Contes, llegendes, rondalles: el bagatge de la tradició oral

Sembla mentida que encara no hagi tractat, en un bloc literari on l'element fantàstic hi juga un paper significatiu, un tema tan important i engrescador com el de la tradició oral. I encara més si tenim en compte que em dedico a escriure una tesi sobre teatre breu popular, el qual s'alimenta indubtablement d'aquestes arrels.

El cert és que les històries transmeses oralment a través dels segles les trobem en totes les tradicions literàries del planeta, des de les orientals a les occidentals. Fins i tot amb un alt nivell d'interacció, perquè sovint topem amb arguments comuns a totes les cultures, que es reprodueixen a la Xina, a l'Índia o a Europa amb molt poques modificacions. Ja vaig ocupar-me en un altre article del concepte d'intertextualitat, que vaig intentar exemplificar amb un relat sobre la mort (s'intitulava De macabres intertextualitats i el vaig publicar el 23 de maig).

Evidentment, resulta impossible en un espai com aquest exhaurir mínimament un tema tan ampli, sobre el qual s'han vessat rius de tinta. En realitat, només pretenc fer-ne una petita introducció general que em permeti recuperar-lo més endavant de manera concreta. És a dir, aplicant-lo a personatges o temàtiques ben determinades.

L'imaginari col·lectiu ha teixit durant segles un ric entramat de creences, mites, històries, que amb freqüència neixen de la necessitat de trobar una explicació a tot allò que l'ésser humà no comprèn (les malalties, els fenòmens meteorològics, els processos de la naturalesa, la mort). Aquest fet incontestable, del qual beu Jung quan elabora la seva teoria dels arquetipus i de l'inconscient col·lectiu, ha comportat l'existència d'una sèrie de "veritats acceptades" que tots coneixem. Encara que la majoria d'aquestes "veritats", gràcies als avenços científics, han quedat a hores d'ara decididament obsoletes, la societat les continua potenciant, sovint com a font d'inspiració artística (al cine, als còmics, a la literatura, a la música). Ja ho deia l'Eclesiastés: Nihil novum sub sole.

Aquests llocs comuns afecten tant a personatges com a arguments i trames i tenen molt a veure amb els sentiments més pregons de la condició humana: la por al desconegut, la constatació de la nostra feblesa, la certesa indiscutible de la mort. Així, en les històries i rondalles que els avis ens han contat a la vora del foc, en els relats transmesos de pares a fills durant generacions i generacions, hi trobem la més atàvica i ancestral representació de l'ànima de l'home.

La gran majoria de supersticions, la por a la foscor, la presència dels esperits dels morts, les històries de llops i gats negres, les llegendes sobre les bruixes i la màgia, els elements sobrenaturals, els espais maleïts (cementiris, castells, boscos), les veus del més enllà, les aparicions demoníaques, etc. només són algunes de les idees que em passen ara mateix pel cap. Aquest inacabable bagatge cultural, que s'inicià a través de textos narrats oralment davant d'una comunitat més o menys àmplia (la família, la tribu, el poblat) i que ha recorregut insòlites distàncies, va trigar molt de temps a passar al paper. Tanmateix, és a la base de tot allò que coneixem.

Ho hem sofisticat, reinventat, reconstruït, reelaborat, modernitzat, actualitzat. Però continua viu i ben viu. I és que l'home, negrots, no canvia essencialment per més segles que passin.

Us prometo concrecions interessants en un futur proper.

Moltes gràcies.