Contra las cuerdas, de Susana Hernández

Després de Curvas peligrosas, Contra las cuerdas (Editorial Alrevés 2012) és la segona entrega de les aventures de Miriam Vázquez i Rebeca Santana, les policies barcelonines sorgides de la ploma de la també barcelonina Susana Hernández. Aquestes dues noies personifiquen la primera parella femenina de polis de la narrativa negra hispànica, val a dir. O sigui que poca broma.

Com ja vaig avisar quan vaig ressenyar Curvas peligrosas (llegir aquí), em sembla una bona idea netejar la ment d’apriorismes a l’hora d’enfrontar la lectura de Contra las cuerdas. Convé seure al sofà, còmodament, i estar disposat a entrar en el personal univers d’Hernández. Un cop dins, el lector no podrà evitar patir, emocionar-se, esglaiar-se i fins i tot riure una mica amb els diàlegs “macarrilles” dels personatges, protagonistes d’una ficció carismàtica, àgil i trepidant, que no ens donarà treva ni un moment.

El ritme és molt intens. El lector no descansa. Els esdeveniments se succeeixen. Susana Hernández no amaga (llegir aquí l’entrevista que em va concedir fa uns mesos) el seu bagatge televisiu i cinematogràfic. Aquest fet, que ja resultava palès a Curvas peligrosas, esdevé inconfusible a Contra las cuerdas. El desenvolupament del cas criminal, les escenes d’acció, les característiques dels assassins o les diverses subtrames demostren la seva assumpció d’un imaginari i d’un llenguatge audiovisual molt familiar per a la majoria de nosaltres. En contra del que hom pugui pensar, el mètode resulta molt atractiu. És com una gran picada d’ullet a tots aquells afeccionats al gènere escrit que, alhora, també participem de l’addicció als bons thrillers filmats (normalment la cosa va lligada).

 

No obstant això, l’interès de la novel·la va més enllà. Hernández excel·leix en la creació d’una atmosfera amb segell propi i definitori. Les seves noies (la gran majoria de personatges rellevants són femenins) entren dins nostre i ens fan participar de les seves frustracions, sofriments, esperances, traumes i decisions. Ens hi sentim implicats, implicadíssims. I això és el que Hernández desitja. Per a ella, el repte no rau només en construir una bona intriga policíaca (la novel·la, des d’aquest punt de vista, és canònicament procedimental) sinó sobretot en descriure sentiments i relacions humanes.  

Així, la nissaga de Susana Hernández posseeix l’estructura serial-procedimental de les bones i més modernes sèries de televisió, de manera que assistim d’una banda al desenvolupament del cas criminal corresponent i, d’una altra, resseguim la vida i miracles dels personatges. De vegades ambdós plànols s’imbriquen. L’autora és molt llesta. Fins i tot hi trobem un cert plantejament coral (per més que Santana i Vázquez siguin les protagonistes principals) que contribueix a donar versemblança al conjunt.

Malgrat el seu emmirallament en un imaginari ben definit, Hernández no vol resultar previsible. Demostra la intel·ligència necessària per deixar-nos amb la mel als llavis. El desenllaç de Contra las cuerdas (i fins aquí puc avançar) manté els soferts lectors amb el nas enganxat al vidre, com aquells nanos que miren una pastisseria des de fora sense poder arribar a la xocolata. La decisió juga a favor de la versemblança (a la vida les coses no sempre es resolen com voldríem) i, novament, palesa un tractament molt televisiu. És el sistema de “temporades”. La senyora Susana Hernández ens ha deixat amb un pam de nas, esperant la tercera temporada de les peripècies de les nostres polis favorites. “Susana, ya te vale”.

 

No ho dubteu, negrots. Narrativa criminal nostra, moderna i dinàmica. Amb una Barcelona que esdevé un protagonista més. Amb un llenguatge directe, valent i sense embuts. Amb una voluntat de reflectir la societat actual tal com és: imprevisible, dura, canviant, engrescadora i terrorífica. Amb un vessant, també, tendre i sentimental, que exalta valors com l’amistat i l’amor. I, sobretot, amb un embolcall retòric vibrant que no ens evita, malgrat l’adscripció genèrica, algunes reflexions ben profundes.