Tres somnis blaus, de Jordi de Manuel

En un sospir m’he ventilat el llibre de Jordi de Manuel (un dels autors del recull de relats negres en català Crims.cat) intitulat Tres somnis blaus. Es tracta d’una novel·la curta, guanyadora l’any 2000 del Premi Valldaura de Novel·la breu de Cerdanyola del Vallés.

De Manuel, a qui espero tenir el gust de conèixer aviat en persona, és de moment un bon amic virtual amb qui m’encanta interaccionar. Fa un dies em va dir “activista de la literatura” i aquest apel·latiu em va fer, ves per on, molta il·lusió. Trobo que m’escau d’allò més. Per tant –i com a primera providència–, gràcies, Jordi.

En segon lloc, toca parlar de Tres somnis blaus. La novel·la, atesa la seva brevetat, resulta un pèl escassa. És a dir, que et deixa amb ganes de més. Això, es miri com es miri, és sens dubte un bon senyal. Hom voldria aprofundir en moltes circumstàncies: la relació de Carlota amb la gossa que li salva la vida, la malaltia incipient de la mare del protagonista i, com a detall prou significatiu, el nom d’aquest mateix. Perquè passa que, al llarg de les 84 pàgines de l’obra, en cap moment no s'explicita com es diu. Amb tot, com que jo disposo d’informació privilegiada, penso fer-la servir. El nom del personatge és Marc Sergiot i Tres somnis blaus representa tan sols la novel·la del seu debut. Darrere vénen altres títols com L’olor de la pluja, que comentarem aquí mateix més endavant.

 

El cas és que Tres somnis blaus m’ha resultat una novel·la molt engrescadora. A mig camí entre el relat futurista (l’acció té lloc el 2015) i la història negra de misteri, destacaria per damunt de tot el seu vessant imaginatiu. De Manuel dóna vida a una Barcelona (en realitat a una Catalunya) que es belluga dins dels límits de la ciència-ficció de tipus catastrofista (esperem que la situació que hi apareix no sigui premonitòria), però que, en el fons, es fa ressò d’una problemàtica que els meteoròlegs i els ecologistes no paren d’anunciar. Una sequera persistent assola la Mediterrània i aquest fet desencadena la tragèdia i el cas que Sergiot ha d’investigar.

Els personatges m’han semblat ben descrits, de la mateixa manera que he descobert tendresa en alguns detalls concrets. Tot apunta a la creació d’un univers propi que l’autor va començar a muntar a Tres somnis blaus i en el qual tinc la intenció de capbussar-m’hi amb deteniment. Hi ha algunes sorpreses prou curioses que palesen el joc imaginatiu que abans destacava. No les explicaré totes, però n'avançaré una que, de ben segur, signarien corrents tots els conductors barcelonins: unes “rondes” aèries. Una autèntica passada. I "hasta aquí puedo leer".  

En fi, crec que queda prou clar. Tres somnis blaus és un títol prou recomanable. Ens pot obrir  una porta que, sincerament, endevino més que interessant.

Que passeu una bona setmana, negrots.