dimarts, 10 de març del 2015

Don de lenguas, de Rosa Ribas i Sabine Hofmann





Don de lenguas (escrita a quatre mans per Rosa Ribas i Sabine Hofmann) és la primera novel·la protagonitzada per la periodista Ana Martí i la seva cosina llunyana Beatriz Noguer, ambientada a la ciutat de Barcelona l’any 1952. Beatriz i Anna són dues dones més que sui generis, que en plena postguerra i efervescència del Règim es troben en la circumstància d’haver d’investigar un embolicat cas criminal. Beatriz és doctora en Filologia, professora universitària depurada pels franquistes. Per aquest motiu pateix un moment d’impàs professional, sense poder exercir la seva carrera, i de desencís personal. Pel seu cantó, Ana és filla d’un periodista de renom (també cessat en el seu càrrec per motius polítics) i treballa a La Vanguardia. Jove i valenta, té un talent innat per ensumar pistes i per infiltrar-se en els racons més foscos de la societat. Com us podeu imaginar, cap de les dues no representa el perfil més típic de les dones d’aquella Barcelona (i d’aquella Espanya) franquista, reprimida, grisa i infeliç. Suposo que una de les fites de les autores era parlar de la situació de la dona en aquells moments i em sembla molt interessant.  
No tinc el gust de conèixer Sabine Hoffman, però he coincidit en diverses ocasions amb Rosa Ribas mentre ella parlava de Don de lenguas i també d’El gran frío (la segona entrega de la trilogia que Ana i Beatriz acabaran protagonitzant). Ribas sempre ha explicat que les novel·les van sorgir de la voluntat de reflectir aquell període de la nostra història, decididament mancat de novel·la policíaca. No cal estendre’ns ara en la idea ja coneguda que, durant la Dictadura (com succeeix en realitat en totes les dictadures del món), la novel·la criminal no posseïa un camp gaire adobat per excel·lir.  I és que resulta evident que a ningú no li ve de gust una literatura on unes institucions i uns cossos de seguretat corruptes i repressors es converteixin en els herois de la trama. Per tant, sí que és cert que no disposem d’una narrativa negra normalitzada que reflecteixi aquells anys de la postguerra.
L’esforç de reproduir la Barcelona del moment és un dels atractius de Don de lenguas. Amb estupor i consternació assistim a la posada en escena de la terrorífica situació que van viure els nostres pares, els nostres avis. I ens estremim, inevitablement. Ribas i Hoffman construeixen un edifici atractiu i creïble que ens atrapa en la lectura i ens fa avançar a preu fet. Que ens mostra les entreteles del Règim, de la fiscalia, dels polítics, de la policia, de les classes benestants. Que ens evidencia la misèria, les diferències de classe, la por de la gent. Que descriu els baixos fons, l’ambient trist de les prostitutes, la picaresca forçada.   

 
 

D’altra banda, no intentaré negar que el vessant filològic de la trama, que al final es converteix en la pedra de toc per resoldre el cas, m’ha agradat molt. No podia ser d’una altra manera. La novel·la és plena de citacions i referències literàries (Cervantes, Lope, Quevedo, Garcilaso, Bécquer i un llarg etcètera). Aquesta peculiaritat demostra que el gènere dóna molt de si i m’ha recordat que també Pau Vidal va crear un detectiu filòleg (Miquel Camiller) en el si de la novel·la negra en català. O sigui, ja tenim dos detectius filòlegs. Poca broma, negrots. Per tant, faig meu allò de: “los filólogos somos necesarios, que parece que no, pero sí”.
Més pel·liculera (i no per l’element lingüístic) m’ha semblat la resolució del conflicte. M’ha fet xalar, però m’ha resultat menys versemblant que la resta de la novel·la.  M’ha semblat que a Don de lenguas podem identificar-hi dues parts ben diferenciades.
Una, que ocupa gairebé tot el llibre, posseeix una cadència lenta i mesurada, molt a propòsit de l’etapa cronològica i les circumstàncies socials que descriu. Gens apressada, profunda, rica en detalls i molt documentada.
Una altra, la part final ˗que es limita als darrers capítols˗ palesa un tomb narratiu considerable. És ràpida, trepidant, desenfrenada, molt de sèrie actual. Abunden els diàlegs i minven dràsticament els períodes narratius. Hi he trobat una certa precipitació en l’encavalcament de les escenes i en el desenllaç.
Em pregunto si aquesta percepció és només meva, si la diferència serà premeditada o si tindrà relació amb la doble autoria de l’obra. Estic segura que a alguns lectors la part final els encantarà. Jo, personalment, prefereixo el detallisme minuciós i encalmat de la resta del llibre.
En qualsevol cas, m’ho he passat genial. No he pogut deixar la novel·la ni un moment i ara ja començo la segona entrega, El gran frío, que pinta extraordinàriament bé.
Apunteu-vos aquest títol. Molt recomanable, negrots.   
 
      

4 comentaris:

  1. Per salvar la vida del pobre ànec, us diré que le ressenya m'ha fet venir encara més ganes de les que tenia de llegir-la i que la segona, que ja he llegit, "El gran frio" em va agradar molt. Fins i tot vaig passar fred. Paraula. A veure si m'arriba aviat la comanda de llibres i em puc posar amb Don de Lenguas.

    ResponElimina
  2. M' encanten les novel·les on trobo referències literàries. Prenc nota, com sempre!

    ResponElimina
  3. Donc sí, me l'apunto. La teva ressenya, com sempre molt interessant, m'ha fet venir ganes de llegir-la.

    ResponElimina
  4. Oh!! Que interessant ha de ser aquesta novel·la! Me l'apunto! Gràcies!

    ResponElimina