diumenge, 27 de novembre del 2016

No n'estiguis tan segur, de (Lluís) Llort




M’agrada com escriu Llort. No és cap secret. Ho he expressat sense embuts sempre que he fet una ressenya de les seves novel·les. Al marge de la preferència concreta per una o altra, que sens dubte existeix, el conjunt de la seva obra m’interessa sobretot per allò que té de diferent, d’innovador, per la seva voluntat explícita, absolutament òbvia, de descol·locar el lector i trencar-li l’horitzó d’expectatives. Som a la segona dècada del segle XXI. Per a alguns, la narrativa criminal que es limita a la repetició dels llocs comuns típics del gènere ja no acaba de funcionar. En conseqüència, quan trobem un autor que s’ha posat a treballar amb la intenció d’ampliar-la, renovar-la o pujar-la de nivell, la sensació resulta extremadament gratificant.
Amb la tardor ens ha arribat la nova novel·la de Llort, publicada en aquesta ocasió a la Col·lecció Crims.cat de l’Editorial Alrevés. El títol, No n’estiguis tan segur, està concebut com una picada d’ullet que interpel·la directament el lector. Llort ens està dient, amb totes les lletres, que res no és el que sembla, que començarem a llegir i ens pensarem que... però que continuarem llegint i serà... una altra cosa... Quan Llort decideix titular el seu llibre No n’estiguis tan segur, està senzillament jugant amb nosaltres. Ens desafia: llegiu, llegiu, que després ja veure-ho el pa que s’hi dóna.
La novel·la, com un petit calaix de sastre carregat de sorpreses, conté un munt de girs i revolts que no puc revelar. És ingrata la tasca de ressenyar novel·les negres, i encara més si resulten tan poc ortodoxes com aquesta. Els meus llavis estan obligatòriament segellats, i els meus dits sobre el teclat també. Per tant, poc puc avançar de l’argument o la trama, poc puc comentar de tot allò que m’ha fet gaudir profundament. Tan sols expressaré una meva impressió: Llort aconsegueix sorprendre qui no se sorprèn fàcilment, com jo mateixa. I ho fa perquè és agosarat i perquè s’ho ha passat d’allò més bé maquinant les entreteles d’aquesta història.
No n’estiguis tan segur excel·leix en la composició de situacions, però també en la construcció dels personatges. N’hi ha de tota mena i de totes les edats, en una espècie de calidoscopi coral que Llort empra per posar damunt la taula els defectes i punts foscos de la nostra societat. A través dels personatges, de les seves febleses, vicis, problemes, conflictes i preocupacions, totes interactuant en un entramat que no ens deixa respirar, ens n’adonarem de la podridura que ens envolta. Al costat d’una corrupció i d’una violència d’alt nivell, de baixos fons i de delinqüència, també hi trobarem un altre tipus de violència, potser de menor intensitat, però que ens afecta a tots: en el món precaritzat d’avui, on la gent pobre, els immigrants o el jovent ho tenen molt malament per sobreviure, cadascú se les arregla com bonament pot.
La novel·la parteix de la investigació d’una mort molt cruenta, i serà la primera vegada que, contravenint tot allò que havia declarat en múltiples entrevistes, trobades i taules rodones, Llort manejarà el típic procedural i donarà vida a uns quants mossos d’esquadra. Us estranya, oi? Doncs sí, això fa el nostre escriptor. Tanmateix, ja us he avisat. Com que res no és el que sembla, haureu de llegir la novel·la per esbrinar per on van les coses. No us la perdeu. Només així podreu saber què vol dir Llort quan ens llança a la cara això de No n’estiguis tan segur.


dissabte, 26 de novembre del 2016

El meu relat Qüestió d'olors EnVeuAlta





Avui ha tocat que escolteu EnVeuAlta un dels meus personatges més entranyables. Amb la seva pròpia veu, en primera persona. Us el perdreu, pobrissó?

Vinga, que està consternat!

                                        Qüestió d'olors

Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa, d’Ignasi Oliveres




Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa, de l’autor barceloní Ignasi Oliveres, és la novel·la guanyadora del II Premi de Novel·la Autor Revelació 2016. Publicada per Rosa dels Vents, vaig tenir l’honor de presentar-la a l’Ateneu Barcelonès el passat dia 15.

A l’Ignasi fa temps que el conec, de cursos negrots d’estiu a la Universitat de Barcelona, i sempre hem continuat contactant o trobant-nos als llocs. Quan em va dir que havia guanyat el premi (amb la seva primera novel·la), no cal dir la il·lusió que em va fer. Vaig llegir el llibre amb expectació, i he de dir que no m’ha decebut gens.



Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa (el títol té tela, sí, ja ho sé) és una novel·la molt ben treballada. L’autor va confessar que s’hi ha dedicat, si fa no fa, durant cinc anys. Això, negrots, es nota. Es nota molt. Parlem del resultat de la feina ben feta: acurat, sense fissures, minuciós. Res a veure amb alguns dels llibres que es publiquen actualment, acabats en un pim pam a tota pastilla. Res a veure.  
La novel·la frega la negror. No és canònica, no hi ha polis ni investigació, no és policíaca. S’inscriu, al meu entendre, en la modernitat del gènere, però les coses que hi succeeixen són ben fosques. Es tracta d’una ficció coral, amb quatre personatges de vides encreuades que no sempre es comporten com estableixen les normes, les lleis i la moral vigent. L’autor es col·loca davant de l’espectacle de la vida, en el marc del gran escenari que és Barcelona, i observa. Després, amb eficiència i amb un estil molt llegidor (on hi abunden els diàlegs), trasllada al paper una trama inventada però versemblant; un conjunt de situacions, històries i esdeveniments que, per desgràcia, seguríssim que existeixen a la realitat, i encara afegeixo que corregits i augmentats.
M’interessa de la novel·la la descripció dels personatges, molt creïble. M’interessa com Ignasi Oliveres els situa en l’espai barceloní, molt ben descrit. Però m’interessa sobretot on se situa l’autor: en una distància asèptica que descriu sense jutjar, sense posicionar-se. No hi ha cap personatge pla, tots són ben rodons, tots tenen dimensions contraposades, una part fosca i una que no ho és tant. En acabar la novel·la no podem deixar de reflexionar sobre la podridura que recobreix gran part del món que ens envolta. Si gratem la superfície, si furguem sota de les aparences, trobarem una violència soterrada, tal vegada de baixa intensitat però no menys inquietant, que personalment em destarota i em costa haver d’acceptar.   
Res no és el que sembla, no hi ha un pam de net. Vivim immersos en una societat malalta on cada cop més hom diria que el fi justifica els mitjans. Una societat regida per una ètica individualista i materialista, amb un ésser humà feble i perdut, mancat de valors i referents. Ignasi Oliveres denuncia tot aquest podrimener sense embuts i sense recórrer a la justícia poètica. Els finals dels personatges no són justos, no són edificants. I tot i que la novel·la també ens descriu l’amor fraternal, l’amor filial i l’enamorament més pur, a mi no em serveix del tot. Quan tanquem la darrera pàgina del llibre, els desenllaços de les diferents parts de la trama ens aboquen sens remei a un vague descontentament intern, a un... “ostres, quin fàstic... jo voldria que la gent fos més sincera, més honesta, menys interessada... voldria poder refiar-me d’algú”.
Aquest és el resultat que arrodoneix la novel·la. Hauria estat un error fer una cosa diferent. Et felicito, Ignasi, i esperem que continuïs endavant. Ja ho veus: no he fet cap spoiler. Buf, no sabeu com costa escriure aquestes ressenyes sense revelar res!
Novel·la recomanada, negrots. I feliç cap de setmana.    


dimecres, 23 de novembre del 2016

Memòria d’un crim, d’Alexandra Cuadrat






Acabo de cloure, amb força complaença, la novel·la Memòria d’un crim, de l’autora Alexandra Cuadrat, publicada per la jove editorial Apostroph.
M’ha semblat una història ben trenada, molt agradable de llegir, que conjumina de manera poc habitual dos aspectes. D’una banda, es tracta de la típica varietat policíaca (a l’estil Agatha Christie o Conan Doyle) que planteja un enigma al voltant de la identitat de l’assassí. En anglès, com molt bé s’explica a la coberta posterior del llibre, d’això se’n diu Who has done it? (Qui ho ha fet?) i és en aquest interrogant que radica el quid de la trama. Tanmateix, Memòria d’un crim, que se serveix d’aquesta tipologia per generar interès, és molt més que això. És un text que intenta aprofundir en un tema sens dubte espinós: el de la memòria històrica. En una estructura d’enigma clàssic (amb els seus enverinaments i tot), Cuadrat hi introdueix una trama de rabiosa actualitat, una qüestió que, malgrat que els anys van passant inexorablement, la nostra societat no acaba de resoldre.
La novel·la, com he apuntat, és de lectura amable;  el lector la segueix amb interès mentre fa càbales sobre qui serà, finalment, el culpable de les morts que s’hi produeixen. Ambientada a L’Escala, la preciosa població de l’Alt Empordà, Cuadrat no s’està de descriure-la de manera detallada, diria que amb molt d’amor. La ficció de Memòria d’un crim s’inscriu també, plenament, en la narrativa de caràcter mediterrani. Conté tots els ets i uts que se li demana: exaltació del paisatge, del mar, de les aromes i dels colors, de la sensualitat, de l’alegria hedonista. I, per damunt de tot, de la gastronomia. És tot un cant als plaers del paladar, aquesta novel·la. En alguns moments he salivat i tot.
Us la recomano, negrots. Quan tingueu ganes de llegir quelcom entretingut i, alhora, interessant i ben escrit, Memòria d’un crim pot resultar una molt adequada opció. 

           

diumenge, 20 de novembre del 2016

Elies Villalonga, premi al millor microrelat de terror al Festival de Molins de Rei





Avui no penso dissimular el meu orgull, perquè estic que no cabo a la pell. El meu germà, Elies Villalonga, ha estat el guanyador del Premi de microrelat en català de la 35 edició del Festival de Cinema de Terror de Molins de Rei. És un festival de solvència contrastada (35 edicions no són poques) i d'abast internacional.  Es premia un relat en català i un en castellà (que enguany ha guanyat també una amiga coneguda, Paz Montserrat) i que ha comptat, aquest cop, amb 153 participants.

El relat de l'Elies Villalonga es titula Passió vampírica i té una original particularitat: està escrit en forma de poema. Xuclar sang en versió poètica no em sembla gens malament, negrots.

Per a qui no el conegui, us diré que el meu germà és un gran amant del cine fantàstic, de terror i de ciència-ficció, una persona inquieta culturalment, molt actiu en un gran nombre de facetes i que escriu per afició. Forma part dels Relataires en Català i conrea sobretot temàtiques de terror i ciència-ficció. Va ser finalista als Premis Ictineu 2011 amb el seu relat Laia Deu, i el seu tarannà demostra un cop més que no existeix cap divorci entre les lletres i les ciències pel que fa al saber humà, ja que ell és Llicenciat en Matemàtiques i professor d'aquesta disciplina.

Alguns dels seus relats han aparegut a la Revista La lluna en un cove i molts els podeu llegir si premeu aquest enllaç de la pàgina de Relats en Català.  

També us podem oferir el poema guanyador del premi en àudio, gràcies a la gravació feta per EnVeuAlta. Premeu aquí i el sentireu. Serà tota una experiència sensorial.


Enhorabona, Elies! I endavant!

Un parell de fotografies de l'acte i la recollida del Premi. 


 


  

divendres, 18 de novembre del 2016

El meu relat "Jubilació anticipada" EnVeuAlta











Aquest divendres, els companys d'EnVeuAlta han enregistrat un microrelat molt negrot. El vaig escriure ja fa temps i per això pensó que molts de vosaltres no el recordareu o no el coneixereu. Es titula Jubilació anticipada i espero que us agradi.


JUBILACIÓ ANTICIPADA


FELIÇ DIVENDRES I CAP DE SETMANA

divendres, 11 de novembre del 2016

El meu relat: "La sèrie roja" EnVeuAlta




El meu relat La sèrie roja ara es pot sentir EnVeuAlta. Crec que és molt oportú, perquè aviat arribarà la lluna plena. Com que no vull fer spoilers, el millor serà que l'escolteu. És un relat breu, o sigui que no trigareu gaire. Però espero que us agradi, negrots.





dimarts, 1 de novembre del 2016

I al novembre: Vilassar de Noir





Comença el mes de novembre amb una notícia que ja hem anat sabent, però que ara ja és a punt de convertir-se en un fet real. Els dies 11 i 12 se celebrarà la primera edició del Festival negrot Vilassar de Noir, que ha organitzat en Marc Moreno juntament amb l'Ajuntament i les institucions de la bonica població del Maresme. Allà ens hi aplegarem tots els del gremi, però esperem també que estigui a vessar de lectors, seguidors, afeccionats, curiosos, etcètera, etcètera.

Us deixo aquí l'enllaç on hi trobareu totes les activitats. Jo crec que estarà molt i molt bé.

No us ho perdreu, oi que no?