L'home que dormia al cotxe, de Nil Barral

Divendres, mentre esperava a Laie la trobada amb una persona, vaig passejar, lògicament, per la llibreria. Feia una inclement tarda de gener, amb un plugim suau que amarava els carrers. Un d’aquells dies hivernals, d’evident regust negrot, que m’encanten. Aixoplugada per l’escalforeta acollidora de Laie, vaig trobar parat, ben preparat per a la setmana que s’acosta, un taulell específic de la BCNegra. Naturalment, m’hi vaig acostar. De seguida (tinc un olfacte gairebé infal·lible) vaig adonar-me que acabava de fer una petita gran descoberta. Si més no per a mi, que no havia sentit cap notícia del llibre (encara).

Parlo de la primera novel·la de Nil Barral, L’home que dormia al cotxe. Una portada on hi apareix un gat em va enganxar el petit volum directament als dits, però aleshores me’l vaig mirar bé i vaig començar a endinsar-me, amb innegable plaer, en el seu misteri. Perquè... qui és Nil Barral? La contracoberta indica que es tracta d’un autor de renom dins les lletres catalanes que acaba d’estrenar-se, amb aquest pseudònim, en el gènere negre. Un escriptor que vol guardar l’anonimat com a part de l’enigma (no sé si per motius de màrqueting o per mantenir la seva personalitat real al marge del gènere). Jo sospito que hi ha una mica de tot, malgrat que, un cop llegit el llibre, també diria que el desconegut autor posseeix un humor àcid que es complau en la creació d’un extravagant joc d’expectatives. Un joc que pot resultar molt lucratiu (segur), però també molt divertit.

Vaig agafar el metro transportada per un d’aquells estats d’excitació que em dominen quan la meva veueta interna (ja parlo com els detectius del gènere, per Déu) m’anuncia que he fet una troballa. Arribar a casa i començar a llegir van ser dues accions, més que consecutives, gairebé paral·leles. En poques hores, L’home que dormia al cotxe va passar a formar part per sempre més del meu bagatge negrot. I ara ja espero la segona entrega que, segons que he llegit en una ficcionada entrevista a Internet (promoguda per l’editorial que publica l’obra), ja s’està coent.

Nil Barral no és únicament el pseudònim del misteriós autor nostrat, sinó també el nom del protagonista de la novel·la. Un perdiguer que treballa (com l’estimada Kinsey Millhone) en una agència d’assegurances. La seva tasca no resulta gaire galdosa: es tracta de mirar d’evitar, amb les seves investigacions, el pagament de les primes. Barral (personatge) és una mena d’heroi a l’estil mediterrani (li encanta menjar bé, el whisky de malt, la música clàssica, la vida refinada) tipus Pepe Carvalho, Salvo Montalbano i Guido Brunetti junts. Res a veure amb els amargats i torturats policies i detectius del nord d’Europa. Tanmateix, també és un home acostumat a tractar amb els baixos fons i l’escòria social. No debades havia estat policia, un passat (per a ell) ben negre... Una mixtura gens original, en realitat, però molt atractiva i que funciona la mar de bé.

La trama del llibre és prou imaginativa, amb un to que tampoc no pot (ni vol) ocultar que prové del sud. Els personatges secundaris són importants i estan apuntats amb delicadesa. S’endevina que aniran jugant el seu paper en les pròximes entregues. A partir de l’humor i de la ironia més càustica, en un llenguatge àgil, col·loquial i lleuger (en aparença descurat però en realitat absolutament treballat), Barral (l’autor) ens aboca a reflexionar sobre tot allò que ens envolta: la corrupció, els prejudicis, la mentida, els convencionalismes socials, l’absurd de l’existència, els tòpics. Tot i que escomet la tasca des de l’alegria de viure i sense evitar una certa tendresa, en una Barcelona on els espais concrets no estan gaire explicitats, la crítica no deixa de ser ferotge. A l’estil histriònic de l’Àngel Esquius (el detectiu creat per Andreu Martín i Jaume Ribera) o dels bessons Eduard i Borja/Pep de Teresa Solana, aquest Barral (personatge) ens fa riure, somriure i pensar. Mentrestant, el Barral (autor) se’n riu de nosaltres sabent que, aquells que tenim un cert bagatge lector, intentarem trobar pistes en la seva escriptura per poder aclarir el misteri de la seva identitat.

Estic molt contenta que la narrativa negra en català vagi trobant cada cop una veu més sòlida. Una veu pròpia que la consolida, dotant-la d’una volada prou remarcable que, sens dubte, l’allunya de la literatura de pur entreteniment.

Només tinc una recança... que gairebé no puc suportar. Qui punyetes és Nil Barral?????

Cuento de horror

Avui estic de bon humor i he decidit compartir amb vosaltres un altre d'aquests relats que m'agraden tant. Espero que en gaudiu tant com jo.

Una abraçada, negrots.

Cuento de horror, de Marco Denevi (Buenos Aires 1922-1998)

La señora Smithson, de Londres (estas historias siempre ocurren entre ingleses) resolvió matar a su marido, no por nada sino porque estaba harta de él después de cincuenta años de matrimonio. Se lo dijo:
-Thaddeus, voy a matarte.

-Bromeas, Euphemia -se rió el infeliz.
-¿Cuándo he bromeado yo?

-Nunca, es verdad.
-¿Por qué habría de bromear ahora y justamente en un asunto tan serio?

-¿Y cómo me matarás? -siguió riendo Thaddeus Smithson.

-Todavía no lo sé. Quizá poniéndote todos los días una pequeña dosis de arsénico en la comida. Quizás aflojando una pieza en el motor del automóvil. O te haré rodar por la escalera, aprovecharé cuando estés dormido para aplastarte el cráneo con un candelabro de plata, conectaré a la bañera un cable de electricidad. Ya veremos.

El señor Smithson comprendió que su mujer no bromeaba. Perdió el sueño y el apetito. Enfermó del corazón, del sisema nervioso y de la cabeza. Seis meses después falleció. Euphemia Smithson, que era una mujer piadosa, le agradeció a Dios haberla librado de ser una asesina.

L'excel·lència indiscutible de Guy de Maupassant

Aquests dies de tanta feina he aparcat les novel·les i m’he dedicat a la lectura de contes. Així puc, sense massa esforç, gaudir de textos que, pràcticament, es poden llegir d’una sola tirada. D’altra banda, com que els relats breus sempre han estat una de les meves debilitats, està resultant fantàstic.

El darrer recull que ha passat per les meves mans va néixer de la privilegiada ploma del francès Guy de Maupassant (1850-1893), autor que visqué plenament en contacte amb els grans de la seva època (Flaubert, Zola) i que va destacar sobretot per la seva producció de contes d'intriga inquietant, terror i elements sobrenaturals. Amb la salut molt malmesa per profunds trastorns nerviosos i afectat de sífilis, va morir abans de complir els 43 anys en una clínica mental parisenca, al poc temps d'un evidentment no consumat intent de suïcidi.

Tradicionalment, s’ha atribuït a la bogeria gran part de la inspiració de la seva obra, però jo no tinc intenció d’alimentar una interpretació tan fàcil i que, en realitat, no conec en profunditat. Amb tot, i si bé és cert que el contingut de les seves històries suggereixen a la perfecció el patiment d’un ànima turmentada i delirant, també és cert que m’han semblant extraordinàriament lúcides. Qui sap si aquest és el veritable esperit de la manca de seny! La condició contradictòria d’albergar alhora la lucidesa i l’alienació mental.

Sigui com sigui, la literatura de Maupassant m’ha semblat excelsa. En el passat ja havia llegit algunes de les seves històries, però fa massa temps per recordar-les amb detall. En aquest recull hi trobem 7 relats: El miedo, El lobo, La mano, El albergue, El Horla, La muerta i La noche. El fil conductor el podríem fixar en l’exploració al voltant del mecanisme, terrible i inherent a la condició humana, de la por. La por en majúscules, el terror, l’horror. Fins arribar a la demència, a la pèrdua total dels sentits. És el tema central d’El miedo, El lobo, El albergue (magnífic, m’ha subjugat), La noche i, per descomptat, El Horla, una de les joies més preuades de la producció de Maupassant. Amb una capacitat increïble per captar l’atenció del lector, totes les històries et deixen astorat, amb la boca oberta. I no tant pel factor sorpresa com per la capacitat d’impactar i d’encuriosir, d’enganxar irremissiblement el receptor en una espiral de lectura impossible d’abandonar.

Però les històries van molt més enllà d’un simple exercici de gènere o d’una reflexió (d’altra banda, interessant i encertada) sobre l’existència d’un conjunt de fets sobrenaturals que l’home no pot explicar. Representen un reflex de les misèries de la vida (en el cas de La muerta o La mano) o un testimoni dels costums i preocupacions de l’home de l’època (per exemple, l’ús de la hipnosi, el contagi de certes patologies, etc.). París apareix en tota la seva esplendor (i en tot el seu horror), sempre a partir del patiment psicològic, sense escatologia ni sang i fetge. Amb un finíssim savoir faire que només és digne dels més grans.   

La llargària de les històries (tret d'El Horla, justificadament més extensa)  també és molt del meu grat. Sempre he subscrit la sentència de Gracián. Al meu entendre, l'òptima mesura dels textos de Maupassant converteix llur crescendo d'intriga en quelcom irresistible.

Sé que tindreu la sensació, negrots, que sempre us dic el mateix. Que sempre recomano amb entusiasme les lectures dels clàssics del gènere. Tanmateix, avui ho faig amb paraules majors. Amb cap altre he gaudit tant darrerament (i això que si resseguiu el bloc enrere en trobareu molts) com amb Guy de Maupassant.

Agraeixo als déus del gènere (si és que n'hi ha) haver posat escriptors com ell en el nostre camí.

El magnífic univers d'E.T.A. Hoffmann

Ernst Theodor Amadeus Hoffmann (1776-1822) està considerat un dels escriptors més importants del Romanticisme alemany. Va simultaniejar la seva activitat literària amb la musical, disciplina en la qual va exercir la crítica, la direcció de grans orquestres i la tasca de notable compositor. Amb tot, la seva faceta d’autor de contes, especialment fantàstics i de terror, ha estat la més destacada i coneguda. Fins i tot els seus relats van inspirar la cèlebre òpera de Jacques Offenbach, de 1880, Els contes de Hoffmann; la peça per a piano Kreisleriana, de Schumann; el ballet Copèlia, de Leo Delibes i el famós ballet de Tchaikowsky, El trencanous.

Aquests dies he llegit algunes de les seves històries, que evidentment coneixia però que no havia arribat a llegir mai. M’han encisat. El volum (novament agraeixo l’encert de la petita col·lecció d’El País) conté 4 relats: El hombre de arena, Vampirismo, Bárbara Roloffin i Historia de fantasmes. Senzillament esplèndids.

No hi ha dubte que estem parlant de contes típicament romàntics, on Hoffmann mostra la seva elevada qualitat literària. Sense deixar mai de banda l’exercici metaliterari, que remet constantment el lector a la constatació que està consumint literatura, que li estan explicant una història, l’autor du a terme interessants indagacions al voltant del fet artístic i del procés creatiu. I ho fa no només des del punt de vista del seguit de reflexions que situa quasi inadvertidament enmig de la ficció (inclosa l’al·lusió a altres escriptors, com Walter Scott o Lord Byron, als quals fins i tot compara), sinó també assajant tècniques diverses (des d’un fil conductor  ideològic que sobrevola  els  relats a través de la veu d'algun personatge recurrent, al recurs de les epístoles per introduir l’argument).

Hoffmann va viure a cavall entre el Set-cents i el Vuit-cents. Per més que el Romanticisme germànic fos clarament primerenc en relació amb l’hispànic, no podem defugir la realitat que la societat en la qual es crià encara era hereva de la Il·lustració. Per aquest motiu, en ocasions se sent empès a fer-nos cinc cèntims de la seva teoria literària, a explicar-la. Però també per aquest motiu descobrim en la seva obra reminiscències d’aquell moviment. Què són si no els autòmats que tant renom li han atorgat? La manifestació del gust pels nous avenços de la tècnica que es gesten durant la Il·lustració i la reafirmació del progrés de caire científic, clarament explicitat en un conte com El hombre de arena. Les figures, les estàtues, les nines amb moviment quasi humà... elements molt habituals del teatre i la narrativa a partir del XVIII, que feien les delícies del públic coetani.

Hoffmann posseeix una enorme imaginació i resulta evident que la seva empremta la podem resseguir en escriptors posteriors. No m’imagino personatges com Edgard A. Poe sense la prèvia existència de Hoffmann. En els relats del recull hi trobem tot una gamma de motius i arquetipus del gènere. La bella i dissortada Aurèlia de Vampirismo, que s’alimenta de la carn dels morts; el diable en persona que s'instal·la a Berlín per temptar els homes honestos (Bárbara Roloffin) o els fantasmes més típics que es presenten ineludiblement cada dia a la mateixa hora a Historia de fantasmes. Per no parlar, evidentment, de la inefable Olimpia d’El hombre de arena, heroïna abnegada i força peculiar.  

Un univers magnífic, del qual ja no convé  explicar res més. S’imposa la constatació directa. El descobriment (o redescobriment) dels clàssics, si més no a mi, em produeix un immens plaer. 

Bona nit, negrots.

Programa de la BCNegra 2011

Benvolguts negrots,

Per fi podem comptar amb el Programa de la BCNegra 2011. Enguany, el guanyador del VI Premi Pepe Carvalho serà el nostre amic Andreu Martín, que recollirà el guardó el dijous 3 de febrer al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona (19 hores).

D'altra banda, podreu veure que en aquesta edició hi ha una forta presència de la figura del detectiu Pepe Carvalho, sorgit de la ploma de l'estimat Manuel Vázquez Montalbán, que inclou un cicle de cinema intitulat PEPE CARVALHO, EL NOI DE LA PEL•LÍCULA.

Per descomptat, no heu de patir, que jo us aniré fent cròniques de tots els actes als quals acudeixi. De moment, he previst no faltar a la Taula rodona del dia 3 de febrer, on es parlarà de la Collita Catalana de 2010, amb la presència de Jaume Benavente, Daniel Hernández, Àlex Martín Escribà, Jordi Pijoan-López i Teresa Solana (Modera: Sebastià Bennassar). Això serà a les 16 h, al Palau de la Virreina (La Rambla, 99).


 

D'altra banda, també m'interessa no perdre'm, per raons òbvies, la trobada intitulada PER QUÈ ES MATA TANT A SUÈCIA, que crec entendre (no està del tot ben especificat en el programa, però ho esbrinaré) que és el dia 4 de febrer a les 16 hores a La Capella (Carrer de l’Hospital, 56).

En fi, les activitats s'han multiplicat i són molt atractives. De mica en mica, en parlarem amb detall.
Mentrestant, fins aviat, negrots (i ara mateix també una mica groguencs). 

Algunes històries terrorífiques d'Alexandre Dumas (pare)

Aquest cap de setmana m’he dedicat, enmig del silenci de la natura empordanesa, a llegir per primer cop tres històries de terror d’Alexandre Dumas (pare). L’exercici, ja engrescador a priori, m’ha reportat un gaudi intens, molt més gran que no esperava.

A aquestes alçades, tots sabeu que m’encanten els relats de por i de misteri escrits al segle XIX. Tenen un sabor inimitable. Sovint he comentat aquí autors del període, actualment clàssics de ple dret. El descobriment d’aquesta faceta dins l’obra de Dumas m’ha confirmat novament l’encís que posseïa el gènere durant el Vuit-cents.

Alexandre Dumas (pare) va néixer l’any 1802 i va morir el 1870. El seu nom m’evoca lectures d’infantesa, records inesborrables de personatges com El comte de Montecristo o Els tres mosqueters. No he trobat res tan emocionant com la dramàtica fugida d’Edmond Dantes del terrible Castell d’If o les aventures dels valents Athos, Porthos, Aramis i D’Artagnan per salvar l’honor de la Reina.

D’altra banda, el nom de Dumas també em remet al concepte de novel·la fulletonesca que es publicava a la premsa per entregues i que sempre m’ha subjugat com a fenomen editorial i social. La seva producció, enormement prolífica, enganxava el públic coetani i va enganxar igualment el públic dels segles a venir. En contra de la idea que conreava una literatura excessivament popularista, vull trencar una llança a favor dels homes que, com ell, van resultar tan importants per al desenvolupament de la narrativa moderna.

En qualsevol cas, els tres relats que comento no tenen res a envejar a les històries d’autors considerats més canònics i significatius del gènere. Tant Las cacerías del conde de Foix com Historia de un muerto contada por él mismo i, especialment, La dama pálida, entronquen directament amb la millor tradició del conte vuitcentista de terror.

                                      Caricatura de l'autor

Amarats d’aquell aire naïf tan característic i estructurats a partir del recurs del narrador-personatge que explica la història situat ell mateix dins la ficció (amb un auditori intern i explícit en els dos primers casos i adreçant-se en primera persona directament al lector en el tercer, però sense abandonar la referència metanarrativa), els relats sorprenen i fascinen. Hom no pot deixar la lectura a mitges, fet fonamental per demostrar la validesa d’un conte, especialment d’un conte breu concebut per ser consumit d’una tirada.

Animals fantàstics que apareixen i desapareixen i et condueixen a la perdició. Morts que ressusciten i surten de la tomba per obra de Satan. Malvats que s’enamoren de jovenetes indefenses i abracen el vampirisme. En una paraula, la recreació de l’eterna lluita entre el bé i el mal portada al paper amb magistral ploma. Tot allò que podem esperar ‒i molt més‒ en agafar entre les mans un llibre d'aquestes característiques.

Per tant, us recomano vivament Alexandre Dumas (pare) i les seves històries de terror. No dubteu ni  per un instant que jo en cercaré més. Aquestes tres formen part dels volums que va oferir fa uns mesos El País sota el títol genèric de “Maestros del terror”. Realment, la van encertar de ple. Si teniu la col·lecció, ja sabeu què toca. Si no, caldrà anar de compulsions.

Mentrestant, que tingueu un feliç vespre, negrots.

El mòbil del crim (II)

Feia força dies que teníem aquest article pendent, negrots, i avui he trobat un petit forat en la meva atapeïda activitat per poder-lo escriure.

Si recopilem allò que vam dir, recordareu que vaig marcar tot un conjunt de premisses que convé diferenciar d’entrada a l’hora de definir els motius per matar. No és igual la màfia i el crim organitzat que el crim d’una persona qualsevol que no viu l’ambient de la delinqüència. No és igual aquell que mata amb el cap clar que la persona que arrossega un problema mental. I tampoc no és igual qui assassina amb premeditació que qui ho fa en un rampell inesperat.

També vaig considerar que hi havia 4 mòbils bàsics, al voltant dels quals oscil•laven la resta: l’amor, l’odi, la revenja i els diners. Continuo pensant el mateix, però vull aclarir una sèrie de qüestions que vau apuntar en els vostres encertats i amables comentaris.

Alguns vau intervenir afegint els mòbils relacionats amb el poder, amb la religió, amb la fam, amb l’estètica, amb els jocs de rol o amb la gola. I, evidentment, teníeu raó. Tanmateix, jo penso que, tret del tema del poder (que en alguns casos sí que està desvinculat de les qüestions econòmiques i representa un mòbil en ell mateix), la resta no deixen d’estar lligats a les pulsions bàsiques. De fet, fins i tot diria que la revenja també és un submòbil, perquè es mata per revenja, però aquesta ha de venir motivada per quelcom relacionat amb els sentiments o desigs de base, l’amor (gelosia, enveja, traïció), l’odi (ídem), els diners i, afegirem, les ànsies de poder.

Si parlem de religió o de jocs de rol, sens dubte estem encaminant-nos cap a l’odi i el fanatisme. La creença en quelcom fins a límits extrems, comporta en ocasions la desviació del comportament. Si algú arriba a empassar-se que la religió pròpia o el joc de rol que està jugant són més importants que la vida humana, o odia a mort o s’ha trastocat. Per tant, anem a parar a les premisses i pulsions de les quals parlo des del començament. Val la pena recordar que, en el primer article sobre els mòbils, ja vaig advertir que volia anar a l’arrel fonamental dels mòbils per matar, no als centenars de motius concrets que ens podem trobar pel camí.

En aquell moment, em va quedar pendent parlar dels diners, de les causes econòmiques. Són tan velles com l’home. Intentar tenir el que tenen els altres, intentar viure millor, intentar amassar una fortuna... diners, diners, diners. La cobdícia i l’avarícia han estat tradicionalment al capdamunt dels mòbils criminals. Aquesta ànsia de l’home, juntament amb el desig irrefrenable de manar i dominar, sembla consubstancial a l’espècie. Quantes batalles i guerres i conflictes i morts per sol fet de conquerir, de sotmetre, d’imposar, de posseir! En aquest punt és quan, a voltes, s’imbriquen el poder i els mòbils econòmics, perquè, sovint, poder i diners es donen irremissiblement la mà.

No sóc gens religiosa, però m’he criat com tots vosaltres dins de l’entorn paleocristià. Per tant, és impossible abstraure-se’n totalment. Per això no em sembla del tot inadequat concloure aquest article (ja massa extens per a un bloc) consignant que, no debades, els 7 pecats capitals són els que són. En ocasions, només en ocasions, també la doctrina catòlica l’encerta una mica. Per això, tal vegada podem tancar amb aquesta llista final: Luxúria, gola, avarícia, peresa, enveja, ira i supèrbia. Agrupant-los com vulgueu, fet i fet acabem dient el mateix.

Que passeu bon dia, negrots.

Un conte per començar l'any

Vinga, negrots. He decidit treure del rebost dels contes un dels que fa temps que us tinc reservats. Com sabeu, de tant en tant m'agrada penjar algun relat que pugui sorprendre o generar estranyesa (o directament por), però normalment intento dosificar-los adequadament. 

Avui, per començar l'any laboral després de la voràgine nadalenca, he pensat en aquest, que no arriba a ser de terror, però té el seu "què". Espero que us agradi.   

Fins aviat, negrots.

Las gafas, de Matías García Megías

Tengo gafas para ver verdades. Como no tengo costumbre no las uso nunca.

Sólo una vez...

Mi mujer dormía a mi lado. Puestas las gafas, la miré.

La calavera del esqueleto que yacía debajo de las sábanas roncaba a mi lado, junto a mí.
El hueso redondo sobre la almohada tenía los cabellos de mi mujer, con los rulos de mi mujer.
Los dientes descarnados que mordían el aire a cada ronquido, tenían la prótesis de platino de mi mujer.
Acaricié los cabellos y palpé el hueso procurando no entrar en las cuencas de los ojos: no cabía duda, aquello era mi mujer.
Dejé las gafas, me levanté, y estuve paseando hasta que el sueño me rindió y me volvió a la cama.
Desde entonces, pienso mucho en las cosas de la vida y de la muerte.
Amo a mi mujer, pero si fuera más joven me metería a monje.

Ja arriba la BCNegra 2011!

Bona nit.

Barcelona tornar a ennegrir.

A falta encara del programa oficial, de moment puc anunciar-vos les dates de la nostra setmana negra d'enguany. 

Se celebrarà dels dies 31 de gener al 5 de febrer i ja us aviso que jo penso assistir a tot el que pugui.

Tinc la intenció de passar-m'ho pipa. I vosaltres?

No patiu, que publicaré oportunament tot allò que necessiteu saber. 

Fins ben aviat, negrots.  

Un dia de Reis passat pel crim

Bon dia, negrots.

Estic exultant.

Els Reis d'Orient (disfressats de la meva filla) m'han deixat un magnífic present. Pensant previsorament en la meva intervenció d'aquest estiu a la Universitat de Barcelona (amb un tema, com sabeu, vinculat a la novel·la negra sueca), m'ha regalat un pack de cinc pel·lícules. 

Són 5 títols ben especials, aplegats sota el reclam anomenat Generación Millennium, ja que cadascun està basat en el corresponent èxit literari negre (en tots els casos nòrdic):    

Aurora Boreal, d'Asa Larsson

Las Marismas, d'Arnaldur Indridason

El Ojo de Eva, de Karin Fossum

Bienaventurados los Sedientos, d'Anne Holt

i...

Roseanna, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö (alies el "matrimoni suec", eh, Marta?). 

Us n'adoneu? Podré veure  en Martin Beck a la pantalla. No sé si l'actor escollit m'agradarà o decebrà la figura creada per la meva imaginació, però, en tot cas, em fa molta il·lusió.  

Estic molt contenta. L'any 2011 comença amb més oferta criminal. Com ha de ser. 

Fins ben aviat, negrots, que encara tenim pendent la segona part de l'article sobre els mòbils del crim.   

NOTA: Negrots, a la caixa indica que es tracta del vol I. O sigui, que n'hi ha més!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!