El secreto de la modelo extraviada, d'Eduardo Mendoza

 

 

A l’ombra del crim estrena l’any amb la ressenya de la darrera novel·la d’Eduardo Mendoza, El secreto de la modelo extraviada. Es tracta d’una nova aventura del boig sense nom protagonista fins ara de títols tan celebrats com El misterio de la cripta embrujada, El laberinto de las aceitunas, La aventura del tocador de señoras i El enredo de la bolsa y la vida. Tots quatre, en especial els primers, els vaig gaudir molt, de manera que esperava la cinquena entrega amb candeletes.

Tanmateix, el resultat no ha respost del tot a les meves expectatives. La novel·la comença més o menys bé, però després perd potència bastant ràpidament. El cas no té gràcia ni està ben travat, no tots els gags s’acaben d’aguantar i el conjunt sembla una mica gastat i sense trempera, fins i tot un pèl massa kitsch en el mal sentit. El kitsch delirant i esperpèntic formava part des del principi del tarannà de la sèrie, era el seu tret distintiu, però ara aquesta característica ha esdevingut una mena de repetició recautxutada i previsible d’una fórmula que jo diria que ja no funciona.

Tot i que el llibre es llegeix de manera agradosa, no crec que sigui una lectura imprescindible, la veritat. Un gran escriptor com Mendoza hauria d’abandonar definitivament els seus models antics i cercar-ne de nous. Seguríssim que en trobarà.

Feliç any, negrots.