Ben negra (Trobada a la Setmana Petita del llibre en català)

El passat dissabte dia 8 va tenir lloc a la Llibreria Catalònia de Barcelona el primer acte presencial de la “Setmana Petita del Llibre en català”.

Com a reacció a la Setmana del Llibre en Català (la institucional, vull dir, que poca visibilitat atorga a qui no forma part dels grans grups editorials), la “Setmana Petita” fou concebuda com una alternativa capaç d’incloure altres propostes. De tots és sabut (i si no ja us ho dic ara) que actualment les editorials més modestes (organitzadores de la “Petita”) estan treballant de valent per la llengua, la literatura i la cultura. Són encara un reducte on la figura de l’editor hi juga un paper actiu i on existeix una preocupació real per tirar endavant, amb honestedat, les nostres lletres. Val a dir que en aquesta aventura no estan sols, perquè hi ha moltes classes d’activistes (llibreters, escriptors, responsables de webs i blocs, etc.) que tenim moltes ganes de contribuir a conformar un panorama cultural ampli i divers, que doni oportunitats a tothom que pugui fer una aportació interessant.  

En aquest context, a la Catalònia la cosa va començar amb un acte negrot. Els escriptors Salvador Balcells i Sebastià Bennasar i els editors Josep Forment (Alrevés) i Jordi Fernando (Meteora), presentats amb il·lusió per Ester F. Matalí, de la web literària Llibresxllegir, van constituir-se en taula rodona per “fer una autòpsia d’un cadàver que, sorprenentment, es belluga i amb molta força: la novel·la negra en català”.

Evidentment, una servidora no hi podia faltar. Realment, la trobada fou extremadament interessant. El públic estava molt engrescat i es va generar una interacció molt enriquidora que va provocar que l’acte s’allargués bastant més que no estava previst. Van sorgir moltes coses. La dissecció de l’estat de la qüestió al voltant del gènere fou minuciosa, fins i tot insòlita per a un esdeveniment que no tenia pretensions acadèmiques, sinó que era de caràcter lúdic i divulgatiu. 
 

Per tant, intentaré fer un resum de les idees principals i d'algunes conclusions a les quals vam arribar. Em sembla molt oportú que el gran públic les conegui. 
 

Davant la tradicional creença que la narrativa negra és una literatura de segona fila i infravalorada, tothom va estar d’acord que ja era hora de canviar aquesta situació. Jordi Fernando i Ester F. Matalí van coincidir que, de mica en mica, s’havien adonat del bon estat de salut del gènere en català. Un bon estat de salut que nosaltres, en aquest bloc, fa temps que tenim molt clar (de fet, tinc ara mateix diversos articles en premsa que parlen del tema). 

Disposem de nombrosos creadors, alguns d’ells de nivell excel·lent, comparables al bo i millor de la negror internacional. Però ens ho hem de creure. Com apuntà Josep Forment, arrosseguem  un complex de petitesa (d’altra banda lògic en un país no normalitzat) que hem d’eradicar. Bennasar va esmentar un aspecte fonamental: cal que n’estem convençuts nosaltres mateixos i que, sense complexos, exportem amb tarannà “imperialista” la nostra novel·la negra. Evidentment, hi estic d’acord. L’entusiasme d’en Sebastià resulta encomiable. Per desgràcia,  aquesta “exportació” a l’estranger no és fàcil. Depèn de molts factors, sobretot de l’aposta editorial, la qual implica, lògicament, una inversió econòmica. D’entrada, les obres han de ser mínimament conegudes aquí per poder-les vendre. I no oblidem que s’han de traduir.
 

 

 

En el procés d’instauració d’un gènere, d’una literatura, hi participen molts factors. A Catalunya (i a Espanya) la tradició del “negre” no és gaire galdosa. Els motius són diversos, impossibles de detallar en una crònica com aquesta, però el cert és que el lector a hores d’ara ha assolit uns costums difícils de modificar. Hom llegeix molta novel·la negra estrangera, traduïda principalment al castellà. Per a mi és un fenomen sorprenent haver constatat sempre que, com a consumidors, som extraordinàriament més exigents amb els autors de casa, amb els quals mostrem un nivell de tolerància molt diferent del que tenim amb els escriptors estrangers (i l’exemple nòrdic –ens ho empassem tot– em sembla prou clarificador).
 

En qualsevol cas, en la trobada va sorgir el conjunt d’aquesta problemàtica. Tot i que hi ha un públic lector molt actiu, en general correspon a un sector reduït. La gran massa llegeix molt poc (Forment va donar les estadístiques de l’Estat espanyol en comparació amb altres països europeus i resulta penosa). Encara llegim menys novel·la negra espanyola, i encara menys la catalana, òbviament. Convindria convèncer el potencial consumidor que l'oferta nostrada és equiparable a l’oferta d’arreu (com a totes les literatures, hi ha obres superbes, obres més senzilles i obres dolentes). Però un bon nombre, ja us ho dic jo, no tenen res a envejar a ningú.  

Bennasar sosté que els llibres obligatoris als instituts de secundària són una manera de crear lectors. Evidentment. Aquest debat me l’he trobat des que tinc ús de raó, com a alumna, com a mare, com a docent. I encara dura i durarà. Si introduïm  els adolescents en autors com Pedrolo, Fuster o Andreu Martín (durant un temps s’ha fet, però sembla que ara va de baixa) tenim molt guanyat. I no només per despertar el gust pel gènere, sinó, sobretot, per despertar el gust per la lectura. Tanmateix, jo diria que això només és un aspecte del fons de la qüestió. L’aposta del món acadèmic (amb la Universitat al capdavant), dels mitjans de comunicació i de les institucions em sembla bàsica. Per no parlar de les dificultats de distribució i del negoci editorial, que s’ha convertit en això: simplement un negoci per fer calers que poc té a veure (tret d’aquesta gent petita que està lluitant) amb l’amor per les lletres.

 

 

 

 

Salvador Balcells va apuntar, en parlar del seu estil, la sempiterna problemàtica de la terminologia. Que si novel·la negra, que si policíaca. Ja sabeu que en aquest bloc, sobretot en les cròniques dels Juliols de la UB, n’hem parlat molt. Hi ha opinions una mica divergents. Però tots vam estar d’acord que les sèries amb els mateixos personatges són molt del gust del públic  i ajuden a fidelitzar el lector.  

També vam coincidir en el fet que iniciatives com la Col·lecció Crims.cat d’Alrevés són  molt importants. Seguint l’estela de “La Cua de Palla”, per més inestable que fos, hem d’aconseguir tenir una col·lecció de novel·la en català amb cara i ulls, amb la qual el lector interessat sàpiga que hi pot comptar. També l’Editorial Meteora va demostrar un gran interès en continuar publicant bona novel·la negra catalana (ja són els editors, com sabeu, de Salvador Balcells i les aventures del seu mosso d’esquadra Emili Espinosa).  

No crec que sigui pertinent allargar-me més. Ja veieu que vam gaudir d’un debat ric i extremadament interessant. Trobada entre amics que s’estimen la llengua, la literatura i el gènere, entre els quals autors com  Lluís Llort i Marta Banús. Convido a algun dels presents, si m’he oblidat alguna cosa o vol afegir la seva contribució, a deixar tot seguit un comentari. 

Fins aviat, negrots.