Un extraño en mi tumba, de Margaret Millar

Acabo de llegir un clàssic. Un extraño en mi tumba, de Margaret Millar, novel·la de 1960. Millar va ser l’esposa de Ross McDonald, un dels més coneguts autors del noir americà, creador del detectiu Lew Archer. Si destaco aquest fet no és, evidentment, perquè em sembli rellevant en ell mateix, sinó per tot el contrari. El matrimoni amb McDonald va incidir per desgracia en la repercussió i la valoració de l’obra de Margaret Millar (i no, precisament, de manera positiva). Com a dona de... va passar a un lloc secundari. Com a dona, simplement, també. Tanmateix, el temps ha fet coincidir els crítics i els estudiosos: la més bona escriptora de la parella era ella, ves per on.  

L’edició que he manejat duu un pròleg de Lorenzo Silva, que també contempla aquesta posició:

(...) una espléndida novela y una autora que supo combinar la destreza en el retrato de personajes y la construcción de tramas de intriga con una precisión y pulcritud sobresalientes en el uso del lenguaje. No en vano Margaret Millar era llicenciada en lenguas clásicas, y en cuanto a su capacidad de penetración psicológica y la puesta a punto de sólidas maquinarias argumentales, hay quien sostiene que su impulso y sus consejos fueron cruciales para que su marido, al que hoy reconocemos como clásico del género, se acercase a él y alcanzase los logros que público y crítica le atribuyen.   

Un extraño en mi tumba és un text insòlit i diferent, que s’aproxima al gènere des de posicions gens convencionals. No hi ha un mort a la primera pàgina (de fet quasi podríem dir que no hi ha cap assassinat durant el present temporal de la trama), la investigació és molt sui generis, la psicologia dels personatges i les seves malaltisses relacions són el principal motiu de la novel·la, no hi apareix cap policia. En fi, que compleix tots els requisits que avui alguns defensem com a model de modernitat del gènere. Aquesta circumstància m’ha encantat. En primer lloc, perquè confirma allò que ja sabem. Tot està escrit. Nihil novum sub sole. En segon lloc, perquè la novel·la és obra d’una  dona, i això referma les teories que he exposat en algunes ocasions respecte al negre de factura femenina i a les preferències de les dones a l’hora d’escriure. Que no tenen res a veure amb costumismes absurds ni domèstiques xorrades, ja ho sabeu, però sí amb una manera diferent d’encarar el món. Un extraño en mi tumba, a més, posa damunt la taula el tema del racisme, del sexisme i del paper de la dona dins del matrimoni en la societat americana d’aquell moment històric. I això m’ha semblat molt interessant.

El text té un problema, vinculat al pas inexorable del temps. Els diàlegs resulten poc àgils, una mica gratuïts i estranys, certament antiquats. El mateix passa amb algunes situacions, que en l’actualitat qualsevol escriptor afrontaria des de posicions distintes. Per això cal aproximar-se a la lectura de les obres clàssiques deslliurant-nos de prejudicis i sense cometre el terrible pecat de l’anacronisme i la comparació. Si ho fem així, les podrem gaudir en tota la seva esplendor.

Fins aviat, negrots.