Quince días de noviembre, de José Luis Correa

“Mi abuelo era la única persona que podía confirmar que yo había existido alguna vez, que no había sido un sueño de un triste escritor de novela negra, la invención de un profesor de literatura de provincias”.

Aquesta és l’engrescadora afirmació metaliterària que, a la pagina 97 de la novel·la, fa el protagonista de Quince días de noviembre, el detectiu privat Ricardo Blanco, fill de la ploma de l’escriptor canari José Luis Correa.

A José Luis Correa el vaig conèixer amb motiu de la BCNegra d’enguany. Primer, el vaig veure com a convidat en una taula rodona amb l’autora sueca Mari Jungstedt. L’endemà, a la famosa trobada de la llibreria "Negra y Criminal", vaig poder parlar-hi i fotografiar-m’hi. En ambdues situacions em va semblar una persona intel·ligent, extravertida i molt agradable. Com que m’interessà tot allò que va dir, no vaig dubtar en adquirir dues de les seves novel·les, que amablement em dedicà. El meu olfacte (que no és infal·lible, ja ho sé, però al qual jo obeeixo sovint) m’indicà alguna cosa bona. I crec que, en aquesta ocasió, l’he encertat de ple.

Quince días de noviembre és la primera entrega de les aventures del detectiu Ricardo Blanco. L’acció té lloc a Las Palmas. Allà, en plena illa paradisíaca, Correa ens demostra que, a la vora de la mar, sota les palmeres i el cel blau, la gent pot assassinar com a qualsevol altre lloc.

Correa du a terme un exercici fàcil de definir, però força reeixit. Combina magistralment els trets principals de la novel·la negra més clàssica (Hammet, Chandler, Simenon, fins i tot m’atreviria a dir que amb un homenatge final a Agatha Christie) amb un ritme àgil i modern i un llenguatge sense complexos, decididament actual. Narrada en primera persona pel protagonista, tal com prescriuen els cànons, topem amb una història truculenta de “pijos” sense escrúpols; una trama que respon a tots els requisits del gènere i que no decau en cap moment. L’autor s’ho passa d’allò més bé traient a la llum el seu bagatge personal. Per això es complau en recrear el complot silenciós d’un grup de persones (pur estil Assessinat a l’Orient Express); la típica femme fatale (penseu en Mary Astor, Lauren Bacall o Jessica Rabitt, la que us agradi més); el trist destí de l’innocent, confident del “noi”, que se les carrega com a dany col·lateral; o la secretària fidel que fa un cafè de luxe i que, de bon principi, distingeix la veritat amb claredat meridiana.

La trama no resulta especialment original, però està ben trobada i és plena de vivesa. El pobre detectiu solitari i malmès tancarà un cas sòrdid i truculent, al qual s’hi dedica (com correspon) en cos i ànima, havent de restaurar amb paciència el seu destrossat i tendre cor.

Correa sembla haver escrit la novel·la pensant en mi. Suposo que és impossible obviar que tenim més o menys la mateixa edat. El cas és que Quince días de noviembre esdevé un preciós joc de referències literàries i cinematogràfiques que, des de Casablanca a Solo ante el peligro i El tercer hombre, passant per Sam Spade i l’inspector Maigret, reprodueixen un munt de les meves preferències particulars. Bogart, Bacall, Kelly, Cooper, Welles, Cotten. No tinc paraules. Una novel·la com les d’abans, de 186 pàgines (ja coneixeu el meu gust per la sentència de Gracián), capaç de deixar-te amb el desig a la boca. Amb ganes de més.

No puc fer altra cosa que felicitar Correa. I dir-li que m’he identificat de cap a peus amb aquest Ricardo Blanco, tan agredolç, les aventures del qual penso resseguir fins el final.

Que passeu una bona tarda, negrots.