Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa, de l’autor
barceloní Ignasi Oliveres, és la novel·la guanyadora del II Premi de Novel·la Autor
Revelació 2016. Publicada per Rosa dels Vents, vaig tenir l’honor de
presentar-la a l’Ateneu Barcelonès el passat dia 15.
A l’Ignasi fa temps que el conec,
de cursos negrots d’estiu a la Universitat de Barcelona, i sempre hem continuat
contactant o trobant-nos als llocs. Quan em va dir que havia guanyat el premi (amb
la seva primera novel·la), no cal dir la il·lusió que em va fer. Vaig llegir el
llibre amb expectació, i he de dir que no m’ha decebut gens.
Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa (el títol té
tela, sí, ja ho sé) és una novel·la molt ben treballada. L’autor va confessar
que s’hi ha dedicat, si fa no fa, durant cinc anys. Això, negrots, es nota. Es
nota molt. Parlem del resultat de la feina ben feta: acurat, sense fissures,
minuciós. Res a veure amb alguns dels llibres que es publiquen actualment, acabats
en un pim pam a tota pastilla. Res a veure.
La novel·la frega la negror. No
és canònica, no hi ha polis ni investigació, no és policíaca. S’inscriu, al meu
entendre, en la modernitat del gènere, però les coses que hi succeeixen són ben
fosques. Es tracta d’una ficció coral, amb quatre personatges de vides
encreuades que no sempre es comporten com estableixen les normes, les lleis i
la moral vigent. L’autor es col·loca davant de l’espectacle de la vida, en el
marc del gran escenari que és Barcelona, i observa. Després, amb eficiència i
amb un estil molt llegidor (on hi abunden els diàlegs), trasllada al paper una
trama inventada però versemblant; un conjunt de situacions, històries i
esdeveniments que, per desgràcia, seguríssim que existeixen a la realitat, i
encara afegeixo que corregits i augmentats.
M’interessa de la novel·la la descripció
dels personatges, molt creïble. M’interessa com Ignasi Oliveres els situa en l’espai
barceloní, molt ben descrit. Però m’interessa sobretot on se situa l’autor: en
una distància asèptica que descriu sense jutjar, sense posicionar-se. No hi ha
cap personatge pla, tots són ben rodons, tots tenen dimensions contraposades, una
part fosca i una que no ho és tant. En acabar la novel·la no podem deixar de
reflexionar sobre la podridura que recobreix gran part del món que ens envolta.
Si gratem la superfície, si furguem sota de les aparences, trobarem una
violència soterrada, tal vegada de baixa intensitat però no menys inquietant,
que personalment em destarota i em costa haver d’acceptar.
Res no és el que sembla, no hi ha
un pam de net. Vivim immersos en una societat malalta on ‒cada
cop més‒
hom diria que el fi justifica els mitjans. Una societat regida per una ètica
individualista i materialista, amb un ésser humà feble i perdut, mancat de
valors i referents. Ignasi Oliveres denuncia tot aquest podrimener sense embuts
i sense recórrer a la justícia poètica. Els finals dels personatges no són justos,
no són edificants. I tot i que la novel·la també ens descriu l’amor fraternal,
l’amor filial i l’enamorament més pur, a mi no em serveix del tot. Quan tanquem
la darrera pàgina del llibre, els desenllaços de les diferents parts de la
trama ens aboquen sens remei a un vague descontentament intern, a un... “ostres, quin fàstic...
jo voldria que la gent fos més sincera, més honesta, menys interessada...
voldria poder refiar-me d’algú”.
Aquest és el resultat que
arrodoneix la novel·la. Hauria estat un error fer una cosa diferent. Et
felicito, Ignasi, i esperem que continuïs endavant. Ja ho veus: no he fet cap
spoiler. Buf, no sabeu com costa escriure aquestes ressenyes sense revelar res!
Novel·la recomanada, negrots. I
feliç cap de setmana.
Moltes gràcies, Anna Maria!
ResponEliminaM’has deixat afalagat i aclaparat, estic vermell com un tomàquet. Quina lectura has fet de la novel·la!
Llegeixes com ningú ;-)
No he dit només que la veritat. Que tinguis molta sort!
ResponEliminaMolt orgullosa, Nani.
ResponElimina