L’edat del dubte, d’Andrea Camilleri

 

 

Quan hom està indecís, cansat, trist o deprimit, la cultura ens ofereix algunes fórmules que no fallen mai. No són exactament les mateixes per a tothom, és clar. Els gustos personals hi tenen molt a veure. Però el cert és que la majoria de nosaltres comptem amb un conjunt de pel·lícules, sèries, poemes, llibres o autors que acostumen a resultar-nos molt útils com a mètode de consol.

Un dels que no falla és Andrea Camilleri i la seva nissaga del comissari Montalbano. I si és en català i amb la traducció superesplèndida de Pau Vidal, encara més. Quan sents la punxadeta del “baixon” anímic, posa un Montalbano a la teva vida. Ja veuràs com tot canvia de color.

L’edat del dubte no és una gran novel·la. Es tracta tan sols d’un títol més de la sèrie, ben travat i imaginatiu, però senzill i lleuger. L’obra palesa sens dubte el bon ofici de Camilleri, però també acusa el pas del temps i el llarg nombre de novel·les que constitueixen el conjunt. No hi ha gaire sorpreses, tot es desenvolupa dins de les coordenades habituals, però precisament per això la lectura resulta tan propera i agradable com tornar a casa després d’un mal dia.   

 

 

Andrea Camilleri no pot amagar la seva avançada edat. Ni pel que fa al mètode de la investigació (resulta poc versemblant la importància dels documents en paper, el fet que gairebé no s’usi Internet o l’escassa presència dels telèfons mòbils, etc.) ni pel rerefons que la trama traeix. La queixa pel pas del temps, la idea de la vellesa com a element castrant, la presència constant de les referències a l’edat del protagonista. Aquesta qüestió ja apareixia a l’anterior títol de Montalbano, Foguerada d’agost, i era el tema central d'El vestit gris, novel·la no negra independent de la nissaga.    

Pel que fa a la intriga criminal, L’edat del dubte toca un tema punyent i molt actual, com sempre passa amb les obres de Camilleri. Ens aboca al tràfic de pedres precioses procedents del continent africà, els diamants de sang, que tantes vides i patiment arrosseguen al seu darrere.

La novel·la, com ja és costum, posseeix un vessant agredolç. L’humor desfermat, en ocasions decididament caricaturesc (no desvetllaré res per tal que en pogueu gaudir en primera persona, però que tingueu clar que les intervecions d'en Catarella són per sucar-hi pa), es barreja amb una reflexió seriosa al voltant de l’amor, la vida i la mort. Això sí, malgrat tots els disgustos, en Montalbano continua alimentant-se la mar de bé.

 

 

Negrots, lectura indubtablement recomanable. I vull tornar a destacar la traducció d’en Pau Vidal. Sense la seva adaptació/reinterpretació del llenguatge de Sicília, res no seria igual. De fet, si algun cop heu llegit Montalbano en castellà, sabreu perfectament de què parlo.