dimarts, 11 d’abril del 2017

La draga, d’Esperança Camps




La draga és una novel·la sense majúscules, una novel·la sense noms propis. Només Illa, Poble, Ciutat, Península i Continent tenen dret a ser escrits amb una inicial alta. Només Illa, Poble, Ciutat, Península i Continent. Només.  
Bé, no. També alguns personatges. I ja està. Només.   
Diu l’autora a l’inusual pròleg de la seva novel·la (com m’agraden els pròlegs d’aquesta mena, estimada, a l’estil antic, com feien les grans, Rodoreda, la Víctor, com m’agraden els pròlegs que donaran per sempre, passi el temps que passi, alguna raó al lector):
Aquesta novel·la va del mal. De fer mal i de rebre mal. De no fer res per evitar el mal. I de fer mal sense voler. És una demolició controlada. Només he pogut escriure la novel·la quan he fet el forat prou gran per entrar dins meu i punyir. La novel·la és un camí. Sense flors ni violes. És una obertura en canal.
I sí, no ens enganya gens. La draga és una obertura en canal, ho fou en l’escriptura i ho és en la lectura. El desassossec, a mesura que t’endinses en les seves pàgines ‒o t’hi enfonses, millor, creix com una onada galopant, com el tsunami que destrueix el port d’Illa i s’endú les barques, la gent i tot.

Sabeu de sobres que Esperança Camps és una de les meves escriptores de capçalera, que l’admiració que sento per la seva alçada literària no pot fer altra cosa que augmentar cada vegada que aprofundeixo en la seva obra. A La draga no m’ha decebut gens, per més que m’ha fet mal (ja ho deia al pròleg, que anava del mal), m’ha provocat, trencat, estremit. Un text superb, a l’estil de la millor Camps, la Camps en estat pur, sense cap concessió, sense cap obertura. A pulmó. Una Camps dura, granítica, brutal.
La història és terrible, però no l’explicaré. Potser us avançaré que sorgeix de l’interior dels personatges i viatja enfora. Que ens mostra des de dins allò que fa fàstic a l’exterior. Una societat malalta, corrupta, bruta, contaminada, perduda, clarament distòpica i sense gaires expectatives de canvi, millora o redempció.
Esperança Camps du a terme un complex exercici estilístic, que excel·leix en la metaliteratura i en la intertextualitat i que només els grans autors arriben a aconseguir. Molts ho poden provar, però no sé si se’n sortiran. Ella sí. La seva prosa, estranya a priori, llisca amb una suavitat i una naturalitat difícils de definir. Juga amb els límits del llenguatge, el posa a prova, el retorça, el recargola, i ho fa a consciència, sense compassió. I, tanmateix, aconsegueix que continuï essent enormement entenedor. La barreja de diferents persones i veus narratives, de diversos punts de vista i temps verbals, la convivència d’espais i tempos, del passat i del present, fins i tot l’anunci del futur... Aquest seu adreçar-se directament al lector i, per acabar de reblar al clau, al narrador, recobreixen les pàgines de La draga d’un aire absolutament cinematogràfic, netament teatral. Tota la novel·la és una gran didascàlia, una enorme acotació.
És impensable parlar del text sense dir (i això no passa sovint) que a La draga resulta impossible separar la forma del contingut. L’escriptura d’Esperança Camps es belluga com cap altra en l’àmbit literari més pur, aquell que converteix les paraules en el propi objecte de referència del material literari. La novel·la només fa sentit explicada així. Només. En un menorquí deliciós i diàfan, amb la precisió mil·limètrica de cada verb i de cada adjectiu, amb els correlats perfectes, els desplaçament semàntics perfectes, el gris que no negre canònic i que potser és postnoir perfecte, i sense majúscules, sense posar nom als llocs, al·ludint tanmateix a tot l’imaginari que carretegem sobre els muscles (musical, literari, històric, d’actualitat) i fent-nos recordar, recordar. I tot seguit, fent-nos plorar, cridar, maleir.
A La draga res no és gratuït. Només s’hi diu allò que és menester. Perquè aquesta Illa, aquest Poble, Ciutat, Península i Continent passen del petit al gran, del particular al general, del limitat a l’infinit i protagonitzen una història nua, atemporal, universal. La història de les coses de sempre, de les grotesques persones que tots nosaltres som. Sense draps calents, sense salvació.
Passin i vegin, senyors. Entrin dins del llibre. L’escenari ja està preparat. I l’espectacle molt ben servit.       



4 comentaris:

  1. Quina ressenya, Anna! No he llegit res d'Esperança Camps. Prenc nota d'aquest títol per conèixer-la.
    Gràcies!

    ResponElimina
  2. M'encanta l'estil de l'Esperança Camps, l''admiro molt. Amb aquesta gran ressenya tu diràs quin és el següent llibre que llegiré!

    ResponElimina
  3. Es bo de tenir en compte, ara que s'acosta Sant Jordi.

    Moltes gràcies Anna Maria. Una abraçada molt forta.

    MARTA VALLS

    ResponElimina
  4. Wow! L’he d’aconseguir per a la biblioteca. I l’he de llegir. Quan, no ho sé, només sé que l’he de llegir perquè, després de la teva ressenya, no llegir-la seria imperdonable.

    ResponElimina