Aquest cap de setmana m’he dedicat, enmig del silenci de la natura empordanesa, a llegir per primer cop tres històries de terror d’Alexandre Dumas (pare). L’exercici, ja engrescador a priori, m’ha reportat un gaudi intens, molt més gran que no esperava.
A aquestes alçades, tots sabeu que m’encanten els relats de por i de misteri escrits al segle XIX. Tenen un sabor inimitable. Sovint he comentat aquí autors del període, actualment clàssics de ple dret. El descobriment d’aquesta faceta dins l’obra de Dumas m’ha confirmat novament l’encís que posseïa el gènere durant el Vuit-cents.
Alexandre Dumas (pare) va néixer l’any 1802 i va morir el 1870. El seu nom m’evoca lectures d’infantesa, records inesborrables de personatges com El comte de Montecristo o Els tres mosqueters. No he trobat res tan emocionant com la dramàtica fugida d’Edmond Dantes del terrible Castell d’If o les aventures dels valents Athos, Porthos, Aramis i D’Artagnan per salvar l’honor de la Reina.
D’altra banda, el nom de Dumas també em remet al concepte de novel·la fulletonesca que es publicava a la premsa per entregues i que sempre m’ha subjugat com a fenomen editorial i social. La seva producció, enormement prolífica, enganxava el públic coetani i va enganxar igualment el públic dels segles a venir. En contra de la idea que conreava una literatura excessivament popularista, vull trencar una llança a favor dels homes que, com ell, van resultar tan importants per al desenvolupament de la narrativa moderna.
En qualsevol cas, els tres relats que comento no tenen res a envejar a les històries d’autors considerats més canònics i significatius del gènere. Tant Las cacerías del conde de Foix com Historia de un muerto contada por él mismo i, especialment, La dama pálida, entronquen directament amb la millor tradició del conte vuitcentista de terror.
Caricatura de l'autor
Amarats d’aquell aire naïf tan característic i estructurats a partir del recurs del narrador-personatge que explica la història situat ell mateix dins la ficció (amb un auditori intern i explícit en els dos primers casos i adreçant-se en primera persona directament al lector en el tercer, però sense abandonar la referència metanarrativa), els relats sorprenen i fascinen. Hom no pot deixar la lectura a mitges, fet fonamental per demostrar la validesa d’un conte, especialment d’un conte breu concebut per ser consumit d’una tirada.
Caricatura de l'autor
Amarats d’aquell aire naïf tan característic i estructurats a partir del recurs del narrador-personatge que explica la història situat ell mateix dins la ficció (amb un auditori intern i explícit en els dos primers casos i adreçant-se en primera persona directament al lector en el tercer, però sense abandonar la referència metanarrativa), els relats sorprenen i fascinen. Hom no pot deixar la lectura a mitges, fet fonamental per demostrar la validesa d’un conte, especialment d’un conte breu concebut per ser consumit d’una tirada.
Animals fantàstics que apareixen i desapareixen i et condueixen a la perdició. Morts que ressusciten i surten de la tomba per obra de Satan. Malvats que s’enamoren de jovenetes indefenses i abracen el vampirisme. En una paraula, la recreació de l’eterna lluita entre el bé i el mal portada al paper amb magistral ploma. Tot allò que podem esperar ‒i molt més‒ en agafar entre les mans un llibre d'aquestes característiques.
Per tant, us recomano vivament Alexandre Dumas (pare) i les seves històries de terror. No dubteu ni per un instant que jo en cercaré més. Aquestes tres formen part dels volums que va oferir fa uns mesos El País sota el títol genèric de “Maestros del terror”. Realment, la van encertar de ple. Si teniu la col·lecció, ja sabeu què toca. Si no, caldrà anar de compulsions.
Mentrestant, que tingueu un feliç vespre, negrots.
Gràcies per la recomanació. Ho provaré.
ResponEliminaMe l'apunto. També m'ho vaig passar molt bé amb El comte de Montecristo i Els tres mosqueters, llegits en traduccions castellanes tronades del XIX, en aquella època en què l'autor el coneixíem com a Alejandro Dúmas.
ResponEliminaÉs cert, Maria. Alejandro Dumas.
ResponEliminaTraduccions tronades. Fantàstic.
Jo també me l’apunto, ben segur. Només he llegit les dues noveŀles seves que tothom coneix i ni sabia que va escriure relats de terror.
ResponEliminaMoltes gràcies per la recomanació que ha estat molt ben rebuda.
Gràcies per la recomanació. Sempre ens sorprens amb noves troballes. Felicitats!
ResponEliminaDesconeixia la faceta del terror en l’autor de “La Dama de las Camelias”. Gràcies, per la informació, en prenc bona nota
ResponEliminaDiria, Jordi, que "La dama de les camèlies" la va escriure Alexandre Dumas (fill).
ResponEliminaGenial! Dos altres relats del mateix gènere de Dumas (pare) força recomanables són: "Les Tombeaux de Saint-Denis" i "Le Soufflet de Charlotte Corday".
ResponEliminaLa veritat és que Alexandre Dumas (pare)en té un grapat, d'històries fantàstiques. A un altre escriptor del qual no ho diríem pas, Honoré de Balzac, li passa el mateix. No poden evitar, malgrats els cànons socials i crítiques diverses de l'època amb la qual convisqueren, escriure al voltant de la part fosca, o "negrota", de l'ànima i existència humanes.
ResponEliminaEnhorabona per la divulgació, Anna Maria! Una abraçada!
Emili Gil
No coneixia la vessant de terror d'en Dumas. No m'ho perdre i llegiré aquestes històries!
ResponEliminaGràcies, Anna!!