El magnífic univers d'E.T.A. Hoffmann

Ernst Theodor Amadeus Hoffmann (1776-1822) està considerat un dels escriptors més importants del Romanticisme alemany. Va simultaniejar la seva activitat literària amb la musical, disciplina en la qual va exercir la crítica, la direcció de grans orquestres i la tasca de notable compositor. Amb tot, la seva faceta d’autor de contes, especialment fantàstics i de terror, ha estat la més destacada i coneguda. Fins i tot els seus relats van inspirar la cèlebre òpera de Jacques Offenbach, de 1880, Els contes de Hoffmann; la peça per a piano Kreisleriana, de Schumann; el ballet Copèlia, de Leo Delibes i el famós ballet de Tchaikowsky, El trencanous.

Aquests dies he llegit algunes de les seves històries, que evidentment coneixia però que no havia arribat a llegir mai. M’han encisat. El volum (novament agraeixo l’encert de la petita col·lecció d’El País) conté 4 relats: El hombre de arena, Vampirismo, Bárbara Roloffin i Historia de fantasmes. Senzillament esplèndids.

No hi ha dubte que estem parlant de contes típicament romàntics, on Hoffmann mostra la seva elevada qualitat literària. Sense deixar mai de banda l’exercici metaliterari, que remet constantment el lector a la constatació que està consumint literatura, que li estan explicant una història, l’autor du a terme interessants indagacions al voltant del fet artístic i del procés creatiu. I ho fa no només des del punt de vista del seguit de reflexions que situa quasi inadvertidament enmig de la ficció (inclosa l’al·lusió a altres escriptors, com Walter Scott o Lord Byron, als quals fins i tot compara), sinó també assajant tècniques diverses (des d’un fil conductor  ideològic que sobrevola  els  relats a través de la veu d'algun personatge recurrent, al recurs de les epístoles per introduir l’argument).

Hoffmann va viure a cavall entre el Set-cents i el Vuit-cents. Per més que el Romanticisme germànic fos clarament primerenc en relació amb l’hispànic, no podem defugir la realitat que la societat en la qual es crià encara era hereva de la Il·lustració. Per aquest motiu, en ocasions se sent empès a fer-nos cinc cèntims de la seva teoria literària, a explicar-la. Però també per aquest motiu descobrim en la seva obra reminiscències d’aquell moviment. Què són si no els autòmats que tant renom li han atorgat? La manifestació del gust pels nous avenços de la tècnica que es gesten durant la Il·lustració i la reafirmació del progrés de caire científic, clarament explicitat en un conte com El hombre de arena. Les figures, les estàtues, les nines amb moviment quasi humà... elements molt habituals del teatre i la narrativa a partir del XVIII, que feien les delícies del públic coetani.

Hoffmann posseeix una enorme imaginació i resulta evident que la seva empremta la podem resseguir en escriptors posteriors. No m’imagino personatges com Edgard A. Poe sense la prèvia existència de Hoffmann. En els relats del recull hi trobem tot una gamma de motius i arquetipus del gènere. La bella i dissortada Aurèlia de Vampirismo, que s’alimenta de la carn dels morts; el diable en persona que s'instal·la a Berlín per temptar els homes honestos (Bárbara Roloffin) o els fantasmes més típics que es presenten ineludiblement cada dia a la mateixa hora a Historia de fantasmes. Per no parlar, evidentment, de la inefable Olimpia d’El hombre de arena, heroïna abnegada i força peculiar.  

Un univers magnífic, del qual ja no convé  explicar res més. S’imposa la constatació directa. El descobriment (o redescobriment) dels clàssics, si més no a mi, em produeix un immens plaer. 

Bona nit, negrots.