La coartada del crim

En aquest bloc negrot, de mica en mica hem anat exhaurint els comentaris sobre els diferents elements que tenen relació amb els delictes i els assassinats. Hem parlat dels mòbils, les armes, les situacions i els tòpics, els espais, els sons, els personatges, etc. Però, en canvi, encara no hem esmentat una altra de les qüestions que sovint formen part de l’entramat de les intrigues policíaques. Em refereixo a la coartada del crim.

La coartada, que el DIEC2 (siguem canònics) defineix com la prova amb què hom demostra que ha estat absent del lloc d’un delicte en el moment d’haver estat comès, dóna moltíssim de si pel que fa al gènere negre. Una bona coartada és capaç de portar de corcoll els investigadors i, des del punt de vista literari, esdevenir una mostra de la imaginació i de l’enginy de l’escriptor. De vegades, desmuntar una coartada por convertir-se en el centre de l’acció i el fet d’atrapar el culpable pot dependre d’aquesta circumstància.

 

Evidentment, hi ha coartades molt tòpiques, però també poden jugar, precisament per això, el seu paper dins la trama. Quan una mare, una esposa o una amant addueixen que el seu fill, marit o amistançat estava “amb elles” el dia D a l’hora H, el lector ja pot posar-se en guàrdia. Ningú no s’empassa l’excusa i per al policia/detectiu les sospites comencen a augmentar vertiginosament.

Després de tantes lectures negres, he trobat coartades de tota mena. Recordo que una de les novel·les de Teresa Solana, Drecera al Paradís, s’inicia amb l’explotació d’aquest element. La coartada (o la no coartada) del suposat sospitós enmig d’un enginyós teixit d’interessos diversos. Em va agradar molt. Crec que aprofundir en aquest vessant de les històries, si es fa de manera innovadora, pot resultar força engrescador.

Recordeu vosaltres, negrots, algun títol on les coartades hi desenvolupin un paper significatiu? Ja me’n direu alguna cosa. Aquest article, al cap i a la fi, només vol encetar un tema més de reflexió. 

Dit tot això, a mi em permetreu, si no us fa res, una petita digressió cinematogràficolingüística. M’explicaré. Quan penso en el mot “coartada”, em ve al cap, indefectiblement, la seva traducció a l’anglès: “alibi”. És un terme que sempre m’ha causat curiositat. No ho sé, però té una ressonància fonètica que em sembla molt poc anglosaxona: “alibi”. Més aviat sona a àrab, no? El cas és que els alemanys i els francesos també l‘utilitzen. Reconec que no he fet una recerca acurada per esbrinar l’etimologia del mot, però prometo fer-la. Si algú en sap res, que ho digui.

En qualsevol cas, l’associació mental no acaba aquí. Perquè “alibi” em mena directament a una personal predilecció cinematogràfica. No em renyeu, negrots, que no estem parlant de cinema de culte, sinó d’una comèdia irrellevant però divertidíssima que m’ha fet riure de valent molts cops a la vida. Em refereixo a Her alibi (La seva coartada), una història d’escriptors i de misteris protagonitzada pel guapíssim Tom Selleck.

 

En fi, que avui, en lloc de recomanar lectura, recomano cinema. Vosaltres mateixos.

Un envio una salutació i a veure què en podem comentar de tot plegat.

Feliç dijous, negrots.