amb la qual el lector interessat sàpiga que hi pot comptar. També l’Editorial Meteora va demostrar un gran interès en continuar publicant bona novel·la negra catalana (ja són els editors, com sabeu, de Salvador Balcells i les aventures del seu mosso d’esquadra Emili Espinosa).  

No crec que sigui pertinent allargar-me més. Ja veieu que vam gaudir d’un debat ric i extremadament interessant. Trobada entre amics que s’estimen la llengua, la literatura i el gènere, entre els quals autors com  Lluís Llort i Marta Banús. Convido a algun dels presents, si m’he oblidat alguna cosa o vol afegir la seva contribució, a deixar tot seguit un comentari. 

Fins aviat, negrots.                 

Michael Connelly, Premi RBA 2012

 

 

 

 

Aquest bloc negrot no pot deixar de fer-se ressò del lliurament anit del Premi Internacional RBA de novel·la negra, dotat amb 125.000 €. L'afortunat ha estat el ja consagrat autor nord-americà Michael Connelly, de tots àmpliament conegut. L'obra en qüestió: The black box. La caixa negra. No dubto que la novel·la estarà bé, en l'estil al qual Connelly ens té acostumats. Amb el detectiu Harry Bosch i les seves  aventures, trames directes i àgils, molt americanes, que funcionen perfectament bé.

 

Dit això, no vull esmerçar ni una línia més a publicitar un premi que, com gran part dels guardons literaris més sonats (no tots, que quedi clar, però sí un nombre massa significatiu), estava atorgat per avançat, respon a interessos purament comercials i poc té a veure amb la tria de la millor novel·la presentada en cada edició. RBA posa en marxa una estratègia mercantil. Aposta a cavall guanyador. I ja està. Res a veure amb la literatura.

 

No ens enganyem. El fet no representa cap sorpresa, però enguany ha resultat molt explícit, perquè a finals d'agost ja va aparèixer a la premsa  que Connelly seria l'escriptor guanyador. Us enllaço aquí un article que ha penjat el Bloc de la Bòbila. S'explica tot la mar de bé.

 

I amb això acabo. Sincerament, ja tinc prou feina. "A l'ombra del crim" és un espai sobre literatura. De tripijocs poc clars no en sé gran cosa. En realitat, em fan al·lèrgia. 

 

Feliç divendres, negrots.      

 

Tercer aniversari del bloc: 200 seguidors i molts projectes

      Cap lloc millor que la Bòbila per celebrar l'aniversari

Ei, negrots! Que quasi se'm passa l'efemèride. Avui fa exactament 3 anys que vaig començar amb aquesta aventura d'"A l'ombra del crim".

Tres anys intensos, de molta, moltíssima feina. El bloc, com sabeu, me'l prenc molt seriosament. De fet, no sé fer-ho de cap altra manera. Quan començo una cosa és per tirar-la endavant. En cas contrari, no la començo. Sempre ha estat així. 

Amb orgull puc dir (si em permeteu una certa immodèstia) que he aconseguit posicionar aquest espai dins de l'univers de la negror digital. Avui, com per celebrar l'aniversari, l'atzar ha volgut que arribéssim als 200 seguidors declarats. M'ha fet il·lusió.

Crec que "A l'ombra del crim" m'ha obert moltíssimes portes. Ara mateix, una de les meves tasques investigadores se centra en la novel·la negra catalana. He assistit a congressos, he presentat llibres, he impartit cursos d'estiu a la UB, tinc tres articles pendents de publicar en un termini molt breu, he conclòs un bonic llibre d'entrevistes als escriptors catalans que espero que aviat pugui veure la llum...  i hi ha un altre projecte col·lectiu del qual encara no puc parlar.

Em considero molt afortunada, perquè no hi ha res més valuós que xalar amb allò que fas.

Tanmateix, el millor de tot, amb escreix, ha estat conèixer tanta gent. Escriptors, especialistes, editors, llibreters, afeccionats al gènere. No puc esmentar-los a tots. Segur que em deixaria algú i, a més, seria una llista molt llarga. Però us vull donar públicament les gràcies. L'experiència resulta vertaderament gratificant.

I, sobretot, vull saludar, amb humilitat i una mal dissimulada sensació de sorpresa, a tots els seguidors negrots que religiosament passeu per aquí, deixeu missatges, m'animeu, m'encoratgeu i celebreu les meves recomanacions. Això em complau, però també em carrega de responsabilitat. L'activisme literari no és un camí de roses. Us asseguro que pot fer patir molt.  

En fi, que no em vull posar sentimental. Que moltes gràcies. I ara no us penseu, perquè sóc tan amable, que us eximeixo de deixar comentaris. Recordeu que... si no ho feu, "el pato (y el gato) mueren".

Fins aviat, negrots.  

  

Narcolepsia, de Jordi Ledesma Álvarez

Quan vaig assistir a la presentació de Narcolepsia, el seu autor em va causar unes boníssimes vibracions. Un fuster de professió que havia iniciat l’aventura d’escriure: novell, jove, xerraire, expansiu, molt il·lusionat. Em va sorprendre que Jordi Canal, amb la seva solvència contrastada, lloés de manera tan entusiasta una òpera prima. Em consta que és molt exigent. Poques setmanes després, va arribar la contundent ressenya de Sebastià Bennasar, el qual, com ha demostrat sobradament, sempre diu el que pensa i mai no emet elogis gratuïts. Per tant, us podeu imaginar les meves expectatives en enfrontar-me a la novel·la.  

Ara, un cop acabada la lectura, encara estic una mica fora de joc. I em pregunto com puc definir amb exactitud l’experiència que ha representat submergir-me en les pàgines de Narcolepsia.  

Vagi per endavant que no sóc gaire amant de les novel·les de narcos i que, després de llegir fa anys La Reina del Sur, d’Arturo Pérez Reverte, no em van quedar gaires ganes de tornar-hi. Tanmateix, no puc negar que l’aventura de Jordi Ledesma m’ha seduït absolutament.

Narcolepsia és un text magne, brutal, increïble. Una història tan realista i ben travada que sembla impossible que l’autor no sigui ell mateix un membre d’aquest terrible món de les màfies de la droga.

Parlem d’una narrativa en vena, intuïtiva, directa, sense intermediaris. Literatura que brota com un torrent i que s’atreveix amb tot. Una trama  que arrasa, que es belluga del principi al final amb una naturalitat esfereïdora, amb uns personatges rodons, magníficament construïts (tant els principals com els secundaris); unes descripcions insòlites (sé que Jordi Ledesma no ha viatjat a tots els llocs que descriu); i uns diàlegs àgils i perfectament mesurats.

Ignoro si el text inclou alguns tòpics del subgènere. No he llegit prou novel·les que s’hi puguin incloure. Però sí que puc constatar que, al marge de la història mafiosa, Narcolepsia conté un viatge iniciàtic: el d’un pillastre de la Barceloneta, com deu haver-hi tants, que un dia qualsevol decideix prendre el camí equivocat. A la novel·la no se salva res. Res ni ningú. El món és amoral de mena, la corrupció domina arreu. No obstant això, com tots els murris del món, Julio Perla també posseeix el seu particular codi ètic.    

 

El ritme narratiu és trepidant, molt visual, de tècnica inequívocament cinematogràfica. Ledesma fa coses sorprenents, com deixar anar certs adjectius que, com a narrador, el posicionen. M’ha semblat suggeridor, singular, personalíssim. Sobretot perquè l’oralitat de la novel·la resulta palpable. En alguns fragments, el lector té la sensació d’estar assistint en primícia a una narració en veu alta, a una mena de crònica periodística d’uns fets que poden arribar a posar-nos els pèls de punta.

Em pregunto, com també fa Bennasar a la seva ressenya, què ens espera ara. Jordi, et felicito. Però, nano, no ens enganyem. Tu mateix t’has posat un llistó molt alt.