Avui un relat propi: De la modernitat i les seves coses

Normalment, el dia 31 d'octubre, data que m'encanta, us regalo un relat. Enguany no és gaire terrorífic, però el vaig escriure amb il·lusió fa uns pocs dies i espero que us agradi. Gràcies per la vostra fidelitat. Que passeu una bona castanyada, negrots.

De la modernitat i les seves coses

 

Ser qui sóc en ple segle XXI és un autèntic problema. Tot juga en contra meu. Podria posar-vos tants exemples que no acabaria mai. Un d’ells: el soroll. Sempre hi ha tant de soroll, que ningú no para atenció a les meves cadenes, aquelles mateixes que segles enrere, en els temps foscos de la superstició i l’alquímia, terroritzaven el més pintat. En canvi, ara, res d’això. Amb la proliferació imparable de motors, botzines, sirenes d’ambulàncies, músics de carrer, manifestacions de protesta, partits de futbol, guiris i més guiris i més guiris (és la manera moderna de dir “turistes”), nens que surten d’escola, adolescents fent “botellón”, etcètera, ja em direu a qui pot importar un arrossegar de cadenes a l’estil clàssic. A ningú, no ens enganyem. De fet, ni se senten. Fins i tot jo he de parar l’orella, de tant en tant, per estar segur que no les he perdut!

Un altre entrebanc és la llum. Maleït Edison! La desaparició de les espelmes ha fet molt mal als del meu gremi. Ara les cases estan plenes de bombetes, flexos i fluorescents. I al carrer encara és pitjor, amb tantes faroles, rètols comercials i fars de cotxes i motos. Per no parlar de l’odiosa i inoportuna il·luminació nadalenca, que ens fot enlaire l’època més propícia i obscura de l’any. Els meus amics, aquells que Dickens va fer famosos, ja no volen sortir. Estan sempre arraulits en un racó, autocompadint-se. S’han fet grans, pobrets, però tenen tota la raó. Amb tanta claror, cap de nosaltres no espanta. Com que no hi ha misteri, els nostres llençols semblen d’allò més normal (només cal pensar que avui en dia quan menys t’ho esperes uns estranys humans anomenats frikis et munten una desfilada de zombis amunt i avall). Per tant, qui no s’imaginaria que formem part d’aquest nou món? Sap greu dir-ho, però passem totalment desapercebuts. Fins i tot un dia que em vaig colar al cinema per veure El sisè sentit, un nen em va aprofitar per tapar-se. Deia que l’aire condicionat estava massa fort.   

I després, hi ha una altra cosa. La competència. Abans només érem tres o quatre: homes llops, vampirs, mòmies, nosaltres i para de comptar. Ara no. Ara tenim una gamma d’intrusos, encapçalada per tota la fauna que ve d’altres planetes, que ens han relegat a la cua de la por. A qui pot esfereir una ombra blanca amb una cadena ben canònica? A ningú, home, a ningú!

En resum, que ho tenim ben fotut.

Ara bé, no tot és un desastre. Com a mínim, hi ha una cosa positiva. Aquesta sí. I és que mai no havíem anat tan nets. Segles enrere la neteja de la nostra indumentària, llençols que acumulaven de seguida pols dels racons, teranyines enganxoses, pudor de fum de les fogueres i sutge negre del carbó, era un enorme problema, sobretot a l’hivern. Els havíem de rentar als safareigs, refregar-hi el sabó, esbandir-los amb aigua glaçada, estendre’ls regalimant i esperar tremolant que s’eixuguessin. Passàvem molt de fred, molt. Allò no era, de cap manera, una no-vida de qualitat.

En canvi, actualment les coses han fet un tomb. Beneïdes rentadores i assecadores! Entrem en qualsevol hotel ˗si pot ser de luxe˗ i ens barregem ràpidament amb la roba de llit de les habitacions i amb les tovalloles i els barnussos dels hostes. El procés dura poquíssim i el teixit queda molt esponjós i suau. En un tres i no res anem ben nets i polits. És fantàstic, de veritat. Un plaer enorme! I amb aquella oloreta de suavitzant!

Tanmateix, tot té un risc, això sí. El tema de la neteja també. Per desgràcia, l’he viscut en ombra pròpia. Una nit no vaig ser prou ràpid i la cambrera em va fer servir per a fer el llit de la suite nupcial. No cal que us digui com vaig acabar. Mai no m’havia sentit, i mireu que tinc anys, tan rebregat, avergonyit i xop.   

 

Anna Maria Villalonga

 

      

Observada, de Renée Knight

Va ser en Lluís Llort qui em va recomanar amb molt d’interès aquesta novel·la. Li va agradar molt i li va semblar rodona i original. He de dir que hi estic totalment d’acord, i encara hi afegiria que demostra esplèndidament allò que ja fa temps que postulo. Que el negre d’avui, el més interessant, ha fet un pas endavant. S’allunya de les reiteracions avorrides de la novel·la de baixos fons, delinqüents, polis, etcètera, per atorgar molta més importància a la interioritat d’uns personatges que podem identificar amb nosaltres mateixos, a casos que ens arriben directes i amb els quals ens podem reconèixer, a qüestions fosquíssimes però de caràcter més psicològic i menys “criminal” a l’estil clàssic. Si algú pensa que això no és negre, doncs em sembla perfecte, però no podem tancar els ulls a l’evidència que alguna cosa està canviant.

A Observada no hi ha cap assassinat ni cap investigació. No hi apareix cap policia. Però hi ha morts i esdeveniments terribles, això sí. Es tracta de la primera novel·la de la guionista de televisió i directora de documentals de la BBC Renée Knight. Una ficció sobre la veritat i la mentida, sobre el dolor que es podreix dins de l’ànima, sobre la família, l’amor entre pares i fills, la confiança i les relacions humanes. Una trama lligada amb mestria que ens porta per viaranys insospitats i on res no és el que sembla (tot i que he d’admetre que jo sí que em vaig imaginar algunes de les sorpreses que hi trobem, segurament perquè porto moltes hores de vol).  

Un dels grans encerts del text és la seva capacitat d’atrapar-nos. El suspens i la intriga resulten fonamentals. Rebem la informació perfectament dosificada, a través de dues veus narratives diferents, que van aprofundint a poc a poc en la cronologia dels fets. Tot acaba tenint sentit, tot acaba lligant. L’autora ens demostra que el passat mai no desapareix. Pot tornar qualsevol dia, en qualsevol moment, prenent les formes més insospitades. I pot trencar sense contemplacions tots els nostres esquemes, destruir el confort de la nostra plàcida vida.

Observada és una novel·la diferent, tot i tocar temes ben coneguts. Us la recomano molt. I torno a confirmar que, excepte honroses excepcions, les dones són les que escriuen ara mateix el negre que més m’atrau, el que toca més de peus a terra. El que, encara que no ho sembli, està més lliure de cotilles i convencions.   

Donna Leon, XI Premi Pepe Carvalho

Ja s'ha fet públic el nom de la guanyadora del XI Premi Pepe Carvalho, que es lliurarà, com cada any, en el marc del Festival BCNegra. En aquesta ocasió ha  estat guardonada l'escriptora americana establerta a Itàlia, i ben coneguda de tots, Donna Leon, creadora de la sèrie del comissari Guido Brunetti.

 

La BCNegra 2016 tindrà lloc entre el 28 de gener i el 6 de febrer.

 

Els anteriors premiats, en ordre invers, foren: Alicia Giménez Bartlett (2015), Andrea Camilleri (2014), Maj Sjöwall (2013), Petros Màrkaris (2012), Andreu Martín (2011), Ian Rankin (2010), Michael Connelly (2009), P.D. James (2008), Henning Mankell (2007) i Francisco González Ledesma (2006).
 

Alex, de Pierre Lemaitre

Fa pocs mesos vaig ressenyar, aquí mateix, Irène, la novel·la amb la qual Pierre Lemaitre inaugura la sèrie policíaca del comandant Camille Verhoeven, aquest petit (de talla) i gran (d’esperit i capacitat) policia parisenc que a hores d’ara ja ha enganxat milers de seguidors, jo inclosa.

Que Pierre Lemaitre prestigia el gènere ja ho vaig comentar en aquell moment, però amb aquesta segona entrega ho reafirma de manera brillant. Feia temps que no llegia una novel·la capaç de trencar amb tanta finesa l’automatisme perceptiu del lector. Amb aparença de procedural típic, i sense deixar de ser-ho, la sèrie Verhoeven contempla el noir a la cara i es permet esmicolar un cop i un altre el nostre horitzó d’expectatives. A Alex res, absolutament res, no és el que sembla d’entrada, fins el punt que, un cop acabada la novel·la, he decidit tornar enrere i rellegir un capítol cabdal (no puc explicar quin) per comprovar com Lemaitre tracta les anticipacions. I ho fa impecablement. Tot està lligat, justificat, pensat al mil·límetre. Em trec al barret.  

 

 

La trama és potent: una noia segrestada i salvatgement torturada, una recerca policial contra rellotge, una fugida en condicions extremes... i tot un seguit d’esdeveniments inesperats i impactants que ens impedeixen apartar-nos del llibre. El suspens i la intriga amaren la ficció, tot convertint-la en un entreteniment de primer ordre, però la crítica social és ferotge. La violència de gènere, l’abús a menors, la sordidesa de certs ambients familiars. I la venjança. La més pura, subtil i merescuda venjança. Hi ha un diàfan esclat de la justícia poètica en el desenllaç d’Alex, una necessitat de reparació de la maldat que arriba a posar d’acord dos personatges (Verhoeven i el fiscal) que en realitat no es poden sofrir.

A propòsit dels personatges, la feina de Lemaitre resulta molt interessant. Verhoeven és sens dubte el protagonista, però sense la presència coral dels seus companys (el cap i els subordinats) no podríem acabar de copsar la seva complicada psicologia. El seu terrible patiment intern (per motius que no vull revelar, per si algú encara no ha llegit Irène) rep el contrapunt de l’ajuda no sempre explícita dels amics que l’envolten. A Alex, el gasiu Armand protagonitza un detall tan tendre i inesperat que gairebé m’ha fet plorar.  

 

No cal dir que m’he convertit en fan indiscutible d’aquest grup humà tan heterogeni i especial. Lemaitre sap dosificar perfectament les informacions, barrejant harmònicament els aspectes personals (s’allunya totalment de l’indesitjable costumisme que altres s’entesten a col·locar dins del gènere) amb les qüestions policials. El resultat és novel·lesc però creïble, rocambolesc però versemblant, proper però dur. Funciona. Funciona molt bé. La sèrie té un cert toc a l’estil Mankell-Wallander, dels quals m’atreviria a suggerir que Lemaitre n’és admirador. Això sí, a la francesa. No cal dir que a mi m’encanta que tot plegat passi a França, un país on m’hi sento tan bé.

En fi, novel·la i sèrie altament recomanables. Enganxen de mala manera. Així que ja estic demanant públicament a la gent de Bromera que s’espavilin i ens delectin aviat amb el tercer capítol. L’estarem esperant amb candeletes.

 

 

 

Aquesta ressenya també ha aparegut al Digital Núvol

 

Llort: Sota l’asfalt

De la mateixa manera que tothom, en la societat que habitem, reconeix l’existència d’un mode de vida rural i un mode de vida urbà, de la mateixa manera que alguns no podem allunyar-nos massa ˗sense risc de patir un atac d’ansietat o d’avorriment˗ del ciment, el soroll i el fum, així els urbanites comme il faut, els de veritat, no tenim dubtes davant d’un altre axioma bàsic: l’oposició categòrica i indiscutible entre les ciutats amb metro i les ciutats que no en tenen.  

Alguns de vosaltres discrepareu, ho sé. I jo que ho sento, però no hi ha color. Les ciutats sense metro és com si no estiguessin del tot acabades. Un sistema de transport exterior, busos, tramvies i tal, mai no podrà competir amb la fascinació i l’encís del món de  galeries subterrànies ˗misteriós, laberíntic, carregat d’històries i d’enigmes˗ que ens ofereix el metro.

 

Com sens dubte haureu endevinat, el metro em subjuga. Per això apareix d’una manera o d’una altra en tots els meus escrits. I vet aquí que amb l’amic Llort ˗amb qui tenim més d’un gust en comú˗ també comparteixo aquesta dèria. Em sembla genial. I no us estranyi que parli de “dèria”, perquè només des de l’atracció profunda que exerceix el subsòl es pot concebre i parir una novel·la com Sota l’asfalt.

El llibre és breu (187 pàgines) i es nodreix amb intel·ligència d’un imaginari col·lectiu que, en major o menor grau, tots nosaltres posseïm. Un imaginari sorgit del munt de llegendes urbanes que hem deglutit a partir de la literatura, el cinema i la televisió. Llort l’explota magistralment, en gran part gràcies a una depuració estilística de primer nivell, amb frases curtes i un llenguatge actual i treballat, que ens manté lligats a la lectura.

La idea d’escriure la novel·la, segons exposa l’autor, va néixer de les explicacions que sobre el submón del metro, tan atractiu però tan desconegut per a tots nosaltres, li va fer una amiga que el coneixia molt bé. Com indica en el capítol d’agraïments, «en només quinze minuts em va disparar la imaginació, que he dirigit cap a una trama més fantasiosa que versemblant aprofitant detalls del que em va narrar».

En efecte, al llarg de gran part de la lectura, el text no només ratlla la inversemblança, sinó que posseeix un to d’irrealitat que frisa amb el deliri. Tanmateix, tot té una explicació, un desenllaç realista i coherent que confesso haver endevinat gairebé al principi (sense que aquest fet invalidés en absolut ni el meu interès ni el meu gaudi). En realitat, quasi diria que va ser al contrari. Em delia per saber si tenia raó.

 

 

Evidentment, resulta absolutament inadequat que aquí reveli res de la trama, però sí que us puc garantir que no us avorrireu. Malgrat no formar part del gènere negre més canònic, la història de Sota l’asfalt és indubtablement fosca i no s’està de mostrar una mirada cruament crítica amb certs aspectes i individus de la societat en la qual vivim.

Novament, Llort ens ofereix la seva veu original, desinhibida i sense complexos. Una cosa tinc molt clara. Ell va xalar com un boig escrivint Sota l’asfalt.

I una segona cosa. Vosaltres també xalareu, com a bojos, llegint-la.

 

Aquesta ressenya ha aparegut també al Digital Núvol

 

 

Alícia Giménez-Bartlett, premi a Getafe Negro

 

 

 

Alicia Giménez-Bartlett, la mare de Petra Delicado, rep enguany del VI Premio José Luis Sampedro del Festival Getafe Negro 2015. Un altre premi a la trajectòria literària d'una dona. N'estem contents.

 

 

 

 

 

Segons indica la nota que m'han enviat des de l'Editorial:

 

 

El Premio José Luis Sampedro premia cada año a autores que acreditan excelencia y valores humanistas en su trayectoria creadora.

 

Alicia Giménez-Bartlett recibe el galardón como reconocimiento al valor literario de su obra y a su constante preocupación social y humanista, que se traduce en una mirada compasiva hacia las víctimas y la denuncia de las formas ilegítimas de poder.

 

 

Des d'A l'ombra del crim, sens dubte, la nostra enhorabona!

 

 

Cuentas pendientes, de Susana Hernández

He devorat en un parell de dies la novel·la de Susana Hernández Cuentas pendientes, tercera entrega de la sèrie protagonitzada per les dues polis més dinàmiques i aguerrides de la narrativa negra hispànica: Rebeca Santana i Miriam Vázquez.

Ja sabeu que els dos primers títols van ser Curvas peligrosas i Contra las cuerdas, de la mateixa manera que també sabeu que jo he seguit personalment, amb molta proximitat, les aventures d’aquesta nissaga i de la seva autora. No debades som col·legues, amigues, companyes d’antologia assassina (Elles també maten) i no debades, també, hem participat juntes en un munt d’esdeveniments negrots (taules rodones, presentacions, xerrades, etc.).

Per això esperava la novel·la amb candeletes, amb la il·lusió normal en aquests casos i també amb el desig que m’agradés tant com les anteriors. I no, no ha estat així. No m’ha agradat tant com les anteriors.

M’ha agradat més.

Cuentas pendientes m’ha semblat un text més madur, que llisca amb una suavitat perfecta, sense costures ni entrebancs, amb un lligam absolutament versemblant entre les diverses  trames que conté. L’autora continua amb el seu estil propi. Àgil i lleuger. I palesa, com sempre ha confessat, que la seva voluntat és parlar de la societat i dels seus problemes sense deixar de banda la interioritat i la vida dels personatges. Per a ella, el gènere no només ha de contenir la part criminal, sinó que també ha de servir per incidir en les relacions humanes.   

Recordo perfectament que, quan vaig acabar la lectura de Contra las cuerdas (el segon capítol), vaig rondinar (amablement) i li vaig etzibar a l’autora que no hi havia dret. Que ens havia deixat amb l’ai al cor amb un munt de temes i que ara ens hauríem d’esperar massa temps. Ho pensava de veritat. Tenia moltes ganes de saber què passaria. Doncs bé, ara ja ho sé. Tal com el nom de la novel·la indica, Cuentas pendientes aprofita l’avinentesa per, a més del nou cas policial en joc, tancar i resoldre una sèrie de qüestions que havien quedat pendents. Gràcies, Susana.

Ja sabeu que no revelaré res que us pugui espatllar la lectura, però sí que diré que m’ha agradat el tema criminal que ha triat Hernández. No me l’he trobat gaire en la narrativa hispànica. També li vull agrair que s’allunyi dels trillats afers de corrupció i similars que avorreixen el més pintat perquè ja els veiem a la tele cada dia. D’altra banda, no puc deixar de comentar dues coses: l’encert en el tractament de l’evolució dels personatges (dibuixats amb més dolcesa, sobretot Santana) i la constatació que Barcelona continua essent una de les protagonistes de la nissaga. A l’autora se li veu a mil quilòmetres que s’estima la ciutat.

Susana Hernández té una veu pròpia. Conrea una novel·la negra contemporània, personal i sense inhibicions. La vull felicitar. Enhorabona.

 

 

Qui ja coneix les nostres noies (Santana i Vázquez) xalarà molt amb Cuentas pendientes. I si algú encara no les coneix, a què coi està esperant?

Que passeu un bon dia, negrots.

Henning Mankell, un adéu agraït

Em dol en l’ànima haver d’escriure avui una elegia dedicada a Henning Mankell. Sabíem que tenia càncer i intuíem que el desenllaç podia ser terrible, però quan ha arribat el dia ens ha afectat igualment, de manera profunda.

A l’hora de referir-me a Mankell, no puc deixar de fer-ho des de dues posicions diferents. D’una banda, com a estudiosa del gènere. D’una altra ˗i per a mi ara mateix més important˗ des de la posició d’una lectora que ha gaudit moltíssim amb les seves novel·les negres.

 

 

 

Com a estudiosa, considero Mankell una figura cabdal de la narrativa criminal nòrdica i europea. La seva està entre les millors novel·lístiques de procediment policial (allò que en diem “procedural”) de tot Europa. Absolutament fidel a la realitat, el lector ressegueix amb el protagonista i la resta de l’equip totes les fases de la investigació. Compartim els seus dubtes,  errors, idees, descobertes i intuïcions. Per no parlar que assistim a totes les seves reunions de feina (esgotadores, detallades, molt professionals) i gairebé ens agafen ganes, de tan reals com són, de beure el mateix cafè que beuen ells i de menjar els mateixos pastissets de canyella.

Mankell és deutor, reconegut per ell mateix, dels dos grans iniciadors de la novel·la negra moderna sueca, Maj Sjöwall i Per Wahlöö, els pares de Martin Beck i el seu equip. Com ells, comunistes militants que entre els anys seixanta i setanta del segle XX van escriure 10 novel·les molt crítiques amb el tomb que estava fent la societat sueca, Mankell utilitza el gènere com un instrument. Un instrument per exposar i denunciar la situació del seu país, que de mica en mica s’allunyava d’aquell Estat del Benestar idíl·lic que els havien venut. No cal dir que nosaltres, la gent del Sud, l’Estat del Benestar suec el veiem com una fita. Però cal tenir present que tot és relatiu i que les coses es perceben de manera diferent segons on estàs situat.   

També cal recordar que, després de l’assassinat d’Olof Palme, la societat sueca va quedar totalment desorientada. No semblava possible que una cosa així els passés a ells. Els suecs van sentir trontollar els seus paràmetres de vida, els seus fonaments a l’hora d’entendre el món.  Henning Mankell se situa en aquest punt i ens en parla amb encert, honestedat i perícia. Enfronta tots els problemes que afecten l’entorn: la immigració, la violència, el racisme, la persistència d’alguns sectors socials d’ideologia nazi, el desarrelament familiar, les patologies mentals, el masclisme, l’alcoholisme, el maltractament de gènere, etc. etc.   

Per a fer-ho, crea un personatge deliciós. Tan exitós entre el públic lector que ha arribat un punt en què no sempre és fàcil destriar Mankell del seu protagonista, Kurt Wallander. Han arribat a convertir-se en les dues cares de la mateixa moneda, els identifiquem l’un amb l’altre sense gairebé adonar-nos-en. Wallander és un policia competent, amb molta intuïció, però ben allunyat dels superhomes a què ens tenia acostumat (dic tenia, en passat, perquè ara això també ha anat canviant) el cinema americà. Sense arribar als nivells de vida torturada d’altres personatges nòrdics, com per exemple el Harry Hole de Jo Nesbo, Wallander és una persona extremadament humana, amb les flaqueses i defectes que tots arrosseguem. Abandonat per la dona, esdevé un solitari malgirbat, que no se sap cuidar. Menja malament, de manera que acaba amb excés de pes i diabetis; beu massa i no s’està de conduir borratxo; manté una estranya relació amb el seu pare, que l’inquieta i no el deixa viure; té pocs amics i moltes pors. En fi. Com qualsevol de nosaltres. Segurament per això ens agrada tant.

Alguns experts sostenen que Henning Mankell escriu molt bones novel·les, però que no té traça a l’hora de construir els finals. Són aquelles coses que es diuen un dia i que es van repetint fins que semblen veritat. D’aquestes, per desgràcia, n’hi ha moltes. Personalment, no m’atreveixo a afirmar-ho. Suposo que uns cops l’encerta més i uns altres menys, fet i fet com tothom. Tanmateix, ara no sóc capaç de recordar un final prou dolent com per criticar-lo. Recordo les novel·les, el tema que tractaven, l’impacte brutal d’alguns dels seus fragments, la vida de Wallander. Però cap construcció final. Em sembla bon senyal. Potser no l’espifiava tant, perquè, si fos així, jo ho tindria present. De tota manera, l’explicació també pot anar per un altre camí. A mi sempre m’ha interessat més el desenvolupament de les trames que no pas la cloenda. Segurament perquè, igual que per a Mankell, per a mi el més important no és l’anècdota, sinó l’essència. Allò que la història ens transmet, allò que de profund conté.       

 

I ara vaig a l’altra banda. A les meves sensacions com a lectora. Mireu, jo no sóc gaire mitòmana. Hi ha alguns personatges del món de la cultura que sens dubte m’han marcat. Però segurament, tret de Woody Allen i de Sue Grafton, no n’hi ha cap de qui em pugui considerar totalment “penjada”. Tanmateix, Henning Mankell s’hi acosta. Amb ell he gaudit d’estones de gaudi impagable, de lectura plaent en el silenci de la meva llar, d’esperes ansioses quan tocava que sortís la següent novel·la. Amb ell he après geografia i història, i he pogut situar en el mapa ciutats i pobles que ni sospitava que existien. Amb ell he viatjat, he rigut i m’he emocionat. I jo, tal com em va ensenyar la meva mare, sóc de mena agraïda. Per tant, gràcies per sempre.  

Si fins fa poc manifestàvem que estàvem orfes de Wallander (ja sabeu que les seves aventures es van acabar amb el personatge molt malalt), ara les coses han canviat. Ara estem orfes de Mankell. I, desgraciadament, això sí que és inamovible. En canvi, la resta no. Perquè les seves obres sempre, sempre, les podrem rellegir.

Henning Mankell era un bon home, molt compromès amb els nens africans i amb els desafavorits. Ens ha deixat massa aviat, nomes amb 67 anys. Encara tenia moltes coses a dir, però no ha estat possible.

Els seus lectors estem colpits. I només podem desitjar, amb agraïment per tot el que ens ha donat, que descansi en pau.  
 

 

 

Aquest article també s'ha publicat al Digital Núvol 

 

 

Projecte Víctimas y agresoras. Representaciones de la violencia en la narrativa criminal escrita por mujeres. (VANACEM).

Tinc el plaer de poder confirmar el Projecte internacional concedit a la Universitat de Barcelona. 

Sota la direcció d'Elena Losada, un grup d'investigadors del gènere negre ens dedicarem a desentrellar, com ja s'havia fet en projectes anteriors que també us he comentat algunes vegades en aquest bloc, el secret de la literatura de crims feta per dones. 

El nom del projecte és:  

 

Víctimas y agresoras. Representaciones de la violencia en la narrativa criminal escrita por mujeres.

 

Per començar a obrir boca, tenim unes primeres jornades, molt lleugeres, el pròxim dia 9 d'octubre. Al matí seran obertes al públic, de manera que us deixo més amunt una foto del cartell amb el programa per si algú de vosaltres té ganes de venir.

 

De mica en mica, la novel·la negra fa cap dins la Universitat. I això sempre és una bona notícia.

 

Continuarem informant, negrots. 

 

 

 

Convocatòria del VII Premi Crims de Tinta

 

 

Ja s'ha convocat el VII Premi Crims de Tinta, tal com podeu veure en el cartell de més amunt. Novel·la negra en català que publicarà RBA-La Magrana. Si no vaig errada hi ha temps fins al dia 2 de novembre. Si us interessa presentar la vostra obra negrota, aquí teniu les bases.

Endavant i sort!