dimarts, 29 de setembre del 2015

Sant Cugat es tenyeix de sang


Amb molta il·lusió us anuncio avui el naixement d'un nou festival de novel·la negra, el I Festival SANG CUGAT, que se celebrarà en aquesta ciutat del 5 al 8 de novembre.  
 
M'hi sento molt implicada, perquè els amics d'Edicions Xandri en són els impulsors i organitzadors.
 
Naturalment, m'hi trobareu per parlar de tot el que faci falta en relació amb la negror. Estic segura que serà engrescador i productiu. I que ens ho passarem molt bé.
 
De moment, em semblen fantàstics tots els cartells que els responsables han posat en solfa.
 
Quan tingui la informació del programa definitiu, us la faré arribar. 
 
Visca la SANG (CUGAT), negrots.  
 
 
 
 
 
 

dilluns, 28 de setembre del 2015

Un gran premi per a Víctor del Árbol




L'amic Víctor del Árbol ha guanyat un altre premi, un dels més prestigiosos de les lletres (negres)  franceses. Estic parlant del Grand Prix de Littérature Policière 2015, en la categoria internacional. L'obra premiada ha estat la seva darrera novel·la publicada -Un millón de gotas-, que a França té un nom extremadament bonic: Toutes les vagues de l'océan.  
 
Des d'A l'ombra del crim volem  felicitar-lo efusivament, malgrat que encara tenim l'assignatura pendent de llegir el llibre.
 
Enhorabona, Víctor. I per molts anys! És clar que a França ets el rei! 
 
 
 
 
 

dilluns, 21 de setembre del 2015

La playa de los ahogados, de Domingo Villar




Feia anys que tenia la novel·la fent cua, exactament des de la BCNegra de 2010, ja que va ser aleshores quan Domingo Villar, a la porta de la llibreria Negra y Criminal, me la va dedicar. Fa una mica de vergonya, evidentment, però de vegades aquestes coses passen. Llibres que saps que són bons i que t’agradaran es van quedant a la pila dels no llegits sense que existeixi un vertader motiu. En tot cas, l’única explicació són les seves 445 pàgines i l’arribada constant de noves lectures a casa meva.
 
Però com que la bona literatura no té data de caducitat, aquí som ara: fent la ressenya de La playa de los ahogados amb tota la il·lusió del món. En primer lloc, perquè m’ha encantat. En segon, perquè serà la novel·la amb la qual m’estrenaré com a moderadora del Club de Lectura de la Biblioteca de Sant Antoni-Joan Oliver. Això passarà d’aquí a un mes just, el dia 21 del pròxim octubre.
La novel·la és fantàstica. I no només perquè tingui una trama ben resolta i un estil cuidat, sinó sobretot per dos factors que a mi em semblen essencials: la recreació de l’atmosfera i la caracterització dels personatges. Per això, malgrat el seu ritme lent i cadenciós, no es fan en absolut pesades les 445 pàgines. L’ambientació a Galícia resulta poc habitual, i encara més en una Galícia marítima. Una Galícia costera, de pobles petits, pescadors, supersticions i silencis (hem d'agrair a Domingo Villar que no sigui una novel·la de narcotràfic o de contrabandistes, hauria estat caure en un tòpic gens intel·ligent). En un principi, em va recordar l’ambient plujós i gairebé detingut en el temps d’una de les obres literàries que més he gaudit a la vida, la trilogia de Los gozos y las sombras de Gonzalo Torrente Ballester. Tanmateix, després ja no; després la novel·la pren altres camins. Però, amb tot, l’atmosfera i l’ambientació es converteixen, com ja he apuntat abans, en un dels seus principals valors.  
El recurs narratiu és absolutament canònic. Es tracta d’un procedural de manual, amb el seguiment estricte, minuciós al màxim, de la investigació policial d’un crim. Assistim a tots els descobriments, errades, encerts, dubtes i pensaments del protagonista, l’inspector Leo Caldas, i del seu company, l’aragonès Rafael Estévez. De manera que, com a lectors, sabem exactament el mateix que saben els personatges. El caràcter antitètic i oposat dels dos policies i la relació que estableixen entre ells esdevé un altre dels valors de la novel·la. Leo Caldas és callat, lacònic, introvertit, empàtic i modest, una mica torturat. Estévez, per contra, és un home hedonista, expeditiu i extremadament directe, amb el puny sempre prest a actuar i sense pèls a la llengua ni ganes de tenir-ne.  
 
 
No sé si algun de vosaltres em donarà la raó, però l’estructura de La playa de los ahogados, amb aquest resseguir al detall la recerca, m’ha recordat les novel·les de Henning Mankell, les de la sèrie Kurt Wallander. I encara més me les ha recordat Leo Caldas, que presenta molts punts en comú amb l’enyorat policia de Ystad. La solitud (la nòvia l’ha deixat, com a Wallander la dona), l’empatia amb la gent (fins el punt de trobar justificacions a certs comportaments), la coincidència en la figura del pare, que li fa de contrapunt i el té sempre collat (tot fent-lo sentir culpable d’un munt de coses que no s’ho valen, com li passava a Wallander), les dificultats de comunicar-se ˗de vegades˗ amb els companys, l’embadaliment i l’abstracció en la contemplació de la naturalesa. I, sobretot, la dedicació constant a la feina, de dia i de nit, sense deixar de pensar en cap moment en el cas que té entre mans.  
La playa de los ahogados és la segona novel·la de la sèrie Caldas. La primera s’intitula Ojos de agua i va ser escrita el 2006, tres anys abans. De moment, Domingo Villar no ens ha delectat amb cap altre capítol, però a mi m’agradaria. Us puc avançar, això sí, que a primers del mes vinent s’estrena la versió cinematogràfica de La playa de los ahogados, amb Carmelo Gómez en el paper del nostre protagonista. Tot i que el Leo Caldas literari és bastant més jove, no em desagrada la tria. Li escau prou bé.
En fi, negrots. Suposo que la majoria de vosaltres ja heu llegit el llibre. Si és així, deixeu les vostres opinions. Si no ho heu fet, no ho dubteu. Endavant amb aquest procedural gallec i ben treballat. No us decebrà.  
 
 

dimecres, 16 de setembre del 2015

Les "Noves dames del crim" ja tiren milles





Tal com us vaig anunciar en aquest post (llegir aquí), ha arribat setembre i ja tenim entre nosaltres la segona antologia de relats de dones que he tingut l'honor i la felicitat de coordinar: Noves dames del crim, publicada per Llibres del Delicte. La presentació en societat es va fer el passat dilluns dia 7 en el marc de la Setmana del Llibre en Català, amb l'assistència de 9 de les autores més jo mateixa. Les tres que faltaven (Isabel-Clara Simó, Rosa Ribas i Elisenda Roca) no van poder venir per raons de pes.

Si us fixeu en la foto de més amunt, d'esquerra a dreta, som: Antònia Carré-Pons, Blanca Busquets, Montse Sanjuan, Isabel Franc, Anna Maria Villalonga, Gemma Pasqual-Escrivà, Anna Moner, Sílvia Romero, Raquel Picolo i Roser Cabré-Verdiell.

L'acte de presentació va ser una passada, pleníssim de gent entregada i feliç que es va divertir molt amb nosaltres. Humor, bones vibracions, alegria de matar per totes bandes. També vam tenir la il·lusió que aquest cop no va faltar el nostre editor, Marc Moreno, que per motius de salut no va poder assistir a la presentació de la primera antologia, Elles també maten.    




Aquí ens teniu obrint l'acte. Ell de rosa i jo de blau, com manen els cànons.  
 
Com que ens van fer tantíssimes fotos, us deixo l'enllaç de la nostra pàgina de facebook (prémer aquí), on hi podreu trobar tota la informació al voltant del llibre.
 
Hi penjarem qualsevol esdeveniment, novetat, foto, ressenya o comentari que es produeixi. Per tant, amb aquest enllaç podreu estar al dia de totes les notícies relacionades amb aquestes noves dames que han arribat per quedar-se i continuar matant.
 
Estem molt contents de la rebuda inicial del volum i de les primeres ressenyes. Una passada, de veritat.  Moltíssimes gràcies a tots!

 
 
 
 

dijous, 10 de setembre del 2015

El visitant, de Joan Marcé





El visitant, segona novel·la de Joan Marcé, és també la segona entrega de la trilogia intitulada El missatge. La primera fou Un intrús al’estany i ara, gairebé quatre anys després, ens arriba aquest visitant que farà les delícies dels afeccionats als thrillers d’acció, suspens, ciència-ficció i violència ben dosificada. Que quedi clar, però, que cada llibre es pot llegir independentment de l’altre. En aquest sentit, tot i que el més lògic seria començar pel primer, podeu iniciar la lectura amb El visitant sense cap problema.
Fidel a l’estil del primer lliurament, Marcé ens endinsa en un univers de descobertes científiques vitals per a la humanitat que desfermaran les suspicàcies i persecucions més abrandades des del poder establert (com sol passar). Amb una estructura decididament cinematogràfica, a la novel·la hi trobarem de tot: personatges entranyables, sicaris psicòpates, científics de tota mena, espies, fins i tot homes de fa sis mil anys i d’altres éssers dels quals (per no fer spoilers) prefereixo no parlar-ne.
Amb un ritme agilíssim, que agafa més embranzida a mesura que la història avança, El visitant és una d’aquelles històries que no podem deixar de llegir, malgrat les seves més de 400 pàgines. A mi m’ha recordat, amb els capítols tan breus on anem veient com en un puzle tot allò que passa en els diferents escenaris, les lectures que feia de joveneta. Per exemple, els llibres de Frederick Forsyth, tipus L’alternativa del diable o El quart protocol. Quina manera de xalar, entreteniment pur i dur amb tots els ets i uts que cal esperar-ne.
Al meu entendre, com ja vaig dir en ressenyar Un intrús a l’estany, Joan Marcé conrea sense complexos una narrativa lúdica de bon nivell que fa molta falta per normalitzar des de tots els punts de vista la literatura catalana.
Enhorabona a l'autor. Ja esperem la resolució de tot plegat amb candeletes.       
 
 

divendres, 4 de setembre del 2015

Lliurament del Premi RBA de novel·la negra a Don Winslow


 
 
 
 
Ahir vaig assistir, com tantes vegades, a l'entrega del Premi de novel·la negra d'RBA. Dotat amb 125.000 euros, és el més important pel que fa al gènere. El guanyador d'aquesta edició ha estat l'autor americà Don Winslow, consagrat i conegut sobretot per la seva obra El poder del perro. La festa, impecable. És una ocasió per a trobades completes del món de la negror. Ens ho vam passar molt bé. 
 
En relació amb el premi, podria dir moltes coses. Com cada any. Que ja s'havia filtrat públicament, que RBA juga a guanyador i que ningú no s'empassa la història de les pliques amb pseudònim que ens va explicar Lorenzo Silva quan va anunciar el resultat. Home, si el pseudònim és el nom d'un alter ego de Winslow, Frankie Machine, i la novel·la té els mateixos personatges que El poder del perro, no cal ser un lumbreres. Només cal saber sumar dos i dos.  
 
Com que en Sebastià Bennasar ho ha explicat tot molt bé en dos articles, us els enllaço aquí i aquí per tal que ho pugueu llegir.
 
Jo us deixo amb les fotos que vaig fer (abans dels mojitos) i, per damunt de tot, us desitjo un bon divendres, negrots.   
 
 
 

dimecres, 2 de setembre del 2015

Al Pirineu també es mata: Negror a la 19a Fira del Llibre del Pirineu





Els dies 4, 5 i 6 de setembre se celebra a Organyà, a l'Alt Urgell, la 19a Fira del Llibre del Pirineu. Com no podia ser d'una altra manera,  també hi ha programats un bon nombre d'actes al voltant del gènere negre.

Per desgràcia, tot i que ells volien que hi anés, em resulta impossible, ja que a Barcelona també comença la Setmana del Llibre en Català. 

Tanmateix, si sou més a prop que jo d'aquelles terres tan boniques, us convido a visitar la Fira. Allà on hi hagi llibres, és magnífic poder-hi anar.

Us poso tot seguit les imatges pertinents, on hi trobareu tota la informació. 

Com diuen els organitzadors: Al Pirineu també es mata, negrots.




 
 

dimarts, 1 de setembre del 2015

Rèquiem per una llibreria: tanca Negra y Criminal


 
M'emociona (sóc de mena sensible) viure en una metròpoli on encara, quan tanca una llibreria, es produeix un cert enrenou. No sóc tan ingènua per pensar que es tracta d'un enrenou gran. No. És només un enrenou petit, com a molt moderat, i es troba circumscrit a l'àmbit que li pertoca: la gent del gremi, els clients i lectors, alguns periodistes, els editors, els amants de la cultura i de la literatura... Tanmateix, no deixa de ser un enrenou. Per això m'emociona. 
M'ajuda a creure que Barcelona, malgrat tots els esforços dels seus governants, encara és una ciutat acollidora on s'hi comparteixen les coses i s'hi pot viure.   
 
Avui, 1 de setembre, el dia s'ha llevat rúfol. Rúfol i trist. Hem sabut que la llibreria Negra y Criminal, lloc de culte per a tots els negrots del país, de l'Estat i més enllà, abaixa la persiana, definitivament, el pròxim 3 d'octubre. Malgrat la sorpresa, feia temps que el desenllaç s'intuïa. Feia temps que sonaven campanes que les vendes no eren bones, que les coses no anaven bé. Ja ho sabeu: els negocis grans fagociten els petits i la gent no compra llibres. Dues circumstàncies nefastes. I tant li fa que parlem del gènere amb més èxit del moment actual. Tant li fa. Resulta una contradicció perversa, sí. Però la realitat és la realitat.
I punt.
 
Que tanqui una llibreria representa sempre una pèrdua. Ho hem viscut altres vegades. Una pèrdua que ens deixa més orfes, més sols, més desorientats. I si aquesta llibreria és un lloc tan especial, referent del gènere negre, coneguda arreu, impulsora de mil projectes i punt de trobada de tants i tants malalts de la negror, la pèrdua es converteix en un autèntic drama. I això és el que estem vivint avui: la desolació del drama.
 
Tots hem experimentat la màgia a Negra y Criminal.
Hi hem compartit rialles, vi negre, patates fregides i musclos. 
Era la meva única excusa per trepitjar la Barceloneta! Allà he comprat un munt de llibres, m'he deixat aconsellar per l'incansable Paco Camarasa, he presentat les novel·les de bons amics, he signat llibres propis, he fet i m'han fet un munt de fotos (un munt!), he conegut persones que ara formen part de la meva vida i, sobretot, he abraçat molta gent! També he passat bonics moments amb amics que ja no hi són (i ara penso en l'Agustí Vehí, en Josep Forment, l'Alícia Marsillach...). Tots els records de la Negra y Criminal, però, són records feliços. I això, per més anys que passin, no ho esborrarà ningú.
 
 
 
 
Des d'A l'ombra del crim vull expressar a Montse Clavé i Paco Camarasa la meva solidaritat i enviar-los una bona abraçada. Han estat llibreters de capçalera per a gernacions d'amants de la bona literatura negra.
Que us quedi clar que tota la ciutat, aquesta Barcelona que vull creure que encara existeix, us trobarà a faltar.