Rèquiem per una llibreria: tanca Negra y Criminal

 

M'emociona (sóc de mena sensible) viure en una metròpoli on encara, quan tanca una llibreria, es produeix un cert enrenou. No sóc tan ingènua per pensar que es tracta d'un enrenou gran. No. És només un enrenou petit, com a molt moderat, i es troba circumscrit a l'àmbit que li pertoca: la gent del gremi, els clients i lectors, alguns periodistes, els editors, els amants de la cultura i de la literatura... Tanmateix, no deixa de ser un enrenou. Per això m'emociona. 

M'ajuda a creure que Barcelona, malgrat tots els esforços dels seus governants, encara és una ciutat acollidora on s'hi comparteixen les coses i s'hi pot viure.   

 

Avui, 1 de setembre, el dia s'ha llevat rúfol. Rúfol i trist. Hem sabut que la llibreria Negra y Criminal, lloc de culte per a tots els negrots del país, de l'Estat i més enllà, abaixa la persiana, definitivament, el pròxim 3 d'octubre. Malgrat la sorpresa, feia temps que el desenllaç s'intuïa. Feia temps que sonaven campanes que les vendes no eren bones, que les coses no anaven bé. Ja ho sabeu: els negocis grans fagociten els petits i la gent no compra llibres. Dues circumstàncies nefastes. I tant li fa que parlem del gènere amb més èxit del moment actual. Tant li fa. Resulta una contradicció perversa, sí. Però la realitat és la realitat.

I punt.

 

Que tanqui una llibreria representa sempre una pèrdua. Ho hem viscut altres vegades. Una pèrdua que ens deixa més orfes, més sols, més desorientats. I si aquesta llibreria és un lloc tan especial, referent del gènere negre, coneguda arreu, impulsora de mil projectes i punt de trobada de tants i tants malalts de la negror, la pèrdua es converteix en un autèntic drama. I això és el que estem vivint avui: la desolació del drama.

 

Tots hem experimentat la màgia a Negra y Criminal.

Hi hem compartit rialles, vi negre, patates fregides i musclos. 

Era la meva única excusa per trepitjar la Barceloneta! Allà he comprat un munt de llibres, m'he deixat aconsellar per l'incansable Paco Camarasa, he presentat les novel·les de bons amics, he signat llibres propis, he fet i m'han fet un munt de fotos (un munt!), he conegut persones que ara formen part de la meva vida i, sobretot, he abraçat molta gent! També he passat bonics moments amb amics que ja no hi són (i ara penso en l'Agustí Vehí, en Josep Forment, l'Alícia Marsillach...). Tots els records de la Negra y Criminal, però, són records feliços. I això, per més anys que passin, no ho esborrarà ningú.

 

 

 

 

Des d'A l'ombra del crim vull expressar a Montse Clavé i Paco Camarasa la meva solidaritat i enviar-los una bona abraçada. Han estat llibreters de capçalera per a gernacions d'amants de la bona literatura negra.

Que us quedi clar que tota la ciutat, aquesta Barcelona que vull creure que encara existeix, us trobarà a faltar.