Novel·la truculenta i crua aquesta segona entrega de les peripècies del detectiu canari Ricardo Blanco. Fa pocs dies vaig comentar la primera, Quince días de noviembre, i aquí teniu ara el segon capítol, Muerte en abril.
En la mateixa línia d’unificar el relat clàssic amb la prosa moderna i àgil, José Luis Correa idea una intriga amarada de sexe i de sang que, sens cap mena de dubte, només pot haver sorgit de la ploma d’un home. Vull dir d’un home del gènere masculí, ja m’enteneu. Sabeu que aquestes distincions no són del meu gust. Les considero poc canòniques, simplistes i (encara que sembli contradictori), de caràcter sexista. Tanmateix, si llegiu Muerte en abril, no tindreu altre remei que donar-me la raó.
La història no vull desvetllar-la. Només diré que la cosa “té tela marinera”. Una dura trama de venjança i horror, on hi juguen un paper preeminent tota classe de dones (Correa no s’estalvia ni la donna angelicata ni la femme fatale), recorre en 223 pàgines trepidants l’illa de Gran Canaria.
Resulta curiosa aquesta barreja de detectiu al més pur estil de tota la vida (amb les referències cinematogràfiques i literàries que vulgueu) amb la tremenda realitat de la societat actual. Violència, sexe, mentides. Un entramat sòrdid i brut que ens aboca a un món sense sortida. Però al final no és així. L’ànima generosa de Ricardo Blanco, humà i imperfecte, vulnerable i honest, acaba fent-nos recuperar, amb un sospir alleujat, un alè d’esperança.
El llibre no et deixa respirar ni un moment, ni pel que fa al contingut ni pel que fa a la seva forma, on destaca un contundent llenguatge de sal i pebre ple de citacions literàries i de gran força expressiva. El detectiu explica els fets en primera persona i recrea un ambient típic de novel·la negra que no s’estalvia ni tan sols algunes manifestacions misògines al més pur estil tradicional.
En fi. Que haig d’anar a la llibreria a buscar la tercera. A veure què més ens deparen les Illes Afortunades. Sincerament, jo me les imaginava una micona més tranquil·les.
Crec que faré una visita a la FNAC perquè em vénen ganes de llegir-les.
ResponEliminaAixò de tenir llibres en espera és una sensació sobrenatural.
M.
Bé, com que tot just estic començant en aquest genere, doncs ho tindré en conta. Per començar potser és massa fort.
ResponEliminaPel que expliques, sort del final que alleuja la dura historia, Gràcies pel teu resum .
ResponEliminaEl títol m'encanta, i mira que normalment els títols són el pitjor de les obres...
ResponEliminaHo afegirem a la llista.
Gràcies!
Estic en contacte amb l'autor. Ha llegit les dues ressenyes i està la mar de content. Ara he de llegir els altres dos, però encara me'ls he de comprar.
ResponEliminaEs diuen: "Muerte de un violinista" y "Un rastro de sirena".
Actualment, está escrivint el cinquè.
Un altre per apuntar. Però em crida més l’atenció el primer que vas ressenyar d’aquest autor.
ResponEliminaNo creguis, Shaudin. Aquesta està molt bé, fins i tot millor que la primera pel que fa a la trama. El que passa és que no podia repetir-me massa en algunes coses perquè l'anterior és molt recent.
ResponElimina