El vi fa sang, el festival de l'Espluga de Francolí, cada cop més a prop

La segona edició del Festival de novel·la negra catalana "El vi fa sang" ja la tenim ben a prop. L'any passat, que va ser el de l'estrena, va gaudir d'un èxit fantàstic, el maridatge entre el vi i el crim funciona d'allò més bé. Els assistents ho vam passar absolutament genial. Va ser una experiència molt enriquidora i divertida, on la interacció entre lectors, editors, vinaters, traductors, especialistes i autors va funcionar com una seda.

Jo estic desitjant tornar-hi. Els negrots som addictes a la nostra particular droga dura i necessitem una dosi de tant en tant per poder continuar després amb la vida diària.

Us enllaço aquí la pàgina web del festival, que enguany se celebra entre el 8 i el 10 d'abril i on hi trobareu tota la informació.

Llarga vida al vi i a la sang, negrots!  

Tota la veritat, de Núria Cadenes

Tu agafes i un dia acceptes el repte una mica insensat de coordinar una antologia, una antologia de relats negres escrits per dones, autores que puguin matar literàriament. I contactes amb algunes, triades entre el bo i millor, i els ho dius: voleu formar part d’aquest projecte assassí? I elles responen que sí, com una sola veu i absolutament entusiasmades (es veu que la cosa de matar entusiasma) i, sense dilació, es posen a treballar. I entre les autores hi ha una principatina que viu a València (així, amb accent obert) a la qual admires però que només coneixes virtualment. Il·lusionada, també li envies el correu: ep, vols participar en això i ser una dona que mata? I la principatina, que ara viu a València i que ja no se sap si és més valenciana que principatina, s’afegeix a la causa, que sí, que sí, que m’hi poso i assassino qui calgui, no pateixis gens. I apa, ho fa. I el resultat de tot plegat es converteix en un recull magnífic, d’èxit inesperat i insòlit, on la contribució de la principatina/valenciana que de nom es diu Núria i de cognom Cadenes brilla com una perla enmig del conjunt.

I ves per on que la nostra amiga, ara ja sí, desvirtualitzada i ben abraçada, escriptora de raça, llibretera de luxe i activista cultural de primer nivell, no es conforma amb la seva petita història ‒petita de curta, no de bona, que en aquest país convé aclarir-ho tot‒, no es conforma, deia, i continua escrivint. La veig abocada damunt del paper els dies de festa, a les nits, en hores perdudes. La veig a l’autobús, gargotejant idees a la llibreteta, apuntant sensacions, expressions i mots. I la veig fent créixer calladament aquell petit relat que era molt bo però molt curt i que tant havia agradat a tots els lectors i que tant prometia perquè entre línies s’hi podien llegir totes les xacres del món.

I la nostra principatina que viu a València i que de nom es diu Núria i de cognom Cadenes acaba la història sense explicar-ho gaire i l’envia a un concurs literari. I és un concurs literari molt important. De fet, el més important del gremi negrot en llengua catalana. I, és clar, com que és una escriptora sublim, valenta i lliure, guanya l’insigne guardó. I això honora també els membres del jurat que, inopinadament, s’atreveixen a premiar una obra absolutament al marge del cànon del gènere, un text especial, original, innovador, fresc i desinhibit. I tu et sents feliç com un anís pel reconeixement de l’admirada principatina de València, perquè te l’estimes i perquè, per damunt de tot, saps perfectament que ningú com ella es mereix aquest èxit. Perquè és una escriptorassa brillant, que ha parit una novel·la excelsa a partir de quatre pàgines bones però breus, que s’ha atrevit a irrompre en un àmbit que no coneix i ho fa fet amb l’aire renovador que aquest àmbit necessita, que ens ha dit: ep, que la llengua catalana és emmotllable, permeable, rica, antiga i nova, candent.

I tu vols demanar-li que no deixi d’escriure en negre. Que hi ha unes quantes dones que ja fa un temps que advoquem per canviar i oxigenar les coses, que el gènere necessita respirar i modernitzar-se, que som al segle XXI, que ja no val tot, que ja no val segons què. I vols dir a tothom, proclamar als quatre vents, que tenim autores com la nostra principatina de València capaç d’explicar el món, la naturalesa humana, la violència i el dolor com poca gent sap fer-ho. Sense cap embut, pouant en la profunditat del cervell i l’ànima dels personatges, mostrant-nos la brutícia tal com és, enorme i pertot. I perquè ho fa en un català esplèndid, amb les paraules justes.

I tu continues sentint-te extremadament feliç, perquè admires la gent que treballa bé, perquè admires la intel·ligència, la perspicàcia i la humilitat. Perquè t’agrada veure riure la principatina que viu a València i abraçar-la i tot. I perquè saps que la lectura de Tota la veritat t’ha canviat per sempre. I això, això, és el màxim que hom pot demanar a la literatura.

Enhorabona, Núria Cadenes.

I a vosaltres, negrots, feliç dijous sant.              

Aquest article s'ha publicat també al Digital Núvol

Consulting, de François Thomazeau

Consulting, de l’autor francès François Thomazeau, és el número 21 de la col·lecció Crims.cat i el quart dels seus títols traduïts, després de Crònica dels bons trinxeraires, del portuguès Mário Zambujal; Pluja negra, de l’italià Flavio Soriga; i Un habitual de la comissaria, de la coneguda autora francesa Dominique Manotti. Consulting no desmereix en absolut d’aquest fantàstic conjunt. Thomazeau és el primer cop que ha estat traduït a una llengua estrangera: la nostra. Un al·licient que hem d’agrair al bon olfacte del director de Crims.cat, Àlex Martín Escribà.  

La novel·la és original, tant pel tema que tracta com per la manera de construir el discurs. Val a dir que a mi m’ha costat molt empassar-me la trama, que només es pot assimilar acceptant-la com un joc al·legòric basat en l’absurd. La història d’un sicari d’una  organització mafiosa que va eliminant treballadors que fan nosa a les empreses no és fàcil de pair. Quan aquest sicari s’ajunta amb un sindicalista i tots dos formen una mena de tàndem delirant que va matant amunt i avall, doncs Déu n’hi do. I si, per a postres, el desenllaç també et deixa amb un pam de nas, no cal afegir res més.   

Consulting m’ha recordat una mica les esbojarrades novel·les d’Eduardo Mendoza, aquelles protagonitzades per aquell sonat innominat que resol casos sense encomanar-se ni a Déu ni al diable. Ja sabeu que l’humor i la follia poden resultar molt rendibles per dir coses, en aquest cas per criticar àcidament la societat en la qual estem immersos, un món podrit i corrupte on els diners, el poder i els interessos personals són l’únic que té importància.

La traducció de Maria Llopis mereix una lloança clara. De fet, és un dels factors de l’obra que jo he gaudit més. He de reconèixer que Consulting toca un tema que, personalment, no he arribat a fer meu. Però això no vol dir que no sigui una gran novel·la. Es tracta purament d’una qüestió de preferències personals.

Feliç dissabte, negrots.

Quaderns, de Ramona Solé

Quaderns és la primera novel·la de Ramona Solé, lleidatana lletraferida i blocaire a la qual fins fa poc coneixíem bàsicament pels seus posts i comentaris literaris.

La novel·la és passadora de llegir. Compleix una de les finalitats que ens pot deparar la literatura, la d’esdevenir un divertiment amè. Es tracta d’una ficció lleugera, poc o gens negra, que s’esdevé en un petit poble de les comarques de Lleida i que s’inscriu de ple en un costumisme rural i casolà.

El cas criminal no és gens important. De fet, sabem de què va des del començament. El que importa és la reacció coral de tot un poble, que l’autora descriu des del coneixement directe. La novel·la té un munt de personatges. No amagaré que recordar els noms de tanta gent m’ha resultat un exercici titànic. Jo, que sóc amant d’evitar les multituds i els noms! No podem oblidar, però, que és una òpera prima.

La novel·la és plena d’embolics. M’ha recordat una mica els vodevils de la meva tesi doctoral. Infidelitats, enganys, mentides, secrets, antigues rancúnies... En fi. Allò que ens demostra que res no és el que sembla i que no hi ha un pam de net, com als culebrots. 

Una lectura adequada com a distracció per a aquestes vacances de Setmana Santa.

Feliç dia, negrots.

Foc verd, de Jordi de Manuel

Foc verd, de l’autor barceloní Jordi de Manuel, és la vuitena entrega de la sèrie protagonitzada per l’inspector de policia Marc Sergiot, un personatge peculiar, intel·ligent i entranyable, que té enganxats un bon nombre de seguidors fidels. No cantaré ara les excel·lències del conjunt de la nissaga perquè la ressenya es podria allargar d’una manera imparable, però els qui em coneixeu i seguiu ja sabeu la meva opinió respecte a la narrativa de De Manuel. El considero un autor sòlid i solvent, capaç d’innovar i de fusionar gèneres (recordeu que la sèrie d’en Sergiot proposa un singular joc de salts cronològics, que jo anomeno “la teranyina”, amb un cantó futurista), de construir un discurs estilísticament potent i de fer-nos reflexionar a fons sobre la nostra deriva, individual i col·lectiva. Un enorme escriptor, vaja.

Foc verd és el número 22 de la Col·lecció Crims.cat (Alrevés Editorial): una novel·la no gaire llarga (207 pàgines), que es devora d’una mossegada. Per primer cop, Jordi de Manuel treu el seu protagonista de l’entorn urbà de la ciutat de Barcelona i el trasllada a un ambient rural envoltat de naturalesa. Se l’emporta de vacances a Galícia durant el terrible agost de l’any 2006, un estiu  de calor inclement al llarg del qual les terres gallegues van ser assolades per un nombre ingent d’incendis. Sergiot marxa lluny de casa en un recorregut interior que per al personatge resulta absolutament necessari. Es troba en un punt d’inflexió vital (que no revelaré per no restar expectatives al lector) i l’allunyament de la quotidianitat esdevé un bàlsam per a la seva recuperació interna, un exercici que l’ajuda a entendre’s, a acceptar el pas del temps (impagable, en aquest sentit, la relació entre ell i el seu cotxe, un 4L vell i atrotinat) i a revalorar la feina, l’amistat i la importància de la família. Ras i curt, a retrobar-se amb el seu jo interior a través d’un recurs tan literari com el del viatge.  

La novel·la té un ritme que s’inicia pausat i està carregada de tots els trets inherents a la narrativa de De Manuel: el seu amor per la natura i el paisatge, les belles descripcions dels boscos i la vegetació, el tracte delicat i amorós envers els animals. Tanmateix, aquest cantó idíl·lic es contraposa feroçment a la part negra de la ficció. A Foc verd el vessant criminal resulta duríssim, esfereïdor i terroríficament actual. Jordi de Manuel mai no ha temut fer un dibuix  hiperrealista de la barbàrie de la nostra societat, i a Foc verd hi torna. La novel·la conté una violència rural i atàvica, ancestral i salvatge, que poua en els desigs més ocults de l’ésser humà. A través de dues històries que acaben convergint (una antiga, narrada a base d’analepsis) i una moderna (i com he dit, brutalment actual), l’autor ens aboca a un crescendo que va pujant de nivell a cada pàgina i que ens enganxa irremissiblement a la lectura.

La superstició, la hipocresia de la moral judeocristiana, la vergonyant actuació de l’Església Catòlica, la cobdícia desfermada, la luxúria, l’enveja, la revenja cruel. Tot això hi apareix a Foc verd, perquè és ‒encara que no ens agradi haver-ho de reconèixer‒el que hi trobem a la vida. Alhora, els bonics exercicis intertextuals de De Manuel, les picades d’ullet als seus lectors, la subtilitat en la construcció dels personatges i la veu preciosa de certes descripcions altament poètiques apaivaguen la nostra ànima després  d’una experiència lectora que ‒us ho puc assegurar‒ no deixarà indiferent ningú.

Que en gaudiu molt, negrots.

Aquesta ressenya ha aparegut també al Portal Digital Núvol

La violència justa, d’Andreu Martín

Que Andreu Martín és el nostre millor escriptor “negrot” en actiu és un fet incontestable, i això que ja sabeu que jo no sóc gens partidària d’establir rànquings ni llistes. No em sembla oportú fer aquelles classificacions que, quan érem petits, patíem impunement a classe: el primer de trenta, el segon de trenta, el tercer de trenta. No ho trobo necessari. Els escriptors escriuen, els lectors els llegim i, internament, fem la nostra tria. L’objectivitat absoluta és molt difícil d’assolir i els gustos personals hi juguen, sovint, un paper massa significatiu.  

Tanmateix, no és el cas d’Andreu Martín, l’extensa trajectòria del qual, avalada per una producció sòlida, variada i molt personal, es troba ara mateix fora de qualsevol dubte. A cada novel·la seva que llegeixo, més em reafirmo en aquesta opinió. Amb ell el gaudi,  la sorpresa, l’aprenentatge i l’admiració estan assegurats. No crec que hom pugui demanar gaire més.

Avui us parlo de la seva darrera novel·la publicada, La violència justa, una obra molt negra i alhora molt especial, que ens mostra que el mestre manté intacta la seva capacitat de mutar i evolucionar. A La violència justa no hi ha un mort a les primeres pàgines (de fet, els primers crims amb resultat de mort es produeixen molt avançada la història), sinó que l’acció es va desgranant de mica en mica, amb un crescendo magnífic però calmós, amb una cadència compassada i mesurada que atorga molta importància a la interioritat dels protagonistes i al seu procés psicològic.     

La violència justa es fonamenta en una qüestió que Martín ha comentat i repetit en diverses ocasions i que, de fet, també apareix explicitada a la novel·la: la idea que, en la nostra societat, conviuen gairebé sense tocar-se, però barrejant-se constantment en els espais i els llocs, dos mons que no tenen res a veure. El món de la gent comuna, que es lleva, treballa, paga els impostos, té fills, va de vacances a l’estiu i compleix amb les normes establertes, i el món de la gent que transita tota la vida al marge de la llei, personatges sense escrúpols, que fan mal als altres, que no s’aturen davant de res, que no treballen, que no formen part de l’engranatge social establert. Els delinqüents, diguéssim. Els dolents.

Què passa quan la frontera entre els dos mons es dilueix? Què passa quan algun membre del “món bo” se sent impel·lit, encara que sigui per motius molt justificables, a travessar la línia? Fins on arriba la llei? És justa, la llei? I si no ho és, fins on ha d'arribar la justícia?     

La novel·la està estructurada a partir de les veus narratives, ambdues en primera persona i en capítols alterns, dels dos personatges protagonistes: Teresa Olivella i Alexis Rodon. Una dona i un home, en principi molt diferents, que acaben confluint per un motiu comú. Tots dos arrosseguen un terrible pes damunt de les espatlles. El pes d’uns fets del passat que no els permet suportar la vida ni tirar endavant.

No explicaré res de la trama, evidentment. Però si remarcaré una qüestió que, com a filòloga i estudiosa de la literatura, m’ha semblat espectacular. Em refereixo a l’ús singular i agosarat que fa Martín de la llengua. La innovació lingüística, la creació de verbs divertidíssims que defineixen perfectament allò que ens vol transmetre, el trasllat semàntic d’alguns mots. Una aposta fantàstica i valenta en aquesta nostra literatura catalana que massa vegades sembla restringida a les entrades del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Una gran erudita em va dir un dia: “Anna, si vols escriure una novel·la a cops de DIEC, més val que pleguis”. I tenia raó. Martín no escriu una novel·la a cops de DIEC i, sense deixar de mostrar-se respectuós amb la llengua, el resultat resulta original i extremadament enriquidor.  

Ja us ho havia dit que era el número u, oi? Doncs això.

Feliç dia, negrots.    

Aquesta ressenya ha aparegut també al portal digital Núvol

III edició de les Jornades Collbató Negre

 

 

Els pròxims dies 11 i 12 se celebren les III Jornades de Novel·la Negra de Collbató. No cal dir que desitgem als organitzadors i participants molta sort i molta assistència. Sempre és agradable visitar aquell poblet al peu de la muntanya de Montserrat. Aquí us deixo l'enllaç amb el programa. S'hi presentaran molts llibres interessants i hi haurà un bon nombre d'activitats. Com veieu, la negror no té aturador.

 

Más madera, negrots.

 

Rafael Tasis, pioner del policíac català, 50 anys després

Que qualsevol cànon és restrictiu resulta d’una evidència aclaparadora. El fet de triar, de confegir una llista, de decidir qui en forma part i qui no, entranya un acte d’arbitrarietat que, per què no dir-ho, a voltes pot comportar enormes injustícies. Tot depèn dels criteris, és clar. I de les visions i posicions ideològiques dels avaladors del rànquing. En aquest sentit, conec un joc de paraules prou expeditiu, encara que pugui resultar, no ens poséssim nerviosos, una mica hiperbòlic. Però quan algú afirma ”qui té canons, imposa cànons”, és difícil obviar el pòsit de veritat que la dita conté.

La literatura catalana compta amb un bon nombre de personatges que no formen part de la gran llista. Els motius són diversos i llargs d’explicar, i no ho farem ara. A banda dels tradicionals prejudicis i del sempitern enfrontament entre la literatura culta i la literatura popular, la situació inherent a una cultura maltractada, amb una llengua anorreada i prohibida, pot donar lloc a anomalies complexes que no sempre són fàcils de justificar amb el pas del temps.

Avui, quan es compleixen cinquanta anys del seu traspàs, reivindicarem la figura de Rafael Tasis i Marca, nascut a Barcelona el 1906 i mort a París el 1966, i destacarem abans de res el merescut reconeixement acadèmic que, en forma del I Seminari Rafael Tasis, li té reservat  el pròxim 9 de març l’Institut d’Estudis Catalans. No cal dir com de feliços ens fa aquesta iniciativa. Ja era hora.

Sobre Tasis va dir Salvador Espriu: «Vegi en Tasis: suara desaparegut: excel·lent persona, irreprotxable des de tots els punts de vista. Que poques coses li han dit, essent viu, que l’ajudessin! Va ser un home honest i molt treballador, conscient i responsable del seu paper». Efectivament, així va ser. Tothom que el va conèixer coincideix a remarcar la seva inquietud intel·lectual, la seva honestedat, laboriositat impenitent, voluntat de resistència i de servei a la llengua en un context advers, amor per la literatura i desig d’elevar a la normalitat la cultura catalana.

Llibreter, novel·lista, impressor, traductor, articulista, crític literari, activista polític, Tasis és un personatge cabdal per entendre la situació cultural del país en la primera meitat del segle XX. La seva feina, lligada a un coratjós esforç no sempre ben comprès, va obrir portes, establir camins, trencar tabús i, per damunt de tot, intentar allò que també intentarien Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster: demostrar amb l’obra pròpia que la literatura catalana és una literatura normalitzada a tots els efectes, capaç de conrear i excel·lir en tots els gèneres. No se’n va sortir del tot, per desgràcia, com tampoc Fuster i Pedrolo. I és que la pressió del cànon no ha desaparegut mai. No tothom té clar que fa falta esfondrar algunes de les barreres que existeixen -si més no, algunes- entre la literatura culta i la literatura popular.   

«He procurat predicar amb l’exemple, sense pretensions d’iniciador però sí amb el desig que altres escriptors catalans volguessin engrescar-se a escriure també llibres d’aquesta mena». Així explicava Tasis la seva contribució a la novel·la policíaca amb tres títols a hores d’ara clàssics del gènere: La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paral·lel (1960). I és que l’autor, en aquesta seva lluita per diluir fronteres, va esdevenir el pioner indiscutible de la novel·la policíaca a Catalunya.

Per tot això us recomano vivament la lectura de l’assaig publicat per Àlex Martín Escribà a l’Editorial Alrevés ara fa un any, el gener de 2015. El seu títol, Rafael Tasis, novel·lista policíac. Martín Escribà és un gran especialista en el gènere i un dels més grans coneixedors de Tasis i la seva obra. Em sembla idoni parlar-vos-en ara, aprofitant l’efemèride de la mort de l’escriptor i la celebració del Seminari a l’IEC, en el qual, evidentment, Martín Escribà hi participarà. El llibre, de lectura plaent, pot revelar al lector català un seguit de qüestions absolutament inconegudes, interessantíssimes i fins i tot curioses. A banda d’un estudi acurat, el volum conté documentació inèdita, inclosos alguns articles teòrics, i un extens epistolari entre Tasis i un bon nombre d’escriptors i personalitats de l’època. Ah, i una petita (o gran) perla: una història inacabada titulada Le roman de l’assassin, descoberta en francès a l’Arxiu Tasis i traduïda al català per l’autor de l’assaig.        

 

 

 

Aquest article ha estat publicat també al Portal cultural Catorze.cat

Tenerife noir, del 2 al 20 de març

Avui 2 de març s'inaugura el Festival Tenerife Noir, que té prevista la seva durada fins el pròxim dia 20, poca broma. Espero que vagi molt bé i que tothom que hi assisteixi en gaudeixi a fons.  

 

Aquí us deixo l'enllaç del web amb tot el programa d'activitats.

 

Llarga vida, Tenerife Noir!