Ja arriba El Segre de Negre 2017

Ja arriba, ja el tenim aquí. La segona edició del Festival El Segre de Negre, que tindrà lloc a Lleida els pròxims dies 2 i 3 de juny.

Jo hi seré dissabte, i precisamente en una taula que em fa especial il·lusió, perquè unifica les meves dues grans passions, la literatura i el cinema. 

En tinc moltes ganes. Us hi esperem, eh? No us escapeu! Que ja sabeu que sempre passo llista!

Aquí us deixo el programa complet.

Fins dissabte. negrots de la boira.

EN VEU ALTA ES VOL FER GRAN (I SOSTENIBLE)

Ja ha passat més d’un any des que uns quants eixelebrats, romàntics i activistes lletraferits vam decidir tirar endavant un projecte molt bonic i engrescador. Com molts ja sabeu, es tractava (i es tracta) de promoure maneres diferents d’accedir a la literatura, de gaudir de la lectura, d’acostar-nos als textos. Estem segurs que a la nostra societat existeixen un munt de col·lectius i grups humans susceptibles de fruir extraordinàriament amb una iniciativa com la nostra: invidents, gent gran o malalta, professionals amb feines manuals, persones dislèctiques, nouvinguts que volen complementar el coneixement del nostre idioma, viatgers habituals (o accidentals) i també qualsevol de nosaltres quan simplement volem relaxar-nos, estirats als llit o arrepapats a la nostra butaca d’orelles, escoltant literatura sense cap esforç... Uns bons auriculars, tancar els ulls i deixar-se portar per la bellesa de la paraula.  

En realitat, la proposta no és nova, ja que en altres països funciona amb total normalitat. En canvi, a casa nostra no està gaire desenvolupada i té poca presència. Dit d’una altra manera, encara necessita dedicació, idees i ganes de treballar. Fan falta eixelebrats, romàntics i activistes lletraferits com nosaltres. 

Segur que heu deduït que ens estem referint a la literatura en àudio, “En Veu Alta”. Fer arribar els textos a través de l’oïda, amb una interpretació dramatitzada, professional i potent que no es limita a la lectura lineal, sinó que va molt més enllà. A hores d’ara ja comptem amb una bústia de veus molt significativa i amb un conjunt de gent que s’enfronta al projecte amb enorme il·lusió. Des de fa més d’un any ens hi estem abocant intensament. Hem presentat EnVeuAlta públicament, hem anat a programes de ràdio, hem participat en presentacions de llibres, hem muntat booktrailers de títols nous, hem fet promoció a les xarxes socials i a la premsa. I, per damunt de tot, hem volgut demostrar de què som capaços. Per això hem enregistrat de franc un relat setmanal i l’hem publicat cada divendres. A la nostra pàgina web hi tenim ara mateix més de 50 històries que podreu gaudir gratuïtament les vegades que vulgueu. Estan classificades per durada, gènere, idioma... per tal que hom pugui triar el relat més adequat per a cada moment.

Si ho heu fet algun cop, segur que us heu adonat de la feinada que això representa. Estem segurs que no podeu ni imaginar les hores de converses, esforços, repeticions, modificacions, retocs, recerca tècnica de músiques i efectes sonors, precisions fonètiques, muntatge, paperassa, reunions i confrontació d’idees i d’opinions que la tasca comporta. Segurament, si ho sabéssiu, encara us semblaríem més eixelebrats, romàntics i activistes lletraferits. 

Passat aquest primer any, però, considerem suficient la nostra etapa de promoció. Més de 50 relats en àudio avalen de manera clara allò que podem oferir als usuaris i clients interessats. Per això haureu observat que els darrers divendres no hi ha hagut històries noves. I és que creiem que ja és el moment de posar en valor la nostra feina, encara que sigui (com evidentment serà) a uns preus mòdics que es puguin assumir. 

Durant aquest any d’arrencada, hem topat amb una problemàtica que resulta bastant trista. Ja la coneixíem, no ens ve de nou, però ens sembla preocupant. Ens referim al poc valor que, en general, la nostra societat atorga a les tasques relacionades amb la cultura. Hi ha una mena de creença generalitzada segons la qual els insensats que lluitem, fem coses i esmercem el nostre temps en aquest sentit, ho hem de fer per amor a l’art. Tots sabeu que la quasi totalitat de revistes i diaris digitals no paguen res als seus col·laboradors, que la gent presenta llibres, fa conferències o participa en trobades sense cobrar, etcètera, etcètera. Ens preguntem quants sectors socials, fora del de la cultura, tenen aquesta manera de funcionar. Costa d’imaginar un fuster o un tècnic de la rentadora que vingui a casa per amor a l’art. 

Evidentment, EnVeuAlta fins ara ha fet una aposta. Ens hem ficat en aquesta aventura voluntàriament, perquè som eixelebrats i lletraferits i inquiets i treballadors i perquè ens estimem amb bogeria les paraules, la literatura i la llengua. Però també hem encetat una activitat que vol esdevenir mínimament sostenible. Són moltes hores de feina, sovint robades a la son i al cansament. El nostre projecte pretén contribuir de manera seriosa i professional a emplenar el buit de la literatura en àudio en el nostre món cultural. I, per fer-ho amb la qualitat que volem, necessitem recursos. Sense recursos, les coses mai no acaben d’assolir el nivell desitjable. 

Per tant, ens adrecem a autors, editorials, llibreries, associacions, escoles d’escriptura, publicacions en paper o en xarxa, a qualsevol que vulgui promoure, enregistrar, llegir o publicar per l’oïda. Creiem que ho hem de posar en valor. Si no ho fem nosaltres mateixos, qui ho farà? Els pressupostos seran ajustats, personalitzats, el que calgui. Però a partir d’ara ens agradaria considerar que, com espera tothom que treballa, el nostre esforç rebrà el retorn que necessita, encara que sigui per poder continuar oferint uns resultats de qualitat.      

Ja sabeu qui som. Maribel Gutiérrez, Miquel Llobera i Anna Maria Villalonga. També sabeu on trobar-nos. 

A facebook: https://www.facebook.com/enveualta/ 

A Twitter: EnVeuAltacat

I especialment a la nostra pàgina web: http://www.enveualta.cat/ 

Us esperem amb il·lusió. El que més ens importa és la cultura. I ens encanta treballar en equip. Lluitar per projectes que poden esdevenir màgics ens motiva d'allò més.

Quan arriba la penombra, de Jaume Cabré

Quan hom ha llegit Jaume Cabré i en particular el seu esplèndid recull de contes (ja que de contes parlem) Viatge d’hivern, hom espera amb delit les pròximes entregues. És normal fer cabòries i albergar expectatives, tot desitjant que el moment arribi. Jo en sóc una d’aquestes que esperava el moment, enamorada declarada del Viatge d’hivern, i per això ara estic molt contenta. Perquè ja fa unes setmanes que el tenim aquí, publicat per Proa i amb un títol d’allò més suggeridor. El darrer i recent recull de relats de Jaume Cabré: Quan arriba la penombra.

He llegit algunes coses estranyes respecte al volum, crítiques gratuïtes i esbiaixades, procedents de posicions que poc tenen a veure amb l’anàlisi literària de veritat. A les figures de la talla de Cabré se’ls demana molt en cada publicació. És comprensible,  perquè són l’elit. Però hem d’evitar el risc de jutjar-los amb una severitat superior a la normal. Perquè no totes les obres d’un gran escriptor són obres mestres, però acostumen a superar la mitjana amb escreix.  

Quan arriba la penombra és un llibre eclèctic, variat, divertit i viu. Un joc d’interdisciplines, intertextualitats, picades d’ullet, fils conductors, personatges que van i vénen, canvis de rumb, girs, sorpreses, ironies, fantasies i tendresa. Un exercici literari i personal, Cabré en estat pur. És cert que el conjunt no assoleix l’alçada de Viatge d’hivern, però tampoc no sé si l’autor ho pretenia. Em fa la impressió que aquí s’ha deixat anar, ha optat per divertir-se més, per provocar-nos de manera més directa, per desengreixar-se del món i de la vida. I això segur que ho ha aconseguit, perquè me l’imagino gaudint bojament mentre escrivia. El cantó lúdic dels textos és inqüestionable i funciona des de dos punts de vista: el de l’autor envers el lector, evidentment, però sobretot el de l’autor amb ell mateix.

Ignoro per quin motiu s’ha dit (igual per raons comercials indesitjables) que Quan arriba la penombra és un volum d'històries negres. No ho és. I no ho és perquè no hi ha la voluntat que ho sigui. El seu to fosc, l’aparició de crims i assassinats, de situacions terriblement dures i de personatges de moral molt qüestionable, no justifiquen una interpretació en clau de gènere. La cosa no va per aquí. A Viatge d’hivern també hi havia crims i sicaris. I tampoc no anava per aquí.

M’encanta la delicadesa de Cabré per construir alguns personatges, m’encanta la seva utilització estilística sense complexos, el seu portar la llengua al límit, la barreja de registres, els canvis de persona i de temps verbal, la reinterpretació lèxica i semàntica. La hibridació a tots els nivells. I em subjuga la recurrència dels temes que el motiven, com la interacció amb l’art, la música, la pròpia literatura. Aquí hi destaquen els quadres, la pintura. Ja ho havia fet al Viatge d’hivern. I ara hi torna, però des de posicions menys solemnes, més desinhibides. La realitat i l’art que són una mateixa cosa. La gent que es refugia dins dels quadres. Aquí ha triat Millet i les seves pintures de la pagesia. Volem millor metàfora dels temps que vivim? Fugir de l’artifici per tornar al natural. Però... ah, mai no és or tot el que lluu.

Rere l’aparença lleugera, Quan arriba la penombra conté reflexions serioses i importants. Res no és gratuït en un conjunt de tretze relats que, segons el mateix autor, són supervivents d’intents esforçats, supervivents de companys estripats o desats en un calaix. És obvi que unes històries agradaran al lector més que unes altres. Tot va en funció de gustos, estats d’ànim i etcètera. Però si us deixeu portar i us lleveu del damunt els prejudicis, el volum s’esdevindrà una magnífica aventura.  

Jo m’ho he passat molt bé. Quan arriba la penombra no aconsegueix el nivell de joia preciosista que sens dubte és el Viatge d’hivern. Certament. Però les comparacions són odioses i, per a mi, no ha deixat de representar una petita meravella.   

Matèria grisa, de Teresa Solana

El recull de relats Matèria grisa, de Teresa Solana, ha obtingut enguany el Premi Roc Boronat. Amb una coberta absolutament encertada, es tracta d’un conjunt de vuit històries marcades sens dubte pel segell Solana. És a dir, impregnades del seu humor àcid, la seva ironia i una crítica més o menys explícita, però sempre evident, de la delirant societat que ens envolta. I titllo de “delirant” la societat que ens envolta perquè, si ho mirem bé, no se sap què resulta més bèstia: si els relats de Teresa Solana o l’autèntica vida real.

Al recull hi trobem de tot. Des de sicaris d’origen oriental a senyores que assassinen sense manies per no haver d’anar al Liceu. Des de velletes que lloguen el pis il·legalment (com podria ser diferent a la Barcelona d’avui?) a cònsols anglesos amb esposes poc recomanables. Trets, cadàvers, morts de tota mena, mafiosos estrangers i autòctons. En fi, la fauna d’ara. Rere la disfressa de l'amabilitat i la quotidianitat, Teresa Solana s'ho carrega tot (o gairebé).  

Com en tots els reculls, alguns relats m’han agradat més que uns altres, però en tots els casos m’ho he passat bé. Són històries que no importen tant per tenir finals inesperats com per allò que narren durant el seu desenvolupament. Els personatges van d’una trama a l’altra, van apareixent, van lligant. Existeix un fil conductor comú a tot el volum que provoca en el lector un interès per descobrir les relacions. Una mena de joc força rendible literàriament, molt gratificant.   

Recomano la lectura. És ideal per a la bonança climàtica que acaba d’arribar. Jo me l’he empassat en un anar i venir de València. I m’ha fet suportar amb bon humor l’inacabable trajecte mancat d’alta velocitat i de les facilitats (reivindicades fins a l'exasperació) d'inexistents corredors mediterranis.

Abraçar l’enderroc: notes sobre El somriure de Darwin d’Anna Maria Villalonga BLANCA LLUM VIDAL

El passat dijous dia 11 va tenir lloc a la  llibreria "La ciutat invisible" la presentació de la meva darrera novel·la, El somriure de Darwin. Una presentació única, diferent, inigualable. Pel lloc on es va produir, tan ple de significació personal i col·lectiva. Per les persones que la van impulsar, la meva filla Mireia i el meu gendre Xapo (continuo reivindicant l'amabilitat del mot "gendre"). Per la complicitat enorme de dues persones com Irene Jaume i Neus Molina. I perquè les paraules i la presència que em van acompanyar van ser les de Blancallum Vidal, poetessa reconeguda, exalumna de classes renaixentistes, companya de fatigues ideològiques i, sobretot, persona que admiro i estimo. 

Blancallum va dir coses precioses i, endemés, va fer el que millor sap fer, escriure. I va llegir aquest text increïble que es mereix (i no me n'estic de la part d'autobombo que comporta) que el pugueu llegir. Sé que el meu Darwin ha tocat l'ànima de la Blancallum. I això dins meu es converteix en un sentiment de tendresa i d'agraïment difícil d'explicar. 

Moltes gràcies a tots i gaudiu del text. 

abraçar l’enderroc

notes sobre El somriure de Darwin d’Anna Maria Villalonga

Blanca Llum Vidal

Podríem tenir tres veïns. Els nostres veïns es podrien dir Noemí, Ivan i Max. Podríem tenir quatre veïns, més aviat. Es podrien dir Noemí, Ivan, Max i Darwin. Podrien ser uns altres, però podrien ser aquests. Aquests, justament, tan diferents entre ells i amb alguna cosa semblant. Alguna cosa molt fràgil, imperceptible. Alguna cosa que, en ells, ni prové del mateix lloc ni es dóna a conèixer igualment. Alguna cosa que en ells es manifesta de manera escandalosament diferent. La tristesa? La solitud? La ferida? L’abandó?

En qualsevol cas, el fil que ajunta els que podrien ser els nostres veïns és tan prim que quasi no es veu i és un fil que en tots els casos fa mal. A vegades el mal queda a dins com un ou que s’encalla i no surt. A vegades el mal es transforma en una ràbia fecunda i surt cap a fora convertit en tendresa i disposat a ajudar. A vegades s’ho emporta tot per davant -la diferència, un mateix, l’alteritat- Com un monstre petit que viu a dins nostre -fill de l’estrip, de la injustícia- i que viu en silenci com hi viu la Flor negra de la Mercè Rodoreda, com «una pena amarga de fetge i d’entranya profunda», com «una pena de deu mil quilòmetres», com «una pena que et mata el pobre cor i t’hi atura la sang perquè s’hi podreixi». A vegades, però, el monstre es torna sanguinari i atroç, surt d’un mateix i, abraonant-se damunt dels altres, viu sempre més a l’ombra del crim.

Amb una llengua que puny de tan transparent, Anna Maria Villalonga aconsegueix de parlar d’aquests mals (és ella qui invoca la Flor negra de la Rodoreda i és d’ella l’expressió a l’ombra del crim). Anna Maria Villalonga ens ensenya que el món podria fer aigües i que un resquill d’humanitat podria esquerdar el cataclisme. Un resquill com un bri, com una engruna, com un bocí. Un trosset qualsevol amb la capacitat de fer trontollar la desgràcia. Potser no d’evitar-la, però sí de jutjar-la: assenyalar-la i pensar-la per, després, posicionar-se. Un trosset d’esperança que no haurà curat ni el terror ni el mal de món ni la pena. Però, com en l’aforisme de Kafka, «et pots fer enrere davant els sofriments del món, ets lliure de fer-ho i correspon a la teva naturalesa, però potser precisament aquest fer-se enrere és l’únic sofriment que podries evitar».

D’aquí estant, allò important serà treure’s la bena dels ulls i arremangar-se: declarar la guerra a la guerra -també amb el pensament, amb el llenguatge. D’aquí estant, també, com va dir Màrius Torres a Joan Sales l’octubre de 1940, l’escriptura només per quan sigui absolutament necessària: mai més cap caprici. D’aquí estant, finalment, la crueltat, que, amb Antonin Artaud, només «serà sagnant en el moment en què sigui necessària, però no de manera sistemàtica», no tindrà per objectiu la crueltat mateixa, sinó l’exploració d’uns homes i d’unes dones i d’uns animals que es podrien dir Noemí, Ivan, Max i Darwin i que podrien ser els nostres quatre veïns.

Podrien ser el nostres veïns i, amb El somriure de Darwin, el condicional ha passat al present: la Noemí, l’Ivan, en Max i en Darwin són els nostres veïns. La possibilitat de què parla el condicional (podria passar...) s’ha transmutat en la duresa contundent del present. Un present que és l’única dimensió del temps en què podem actuar, intervenir en el món, transformar-lo. Per això aquest llibre no només té acció -en el sentit de conjunt d’esdeveniments que formen l’argument de l’obra-, sinó que ell mateix és acció: escriure aquest llibre és maldar per obtenir alguna cosa, per proposar un canvi, per evitar un mal. Llegir-lo, deixar-se abatre; abraçar l’enderroc; dirigir-se vers el costat més incòmode, vers el costat solitari i alliberador del patir. Aquí no hi ha concessions: l’Anna se situa en la realitat més propera i més crua -segurament per això la novel·la s’inscriu en el gènere negre i no només perquè en ella hi ha un crim.

Penso, en aquest sentit, amb una de les novel·les catalanes més maltractades del segle xx: Un film (3000 metres) de Víctor Català (1918-1921, 1926). Quan el noucentisme ja s’havia convertit en un moviment ideològic i artístic de l’ordre, en un moviment vinculat descaradament a l’autoritat, en un moviment abanderat per veus protofeixistes com la d’Eugeni d’Ors i en un moviment que, emmirallat en una suposada perfecció grecollatina, repetia insistentment conceptes com urbanitat i civisme i pretenia fer de Barcelona el seu París del migdia, Víctor Català es va plantar a la mateixa ciutat i es va posar a parlar de pervertits, de miserables, de putes i lladres. Una tria, la seva, a contra llei. Una tria que no pretén rebolcar-se en el gore, sinó parar atenció en els baixos fons de Barcelona i assenyalar, així, les classes benestants que els alimenten.

Un segle després, també a Barcelona, amb El somriure de Darwin l’Anna fa alguna cosa semblant -que no vol dir igual ni de resultat ni de forma, sinó una mena de fraternitat en el gest, en la intenció, en la revolta que mou aquestes dues novel·les: la revolta de visibilitzar l’invisible.

L’Anna ho fa, a més, amb la dificultat de viure en un temps rabiosament eufemístic, en un temps democràticament enganyador, en un temps de totalitarismes suposadament vençuts que treuen les urpes de nou, en un temps ancorat a un passat de catifes voladores de bombes, de garrots infames i de nacionals essencialismes, en un temps que oscil·la entre el desenvolupament agressiu i la misèria programada, en un temps de morts de primera i morts de segona, en un temps de cossos plorables i de cossos superflus. L’Anna, com la Víctor, tria el costat de les ombres i, amb una novel·la negra, s’encamina a la llum. No a la llum que embelleix ni a la llum ideal, sinó a la llum que permet de veure uns cossos que, altrament, no es veurien.

Un Darwin, el de l’Anna, que, per la misèria en què viu i per la tendresa infinita amb què és tractat pel seu company vagabund, recorda també un dels personatges il·lustres de quatre potes i cua que ha donat el segle xx i que també ha creat Víctor Català: Lenín. Dues parelles abandonades -una a la intempèrie agresta dels espadats de l’Empordà i l’altra a la intempèrie despietada de l’asfalt de Barcelona: en Roig i en Lenín, en Max i en Darwin. Dues parelles paral·leles i radicalment diferents perquè només hi ha tria en el primer cas i, si hi ha tria, és que hi ha llibertat -per molt estripada que sigui i per molta fam que comporti. La resta, sigui al carrer o entre reixes, és camisa de força.

Si en Roig, el rodamón de la Víctor, és un home que «no coneixia cap llei de subjecció ni d’obligació [...], puix que era un ésser de natura, un ésser lliure com els ocells i les sargantanes, [un ésser que,] com ells, no havia de menester ni casa ni parament, ni vinclar l’esquena per un sou [...], car no hi havia millor para-sol ni millor paraigua que un arbre frondós o la ruïna d’una capella cremada», si en Roig és això, en Max, el sense sostre de l’Anna, és un berguedà de família senzilla que, en ple franquisme, se’n ve a ciutat a estudiar Dret, però que aviat abandona perquè sap que «si continuava per aquell camí es convertiria en servidor del sistema legal d’un estat feixista. I, per tant, en una mena de còmplice». Després d’uns anys de viatge, arriba a una Barcelona on, a remolc de la borratxera de la bombolla immobiliària i d’un model de creixement inhumà, la crisi el converteix en «una ombra trepitjant l’asfalt», en «un vell apàtrida pul·lulant» pels carrers que no té res més que un gos que li omple els dies i el cor i que també acaba perdent perquè també li acaben traient.  

Per això és el nostre veí. Com són les nostres veïnes la solitud, la Noemí, la fragilitat i la culpa. També l’Ivan i el deliri que anuncia una conducta destructora i el mal que s’estén com un fong són els nostres veïns. Ho són perquè viuen a Barcelona, però podrien no viure-hi i ho serien igual. Ho són perquè ens interpel·len i perquè ens demanen resposta. Com aquest llibre, que no en té prou en deixar-se llegir, que dolorosament i serena ens demana de treure’ns nosaltres també la bena dels ulls i arremangar-nos.

    

Farishta, de Marc Pastor

Farishta és la cinquena novel·la de Marc Pastor, després de Montecristo (2007), La mala dona (2008), L’any de la plaga (2010) i Bioko (2013). Segons indica la contraportada de l’edició feta per Amsterdam, trobarem que «amb un punt de partida apassionant, girs argumentals imprevisibles i una imaginació pròpia dels mestres del thriller fantàstic, la nova novel·la de Marc Pastor conjuga intriga i aventura per atrapar el lector i mantenir-lo aferrat sense treva a les seves pàgines».

Vagi per endavant que m’ho he passat molt bé llegint Farishta. M’ha servit per distreure’m i per evadir-me, i això sempre és molt important. Mai no he amagat que la fusió de gèneres em resulta molt plaent, i aquest és un dels encerts que sempre destaco en la producció de Marc Pastor. A Farishta hi trobem aventures, intriga, fantàstic, terror, ciència-ficció, fins i tot un cantó romàntic que juga en el desenvolupament de la trama un paper més significatiu del que en un principi podríem pensar.

Marc Pastor té al seu favor una imaginació enorme, un gran bagatge de lectures i hores de cine i de televisió, una cultura musical que a Farishta se’ns fa molt evident (al meu entendre tants fragments de cançons en anglès potser no calien) i una voluntat de crear un corpus literari complet i complex on s’estableixi una relació ‒més obvia unes vegades, més subtil unes altres‒ entre tots els seus elements. Aquest propòsit em sembla molt interessant, i sens dubte fa falta en el marc de la nostra literatura. És un signe de normalitat molt necessari per acostar la ficció de gènere en català a la ficció de gènere que s’escriu arreu del món. En aquest sentit, només existeix un problema: la diferència de temps entre la lectura de les obres. Això motiva que, als lectors, alguns detalls se’ns puguin escapar (ningú no té tanta memòria). Per captar-ho tot, hauríem de fer una relectura seguida de la totalitat dels textos.  

He llegit altres ressenyes de la novel·la i no em convenç que tothom hagi avançat que el llibre parla dels viatges en el temps. Jo no ho hauria revelat, perquè un dels punts forts de Farishta rau precisament en el factor de la intriga, en el no saber, en les lentes anticipacions i picades d’ullet (m’encanta la paradoxa temporal sobre Kurt Cobain) que l’autor va deixant anar i que ens introdueixen de mica en mica en el seu univers. Marc Pastor mai no té pressa, gaudeix de dilatar la informació. I és per això que jo no hauria revelat res. Tanmateix, ara la meva queixa resulta irrellevant. Quan ja s’ha dit a tot arreu, no cal donar-hi més voltes.

Farishta és moltes més coses que una novel·la de viatges en el temps, que per a mi és la part menys interessant, fins i tot diria que negligible (en realitat genera uns certs embolics que el lector desisteix d’intentar ordenar).  L’important és que planteja tot un seguit de qüestions gens banals en un ambient clarament distòpic. Des dels límits de la maternitat i la paternitat (fins on som capaços d’arribar pels nostres fills?) a la dificultat per confiar en els altres (tothom menteix o què?), passant per la incapacitat de la humanitat per autogestionar-se amb honestedat (tornem a trobar una “plaga”, però aquesta no ve dels extraterrestres) i els riscos de la manipulació a través de l’educació. Un dels punts més colpidors de la novel·la se centra en el sistema que la gran corporació criminal Iefremov-Strugatski empra per alienar mentalment els seus “empleats”, als quals adoctrina des de la més tendra infantesa. Com a metàfora del món en el qual vivim i com a crítica d’allò que alguns nens del planeta estan patint ara mateix, no està gens malament. 

M’agrada molt el joc que planteja l’autor de col·locar el seu ambient terrorífic i distòpic enmig de la bellesa del paradís, un arxipèlag imaginari de la Polinèsia francesa on tot és llum, benignitat climàtica i calma silenciosa. Així trenca el nostre horitzó d’expectatives (ho va fer Hitchcock a Perseguit per la mort), destruint el tòpic de la foscor i de les tempestes com a imprescindibles en l’imaginari del terror. Sens dubte, tothom ha pensat en Lost quan ha llegit Farishta.

També m’entusiasmen les nombroses referències literàries i culturals que salpebren la ficció, tant cultes com populars. Des d’Anna Karènina i Els Miserables (tendresa infinita respecte a la tria del nom Valjean) a Robinson Crusoe (inevitable si l’acció passa en una illa, millor dit en un arxipèlag) o a L'illa del doctor Moreau, la inoblidable novel·la d’H.G.Wells. Farishta al·ludeix a escriptors, musics, pel·lícules, poemes. Marc Pastor confegeix un atractiu exercici d’intertextualitat i inclou enmig del text epístoles, mapes, informes, dibuixos, missatges xifrats i, per damunt de tot, un clar element metaliterari. L’element metaliterari, naturalment, consisteix en la pròpia veu narrativa: la protagonista del llibre, la jove Farishta, que explica els esdeveniments en primera persona a través del seu dietari i que fa reflexions sobre la tasca de l’escriptura.

I aquí comencen algunes incerteses que m’agradaria que Marc Pastor ens expliqués. Perquè, tot i contenir una evident trama iniciàtica, em pregunto per què ha decidit que la noia tingués només divuit anys. Ho dic perquè la seva maduresa, la seva expressió escrita, les seves reaccions i el seu capteniment resulten sens dubte de persona bastant ‒però bastant‒ més gran. D’altra banda, constrènyer la narració al dietari resta versemblança al conjunt. Obliga a justificar per força certes qüestions, ja que de vegades la història resultaria molt més lògica si ens arribés a través d’una altra veu, situada en una altra posició. Marc Pastor n’és plenament conscient, per això fa mans i mànigues amb els informes, les cartes i etcètera, atorgant una superioritat informativa al lector que el personatge de Farishta no té. D’altra banda, també qüestiono la llargària de la novel·la, per a mi no calia tanta extensió. Les repetides escenes amoroses i altres digressions de la protagonista (per què els petons?) en ocasions ens allunyen sense necessitat d’allò que és essencial.

Sigui com sigui, aquestes pegues no desmereixen una novel·la que recomano, amb la qual us ho passareu molt bé i que mereix un lloc important dins la narrativa que avui es fa en català. Necessitem autors com Marc Pastor, que s’introdueixin en llengua catalana, i sense complexos, per la porta gran de la postmodernitat.

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada al Digital Núvol

Flor seca, de Graziella Moreno

Flor seca és la tercera novel·la de Graziella Moreno (Barcelona, 1965), la segona protagonitzada per la jutgessa Sofía Valle, que va debutar el 2015 amb Juegos de maldad. Entremig, un altre títol que no forma part de la sèrie, El bosque de los inocentes, que s’ocupa del terrible tema, malauradament molt actual, de l’abús a menors.

Graziella Moreno és jutgessa a Barcelona, especialitzada en Dret Penal. Per tant, la seva coneixença dels protocols i dels procediments policials i judicials és total. Això només pot redundar en una indubtable versemblança de la trama i dels esdeveniments, que resulten absolutament creïbles. Flor seca és una ficció de procediment molt a l’estil del que avui triomfa, amena i agradable de llegir, que s’endinsa en el món de la corrupció policial.

El protagonisme és coral. Sofía Valle apareix envoltada de tot un seguit de tipus que conformen l’equip investigador (policies, forense, secretari judicial, fiscal). Les seves vides, les seves incerteses i inseguretats es barregen amb el cas criminal (sense caure en excessos costumistes) i ens fan els personatges molt propers. No explicaré la trama, ja sabeu que no ho faig mai, però sí que diré que hi ha morts, hi ha gent molt dolenta, hi ha desapareguts... tot l’estol de possibilitats delictives vinculades a un entramat de policies corromputs que fan vertadera la frase que tothom té un preu.

Ben escrita, encapçalant cada capítol amb una citació molt adient, algunes memorables, i amb una intriga relacionada amb la mitologia grega i el món estrany i curiós dels tatuatges, Graziella Moreno confegeix un text que té un final prometedor. Diria que el darrer capítol, amb tot el que comporta de cara a futures entregues ("y hasta aquí puedo leer”) deixa al lector a l’expectativa, amb ganes de més.   

Ja arriba el València Negra

Ja està. Ja el tenim aquí. Demà arrenca la cinquena edició del Festival València Negra. Estic molt contenta perquè aquest any per fi hi aniré (mai no havia pogut, per motius diversos) i perquè, a més, la meva novel·la El somriure de Darwin és una de les nominades a la millor novel·la negra en català.  Si premeu AQUÍ hi trobareu tota la informació. 

Ja sabeu. València. Amics. Literatura. Què més es pot demanar?


Del 5 al 14 de maig. Allà ens hi trobarem, negrots.

El somriure de Darwin, a La Ciutat invisible

No acostumo a anunciar les presentacions de llibres al blog, perquè no pararia de fer entrades, però aquesta ocasió és per a mi molt especial.

Presentar la novel·la al meu barri, a una llibreria exemple de cooperativisme autogestionari com és La Ciutat invisible, una llibreria històrica, on he assistit a tantes lectures poètiques i altres esdeveniments, que el meu Manel freqüentava i estimava. I on també era estimat. 

Presentar la novel·la arran de la iniciativa de la meva filla, que ha tirat endavant la idea amb tones d'amor, que l'ha fet possible, i amb la col·laboració inestimable del Xapo Ortega (el meu gendre, sí, reivindico el mot per treure'l del prejudici) i de la gent de la llibreria (Irene Jaume: guapa). 

Presentar la novel·la de la mà d'una persona que estimo tant com la Blancallum Vidal, a hores d'ara poeta de renom inqüestionable, que temps enllà vaig tenir d'estudiant a l'aula i que un dia (ho recordes, Blancallum?) va estar a punt (per culpa meva) d'atropellar-me amb una bicicleta. 

No sé si cal dir res més. Em faria molta il·lusió, per tots aquests motius, que la presentació fos un èxit. I perquè aquest dia, ho sé del cert, el Manel serà allà, somrient com en Darwin, amb tots nosaltres.

Vinga, amics tots, i santsencs en especial, que no sigui dit!