La novel·la negra catalana i el món rural: aclarim embolics?

TARRAGONA

 M'ESBORRONA

En aquest món, no hi ha res pitjor que els tòpics i les dèries. I quan ara parlo de “tòpics”  no m’estic referint als llocs comuns literaris o similar. No, res d’això. Estic al·ludint a la següent accepció del terme, extreta del DIEC2:

Tòpic: Expressió trivial emprada sistemàticament en el mateix sentit.   

És a dir, en el fons una mena de “dèria”. Feu atenció al mot “trivial” (sinònim de “banal”, “poc important”), al mot “sistemàticament” (que procedeix segons principis, normes, etc., dels quals no se sap separar) i a l’expressió “en el mateix sentit” (que no cal glossar perquè s’entén perfectament).

Total, que estic parlant dels tòpics que recullen explicacions banals de certes coses i que, a força de fer-los servir en el mateix sentit un dia i un altre dia, acaben instal·lant-se al nostre voltant com si fossin veritats absolutes difícils de contradir.  

Des de fa un temps, en tenim un d’aquests en relació amb la novel·la negra catalana. És un “tòpic” amb un punt de veritat (acostuma a ser així), però que ha crescut excessivament i s’ha adulterat de mala manera. Em refereixo a l’afirmació que, en contra del que passa amb la novel·la negra de la resta de l’Estat, la novel·la negra catalana no és una novel·la essencialment urbana, sinó que es complau en situar-se en qualsevol indret del territori. I, aleshores, indefectiblement, s’hi afegeix un adjectiu: “rural”.

I quins exemples es posen per legitimar l’argument? Doncs, entre d’altres, les novel·les que transcorren a la ciutat de Tarragona (diguem les de Salvador Balcells o Margarida Aritzeta) i a Lleida (com la que ha publicat recentment Montse Sanjuan).

Això no m’ho invento. Ha estat dit i redit a tort i a dret. Naturalment, aquí hi ha diverses idees a desmuntar.

1.     Barcelona no és l’única ciutat de Catalunya, per més que es tracti d’una gran metròpoli de ressò internacional, molt cosmopolita i amb una gran tradició literària. Al nostre país hi ha més ciutats, on s’hi fa una vida totalment urbana i que no tenen res a veure amb qüestions rurals. Una d’elles és Tarragona, capital de província, urbs històrica carregada de museus, monuments, oferta cultural i gastronòmica i que, fins i tot, compta amb la Universitat Rovira i Virgili. Quan des d’aquí identifiquem les novel·les negres d’allà com a rurals, els seus autors (amb tota la raó) posen el crit al cel. I no perquè tinguin res en contra del camp i de les viles petites, sinó perquè no es correspon amb la realitat. Ells fan novel·la negra urbana de ple dret, només que la situen en l’entorn que els és propi: les seves ciutats.  

Algú ha dit que les novel·les protagonitzades per Kurt Wallander o Salvo Montalbano són rurals? Jo no ho he sentit mai. I, en canvi, podem assegurar (i que algú em contradigui) que Ystad i Vigàta s’assemblen molt poc (per no dir gens) a allò que considerem la típica urbs cosmopolita de novel·la negra.  

2.     El terme “rural” és un terme confusionari. Fins on arriba? Les novel·les d’Agustí Vehí i de Josep Torrent a Figueres, de Xevi Sala a Salt o de Miquel Giménez a Berga... què són? És Figueres un entorn rural? Ho és Salt? O són ciutats no tan grans però ciutats al cap i a la fi? Si parlem de Salt, ens estem referint, en la pràctica, a un barri de Girona. Ple d’immigrants i amb problemàtiques ciutadanes de gran complexitat. No veig el camp per enlloc.   

3.     A què respon la fal·lera de mantenir aquesta idea? Té alguna connotació subreptíciament pejorativa, com si en català fóssim més “d’estar per casa”? Voldria creure que no. Evidentment que tenim novel·les negres d’ambientació rural, la qual cosa representa un plus i una riquesa. Però també n’hi ha fora de Catalunya. N’hi ha una de ben sonada, de fet una trilogia, que es ven com a xurros. Sí, sí, ho heu encertat: la de Dolores Redondo al Valle de Baztán. I què me’n dieu de les platges gallegues de La playa de los ahogados de Domingo Villar? I sortint a l’estranger, què és Les ànimes grises, de Philippe Claudel? I La promesa, de Friedrich Dürrenmatt? Per a mi, dues de les millors novel·les negres que he llegit mai. I passen a la ciutat? És la ciutat, allò? Jo diria que no.  

4.     Dit tot això, cal aclarir que ens encanta la diversitat que ha anat adquirint el gènere en llengua catalana. Ens encanta que els crims es produeixen amunt i avall del territori, però no cometem l’error de confondre amb “novel·la rural” tot allò que no passa a l’omnipotent Barcelona. És incert i literàriament erroni. I molesta.  

5.     Els qui ens hem dedicat a l’estudi de la literatura catalana de segles passats, sabem que l’oposició món rural-món urbà és antiquíssima i, endemés, arrossega una rèmora negativa. En el teatre, per exemple, la gent de camp ha estat titllada tradicionalment de babaua, ignorant i bruta (i us podria posar tants exemples que no acabaria mai). També Guimerà va intentar d’alguna manera desmuntar aquest tòpic quan va invertir els papers tot fent que Manelic (el rude i ignorant home de la muntanya) esdevingués l’heroi de Terra Baixa. I què me’n dieu d’alguns personatges de Víctor Català? En fi, que n’hi ha per triar i per remenar. Per tant, i si m’he passat ho sento, abandonem insidioses creences i congratulem-nos de la diversitat.  

 

No em vull allargar més, negrots, però feia molt de temps que sentia la necessitat de puntualitzar aquestes coses. Les novel·les són bones o no ho són, independentment del lloc on se situï la història. I si encara creiem que, per a funcionar comme il faut, una novel·la negra ha de ser clarament urbana, a l’estil del negre americà de fa un segle, potser que ens ho fem mirar.