Rafael Tasis, pioner del policíac català, 50 anys després

Que qualsevol cànon és restrictiu resulta d’una evidència aclaparadora. El fet de triar, de confegir una llista, de decidir qui en forma part i qui no, entranya un acte d’arbitrarietat que, per què no dir-ho, a voltes pot comportar enormes injustícies. Tot depèn dels criteris, és clar. I de les visions i posicions ideològiques dels avaladors del rànquing. En aquest sentit, conec un joc de paraules prou expeditiu, encara que pugui resultar, no ens poséssim nerviosos, una mica hiperbòlic. Però quan algú afirma ”qui té canons, imposa cànons”, és difícil obviar el pòsit de veritat que la dita conté.

La literatura catalana compta amb un bon nombre de personatges que no formen part de la gran llista. Els motius són diversos i llargs d’explicar, i no ho farem ara. A banda dels tradicionals prejudicis i del sempitern enfrontament entre la literatura culta i la literatura popular, la situació inherent a una cultura maltractada, amb una llengua anorreada i prohibida, pot donar lloc a anomalies complexes que no sempre són fàcils de justificar amb el pas del temps.

Avui, quan es compleixen cinquanta anys del seu traspàs, reivindicarem la figura de Rafael Tasis i Marca, nascut a Barcelona el 1906 i mort a París el 1966, i destacarem abans de res el merescut reconeixement acadèmic que, en forma del I Seminari Rafael Tasis, li té reservat  el pròxim 9 de març l’Institut d’Estudis Catalans. No cal dir com de feliços ens fa aquesta iniciativa. Ja era hora.

Sobre Tasis va dir Salvador Espriu: «Vegi en Tasis: suara desaparegut: excel·lent persona, irreprotxable des de tots els punts de vista. Que poques coses li han dit, essent viu, que l’ajudessin! Va ser un home honest i molt treballador, conscient i responsable del seu paper». Efectivament, així va ser. Tothom que el va conèixer coincideix a remarcar la seva inquietud intel·lectual, la seva honestedat, laboriositat impenitent, voluntat de resistència i de servei a la llengua en un context advers, amor per la literatura i desig d’elevar a la normalitat la cultura catalana.

Llibreter, novel·lista, impressor, traductor, articulista, crític literari, activista polític, Tasis és un personatge cabdal per entendre la situació cultural del país en la primera meitat del segle XX. La seva feina, lligada a un coratjós esforç no sempre ben comprès, va obrir portes, establir camins, trencar tabús i, per damunt de tot, intentar allò que també intentarien Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster: demostrar amb l’obra pròpia que la literatura catalana és una literatura normalitzada a tots els efectes, capaç de conrear i excel·lir en tots els gèneres. No se’n va sortir del tot, per desgràcia, com tampoc Fuster i Pedrolo. I és que la pressió del cànon no ha desaparegut mai. No tothom té clar que fa falta esfondrar algunes de les barreres que existeixen -si més no, algunes- entre la literatura culta i la literatura popular.   

«He procurat predicar amb l’exemple, sense pretensions d’iniciador però sí amb el desig que altres escriptors catalans volguessin engrescar-se a escriure també llibres d’aquesta mena». Així explicava Tasis la seva contribució a la novel·la policíaca amb tres títols a hores d’ara clàssics del gènere: La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paral·lel (1960). I és que l’autor, en aquesta seva lluita per diluir fronteres, va esdevenir el pioner indiscutible de la novel·la policíaca a Catalunya.

Per tot això us recomano vivament la lectura de l’assaig publicat per Àlex Martín Escribà a l’Editorial Alrevés ara fa un any, el gener de 2015. El seu títol, Rafael Tasis, novel·lista policíac. Martín Escribà és un gran especialista en el gènere i un dels més grans coneixedors de Tasis i la seva obra. Em sembla idoni parlar-vos-en ara, aprofitant l’efemèride de la mort de l’escriptor i la celebració del Seminari a l’IEC, en el qual, evidentment, Martín Escribà hi participarà. El llibre, de lectura plaent, pot revelar al lector català un seguit de qüestions absolutament inconegudes, interessantíssimes i fins i tot curioses. A banda d’un estudi acurat, el volum conté documentació inèdita, inclosos alguns articles teòrics, i un extens epistolari entre Tasis i un bon nombre d’escriptors i personalitats de l’època. Ah, i una petita (o gran) perla: una història inacabada titulada Le roman de l’assassin, descoberta en francès a l’Arxiu Tasis i traduïda al català per l’autor de l’assaig.        

 

 

 

Aquest article ha estat publicat també al Portal cultural Catorze.cat