No n'estiguis tan segur, de (Lluís) Llort

M’agrada com escriu Llort. No és cap secret. Ho he expressat sense embuts sempre que he fet una ressenya de les seves novel·les. Al marge de la preferència concreta per una o altra, que sens dubte existeix, el conjunt de la seva obra m’interessa sobretot per allò que té de diferent, d’innovador, per la seva voluntat explícita, absolutament òbvia, de descol·locar el lector i trencar-li l’horitzó d’expectatives. Som a la segona dècada del segle XXI. Per a alguns, la narrativa criminal que es limita a la repetició dels llocs comuns típics del gènere ja no acaba de funcionar. En conseqüència, quan trobem un autor que s’ha posat a treballar amb la intenció d’ampliar-la, renovar-la o pujar-la de nivell, la sensació resulta extremadament gratificant.

Amb la tardor ens ha arribat la nova novel·la de Llort, publicada en aquesta ocasió a la Col·lecció Crims.cat de l’Editorial Alrevés. El títol, No n’estiguis tan segur, està concebut com una picada d’ullet que interpel·la directament el lector. Llort ens està dient, amb totes les lletres, que res no és el que sembla, que començarem a llegir i ens pensarem que... però que continuarem llegint i serà... una altra cosa... Quan Llort decideix titular el seu llibre No n’estiguis tan segur, està senzillament jugant amb nosaltres. Ens desafia: llegiu, llegiu, que després ja veure-ho el pa que s’hi dóna.

La novel·la, com un petit calaix de sastre carregat de sorpreses, conté un munt de girs i revolts que no puc revelar. És ingrata la tasca de ressenyar novel·les negres, i encara més si resulten tan poc ortodoxes com aquesta. Els meus llavis estan obligatòriament segellats, i els meus dits sobre el teclat també. Per tant, poc puc avançar de l’argument o la trama, poc puc comentar de tot allò que m’ha fet gaudir profundament. Tan sols expressaré una meva impressió: Llort aconsegueix sorprendre qui no se sorprèn fàcilment, com jo mateixa. I ho fa perquè és agosarat i perquè s’ho ha passat d’allò més bé maquinant les entreteles d’aquesta història.

No n’estiguis tan segur excel·leix en la composició de situacions, però també en la construcció dels personatges. N’hi ha de tota mena i de totes les edats, en una espècie de calidoscopi coral que Llort empra per posar damunt la taula els defectes i punts foscos de la nostra societat. A través dels personatges, de les seves febleses, vicis, problemes, conflictes i preocupacions, totes interactuant en un entramat que no ens deixa respirar, ens n’adonarem de la podridura que ens envolta. Al costat d’una corrupció i d’una violència d’alt nivell, de baixos fons i de delinqüència, també hi trobarem un altre tipus de violència, potser de menor intensitat, però que ens afecta a tots: en el món precaritzat d’avui, on la gent pobre, els immigrants o el jovent ho tenen molt malament per sobreviure, cadascú se les arregla com bonament pot.

La novel·la parteix de la investigació d’una mort molt cruenta, i serà la primera vegada que, contravenint tot allò que havia declarat en múltiples entrevistes, trobades i taules rodones, Llort manejarà el típic procedural i donarà vida a uns quants mossos d’esquadra. Us estranya, oi? Doncs sí, això fa el nostre escriptor. Tanmateix, ja us he avisat. Com que res no és el que sembla, haureu de llegir la novel·la per esbrinar per on van les coses. No us la perdeu. Només així podreu saber què vol dir Llort quan ens llança a la cara això de No n’estiguis tan segur.

La ressenya també ha estat publicada al Digital Núvol