VI Premi Crims de Tinta: crònica amb nocturnitat

Emili Bayo, guanyador del VI Premi Crims de Tinta

La nit de Barcelona, ahir, va ser molt negra. L’auditori de l’Editorial RBA es va omplir, en un tres i no res, dels sospitosos habituals a la ciutat, altrament dits “negrots”. El motiu: el tret de sortida del festival BCNegra 2015 (la desena edició, poca broma), amb el lliurament del VI Premi Crims de Tinta de novel·la negra en català. 

Qui no estigui acostumat a aquestes reunions criminals, no podrà imaginar-se l’ambient que s’hi respira: distès, amical, càlid i rialler. Els “negrots” (editors, escriptors, estudiosos, blocaires, periodistes, lectors fanàtics, etc.) pertanyem encara a un món petit i amable, format per un munt de bona gent. Segurament, matar en la ficció representa la nostra manera de canalitzar l’agressivitat. La literatura negra com a catarsi alliberadora i purificant, que en diríem. Total: després de posar el negre sobre el blanc (i mai millor dit, això de negre) esdevenim gent pacífica i alegre amb moltes ganes de compartir experiències i de passar-nos-ho bé.

L’inici de la festa va consistir en l’acte d’entrega del premi. El jurat, format per Jordi Canal, bibliotecari de La Bòbila; Paco Camarasa, llibreter; Carles Zanon, escriptor; Cristina Manresa, comissària dels Mossos d’Esquadra i Jordi Rourera, l’editor de La Magrana-RBA, va decidir atorgar el guardó, per unanimitat, a la novel·la Puta pasta, de l’autor lleidatà Emili Bayo. En un parell de mesos podrem llegir-la. Pel que sembla, ens ho passarem molt bé.

Personalment, la meva sensació al voltant del premi és molt positiva. M’ha agradat molt comprovar que s’ha pres una decisió justa i neta. S’havien presentat 40 novel·les, algunes pertanyents a escriptors de més recorregut dins del gènere. Tanmateix, el jurat ha optat per reconèixer la que els ha semblat millor, encara que fos una òpera prima (l’autor ha publicat altres llibres, però no formaven part de la categoria “negrota”) d’algú poc vinculat al món del noir. Considero que la descoberta de nous valors ha de ser una de les finalitats d’un premi com aquest.

Evidentment, no cal repetir la importància que té que el Premi Crims de Tinta, que després de la cinquena edició havia passat per moments dramàtics, hagi pogut recuperar-se. És una boníssima notícia per a la literatura catalana, per a la seva normalització des de tots els àmbits i totes les tipologies. És el que necessitem per  arribar a viure en un país “normal”. Per tant, congratulem-nos-en tots.

I als “negrots”, llarga vida! Ara tenim per endavant deu meravellosos dies en què la nostra ciutat, aquella tan famosa arreu del món per la lluminositat del cel i el blau del mar, es tornarà ben negra.  

Us deixo amb algunes fotos de l'acte.

La sang és més dolça que la mel, de Josep Torrent

La sang és més dolça que la mel, de l’autor empordanès Josep Torrent, va rebre el Primer Premi Memorial Agustí Vehí Vila de Tiana l’any 2014. Publicada per Crims.cat, de l’Editorial Alrevés, es tracta d’una novel·la propera, ben estructurada i molt agradable de llegir.

El llibre posseeix una trama interessant, al voltant d’un robatori al Museu Dalí de Figueres, un robatori que ja comença esguerrat i amb un mort. Pertanyent a la més canònica narrativa procedural (és a dir, una ficció de policies on assistim fil per randa a la investigació del cas), està construïda a partir de la superioritat informativa del receptor. Això vol dir que el lector té molta més coneixença del cas que no pas els personatges. Tanmateix, l’autor no ens ho explica tot. Es reserva alguna sorpresa final que, no per intuïda, perd intensitat.

 

 

 

La sang és més dolça que la mel unifica la investigació policial amb l’apropament als personatges, alguns dels quals resulten entranyables i molt reals, especialment si hom coneix les terres de l’Empordà. Hi ha una voluntat de reflectir la parla del nord de la comarca, aquella que, per desgràcia, empren ja tan poques persones a la zona de Cadaqués i rodalies. També hi trobem referències erudites, especialment relacionades amb Dalí, Gala i la producció del gran pintor.

M’ha agradat molt una segona aparició culta, que sura per damunt de la novel·la amb unes connotacions que no explicaré per no fer cap spoiler. Em refereixo a l'al·lusió al poc conegut (no sé si dir gairebé oblidat) escriptor argentí Macedonio Fernández, que segurament Josep Torrent vol aprofitar per  homenatjar, recordar i reivindicar.     
 

 

 

Com és prescriptiu, la crítica social i la realitat actual queden paleses a la novel·la. Així, la problemàtica dels immigrants, l’aparició de la violència, a voltes gratuïta o excessiva, i la presència de les màfies organitzades procedents dels països de l’Est d’Europa també es passegen per les seves pàgines.

Amb un empàtic protagonista principal, el caporal Damià Surrell, la seva amiga informàtica, la Wifi, i tot un acompanyament coral del grup policial de Figueres, La sang és més dolça que la mel acaba esdevenint una ficció criminal de proximitat, àgil i amena, que demana a crits una continuació. El final se m’ha precipitat una mica. O sigui que emplacem al seu autor: Josep Torrent, cal resoldre tot allò que encara cueja.  

 

 

La dona de gris al programa Via llibre - capítol 123, del Canal 33

 

 

Ahir la meva novel·la La dona de gris va ser una de les convidades al Programa Via Llibre del Canal 33. Van fer un muntatge molt bonic i suggeridor basat en l'inici de la novel·la. No cal dir que estic molt contenta. Hi vaig participar amb molt de gust i molta il·lusió. 

 

Us deixo tot seguit l'enllaç del programa, que tinc l'honor de compartir amb Josepa Contijoch i Antonio Muñoz Molina, entre d'altres.

 

També us deixo unes fotos que alguns amics molt amables van fer, directament del seu televisor, en el moment de l'emissió. Moltes gràcies a tothom pel suport i l'interès.

 

La dona de gris va endavant, negrots.

Aquest és l'enllaç:    Via llibre - capítol 123

 

 

 

Arriba Aragón Negro

 

Per festivals foscos no serà.

 

Avui comença Aragón Negro, que s'allargarà fins el dia 1 de febrer. Literatura, cinema, fotografia, teatre, còmic, gastronomia. Totes les activitats on la negror ens pot portar (i encara més) repartides per diverses ciutats aragoneses.

 

Cada cop hi ha un nombre més gran de trobades especialitzades en el gènere.  

Una excel·lent notícia.

 

Apa, doncs, si esteu per aquelles terres, a gaudir-ne!

 

 

  

On mai no creix l’herba, de Sebastià Bennasar

On mai no creix l’herba és la darrera novel·la de Sebastià Bennasar, el número 16 de la col·lecció Crims.cat de l’Editorial Alrevés. Es tracta d’un text breu, de 177 pàgines, on hi torna a aparèixer el comissari Jaume Fuster, que ja havia protagonitzat El país dels crepuscles, també publicada en la mateixa col·lecció.  

Fidel a la seva idiosincràsia, Bennasar ens ofereix una ficció ben negra, on s’hi entrecreuen diverses trames que acaben confluint. En aquest cas, un assassí venjatiu va assassinant els homes del temps de TV3 mentre un grup de neonazis pretenen segrestar la Mare de Déu de Montserrat per dinamitar el procés d’independència i una banda de joves delinqüents de la Verneda (no exempts d’un cert misticisme molt bennasarià) reben un encàrrec força especial.

En contra del que podria semblar per aquesta descripció, On mai no creix l’herba no presenta uns trets humorístics tan evidents com altres novel·les de l’autor. És un text més sobri, construït a partir de capítols molt breus i de diverses veus narratives. Als qui el coneixem, ens resulta senzill trobar-hi les seves preferències estilístiques. Tot i que la novel·la conté moments d’un cert esbojarrament, el conjunt no resulta tan delirant. No hi manca la ironia ni la crítica, que ho amara tot, però també una certa voluntat de justícia poètica i de comprensió humanística. Les escenes d’acció no són tan àgils, perquè el tempo narratiu és més lent. De la mateixa manera, els desenllaços no pretenen resultar espectaculars, sinó adequar-se molt més a la credibilitat del món real.

Això sí, que un dels personatges sigui el meu admirat Pare Massot, m’ha arribat a l’ànima.

Animeu-vos. Es llegeix en un tres i no res, negrots.   

 

 

L’amant xinès, de Margarida Aritzeta

 

L’amant xinès, títol número 9 de la jove editorial Llibres del Delicte, representa la tornada al gènere negre d’una de les nostres autores pioneres, Margarida Aritzeta. L’escriptora vallenca havia format part del mític col·lectiu Ofèlia Drachs (amb Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Joan Rendé, Isidre Grau, etc.) i a principis dels noranta va publicar tres novel·les negres: El correu de Trípoli (1990), Tie Break (1991) i El cau del llop (1992).

Al llarg dels anys següents, la seva trajectòria literària va enfilar altres camins. Ha estat conreadora de gèneres diversos, amb registres variats i rics, que l’han conduït des de la novel·la de reminiscències històriques a la juvenil. Sempre, però, amb un punt de misteri, d’intriga, de referents propis del noir que, com ella indica, mai no ha pogut abandonar totalment a l’hora de posar-se davant de la pàgina en blanc.    

L’any 2013, Aritzeta va formar part del recull ˗també publicat per Llibres del Delicte˗, Elles també maten, antologia de tretze relats negres escrits per dones. La seva contribució, L’assassinat de la venedora de cupons, va representar el naixement d’una nova heroïna del gènere, la inspectora dels Mossos d’Esquadra Mina Fuster (Mina ve de Jaumina, en merescut homenatge a Jaume Fuster). El personatge va agafar força embranzida, de manera que tant l’autora com els lectors ens vam quedar amb ganes de més. I vet aquí com ara ens trobem amb l’afortunada circumstància d’estrenar protagonista i d’estrenar nissaga, ja que L’amant xinès és tan sols el primer capítol d’una nova sèrie que promet molt. Per a mi, aquest és un dels seus encerts: una nova sèrie en català que fidelitzi el lector. A diferència del que passa en altres països, nosaltres no en tenim gaires ara mateix.

Margarida Aritzeta és una autora madura, amb ofici, que es mou en l’entorn del negre com peix dins de l’aigua. Amb L’amant xinès ens atorga un llibre eficient, amè i engrescador que pot fer les delícies del lector més exigent. Hi trobem cadàvers, sang i fetge, embolics, secrets, exotisme, enamoraments. I, sobretot, el conjunt de claus necessàries per enganxar-nos amb una protagonista llaminera: una mossa guapa, llesta i desinhibida, a la trentena, amb un passat complicat i colpidor, una mare que li amarga una mica l’existència i una potent veueta interna que l’ajuda a resoldre els casos. Una professional competent, amb les idees clares, gens reprimida i prou activa sexualment.  

Ambientada en les comarques tarragonines, la novel·la també contribueix a descentralitzar el gènere. Barcelona és un escenari molt utilitzat i em sembla molt oportú que hi hagi moviment “criminal” per tot el territori. D’altra banda, Aritzeta, que  excel·leix en les descripcions i en l’ambientació, no deixa de petja la finalitat que hom atribueix, com a fonamental, al gènere negre. Això és: l’esperit crític i de denúncia, la voluntat de posar damunt la taula els problemes polítics i socials que ens afecten. L’amant xinès recull el temible cas Castor i s’ocupa, jo diria que per primer cop en la narrativa hispànica, de centrar una trama, plena de morts, corrupció, interessos i calés, en el tan esbombat projecte del Barcelona World.      

La novel·la inclou així mateix un bonic exercici retòric, farcit de picades d’ullet musicals, culturals i literàries. Hi trobem un personatge creat com a homenatge al mític Catarella d’Andrea Camilleri que val el seu pes en or.

I fins aquí puc explicar. La resta, ja ho sabeu. L’haureu de llegir vosaltres, negrots.   

L'amant xinès, de Margarida Aritzeta: recomanada al 100%.


Aquesta ressenya també ha aparegut al Portal Núvol

     

 

 

Les fotos pertanyen a la presentació del passat dia 20 de gener a la Llibreria Ona de Barcelona

 

 

La dona de gris: apunt

Estimats negrots,

Escric aquest breu post, des de l'alegria que les crítiques al voltant de La dona de gris m'estan causant, perquè us vull passar l'enllaç  actualitzat on hi podreu trobar tota la informació. És una pàgina d'aquest mateix bloc, on vaig penjant tot el que es publica, però, naturalment, va quedant avall a mesura que vaig fent noves entrades. Per tant, us vull facilitar la feina. Si algú té interès a llegir tot el que s'ha escrit sobre la novel·la, només ha de pitjar AQUÍ i ja està.

 

També us enllaço, AQUÍ, la pàgina de facebook. Hi trobareu moltes fotos divertides, comentaris, curiositats, etcètera.

 

Moltes gràcies per tot!

Ah, i feliç i negrot diumenge.    

 

 

Ofrenda a la tormenta, de Dolores Redondo

Podia no haver-ho fet. Després del poc que em va agradar el segon lliurament de la dita Trilogía de Baztán, de Dolores Redondo, podia haver decidit no llegir el tercer. Però l’he llegit. Entre d’altres coses, per dos motius bàsics: perquè em costa no acabar allò  que començo i  perquè no em sembla lícit opinar sobre un tema sense haver-lo exhaurit.

Per tant, fa pocs dies que vaig enllestir Ofrenda a la tormenta, el punt i final de la trilogia. Abans de res, repetir el que ja he dit en altres ocasions. Els llibres són de lectura grata i distreta. A la seva manera, enganxen. Quan dic “a la seva manera”, vull dir a la manera d’allò que serveix, bàsicament, per passar l’estona, per aconseguir l’entreteniment del lector. Aquesta qualificació no és negativa. Simplement, s’ajusta a la realitat. Divertir-se és magnífic. I si ens divertim llegint, doncs em sembla molt bé.  

Tanmateix, no hi trobareu res més en una obra que comença prometedora i interessant en el primer volum (malgrat el seu final fluixet), que cau en picat i destrempa en el segon (banal, estúpid i amb excessives concessions a la comercialitat) i que es remata en  un tercer -absolutament colgat dins d’una macabra i exagerada truculència- on el “gran dolent” de tota la història es veu  venir gairebé des del principi.

La Trilogía de Baztán és un producte artificiós i comercial, una gran maniobra editorial per guanyar diners. No dubto que, quan arribin al cinema i si les fan bé, les pel·lícules puguin resultar atractives. La violència, els éssers sobrenaturals, la mitologia, la foscor dels boscos, les tempestes, els embolics familiars, el satanisme, les sectes, els sacrificis, la sang i el fetge... Tot això enganxa molt (ei, a mi també m’agrada) i, vist en una pantalla tot menjant crispetes, pot funcionar perfectament. Un divertimento de dissabte a la tarda.

En contrapartida, dels llibres n’esperàvem alguna cosa més. Els lectors no volem gat per llebre. Ara que ja s’ha acabat, hi ha moltes coses a dir. No vull desvelar res, no vull fer spoilers, però les novel·les, un cop llegides, semblen plenes de trampes, de coses buides de sentit, de detalls innecessaris, de qüestions gratuïtes i inexplicables, d’exageracions inversemblants, de manca de decòrum. Per posar només algun exemple: personatges que no se sap ben bé quina necessitat d’existir tenen (el cèlebre contacte de la protagonista als Estats Units, un home misteriós i paranormal al qual, finalment, no arribem a conèixer com caldria); figures molt importants que creiem mortes i que, de sobte, resulta que no ho estan (la temible mare); filles il·legítimes que sorgeixen del no-res en les darreres pàgines.

La trilogia sembla un poti-poti de tòpics, estereotips, fragments d’altres obres. A la tercera entrega, Ofrenda a la tormenta, l’autora fa una cosa terrible. Passa gairebé de puntetes ˗o millor dit, no passa˗ per una escena que hauria d’haver estat la principal, la cabdal, la que havia de representar (posats a ser comercials) el moment àlgid de la trilogia. Em refereixo a un encontre entre Rosario i Amaia, entre mare i filla, entre les forces del mal i les forces del bé. Un encontre que mai no es produeix. Rosario, l’existència i la patologia de la qual són l’eix vertebrador de la trama i la part principal en la construcció del personatge protagonista, desapareix en dues línies sense més ni més. Apa, bon vent! No s’hi ha atrevit, la Redondo? No m’ho puc explicar, no ho entenc. Si evitant aquesta trobada (per a mi imprescindible) volia defugir la comercialitat, només puc dir una cosa: “A buenas horas mangas verdes”.      

La trilogia de Baztán no és una novel·la negra, sinó un best-seller en el sentit més conegut de la paraula. Molt bé, perfecte. Però que no ens la venguin com una altra cosa. El culpable més típic (que com dic es veu d’una hora lluny), el final tot lligat, l’ordre restablert, el happy end més flagrant. Fins i tot la mort d’un dels policies protagonistes és també un topoi.

I el pitjor, per a mi, el personatge principal, Amaia. No me la empasso ni amb gelatina. Americanada a la pamplonica. Recordo que vaig veure Dolores Redondo a la BCNegra de fa dos o tres anys i ens va explicar que amb la trilogia volia retre un homenatge a les dones de Baztán, al matriarcat que, en aquelles contrades, sempre havia jugat un paper molt significatiu. Doncs perdoneu-me, però esperem que no. La meitat dels personatges femenins són d'una maldat esfereïdora. Quina gent, per Déu!  

Aquí hi trobareu les meves dues ressenyes anteriors: El guardián invisible i Legado en los huesos. Així podreu comprovar la meva deriva respecte al text.

Bona nit, negrots.

     

 

Els crims nostrats, un nou projecte negrot

6 escriptors, 6 escriptores. Una nova editorial, molt engrescadora. Ganes de treballar i de fer literatura, ganes de compartir i de gaudir de la nostra passió. Ganes de sang i fetge, de matar a dojo, de negrejar de valent. De demostrar que les antologies de relats criminals poden ser boníssimes.   

 

Tot això  és el nostre projecte titulat Els Crims Nostrats, d'Edicions Xandri, comandat per J.R. Armadàs. El tindreu per Sant Jordi. Matarem molt. En català. Nostradament. No puc avançar res més... Prefereixo que es mantingui l'enigma...

 

Us prometo que anireu sabent coses.

 

De moment, però, només us dic: Fins aviat, negrots.

 

 

BCNegra 2015: el programa

Com us vaig prometre, aquí teniu enllaçat el Programa de la BCNegra 2015. Molt engrescador. Jo espero poder assistir al major nombre d'esdeveniments possible, però tot seguit us detallo l'acte on hi participo directament i on podré parlar de la meva novel·la La dona de gris.

 

Ens hi veiem, negrots!

Quan el crim esdevé psicològic

Dijous 5 de febrer – 16 h
Auditori del Conservatori del Liceu. C. Nou de la Rambla, 88

Taula rodona

Hi ha crims brutals, com ara el més execrable de tots: aquell que s’exerceix des de la violència masclista. Però de vegades els crims són més subtils i els criminals ataquen les seves víctimes utilitzant les armes de la psicologia. En aquests casos, les novel•les s’allunyen de l’acció i de la descripció realista i s’endinsen en un camp en què un veí o una amiga poden constituir una amenaça seriosa. Parlarem sobre aquestes novel•les que ens omplen d’incertesa amb tres autors que coneixen bé els mecanismes de la intriga psicològica.
Aquesta conversa disposarà de servei de traducció simultània.

Participants: 

Christopher Carlsson, escriptor; Charlotte Link, escriptora, i Anna Maria Villalonga, escriptora, filòloga i crítica de cinema

Moderadors: 

Toni Marín

 

 

 

 

 

10 anys de BCNegra: el cartell

La BCNegra, el festival de novel·la negra de Barcelona, ja compleix 10 anys. Per tant, l'edició  de 2015 serà ben  especial, digna d'una bona celebració. De moment, us deixo amb el suggeridor cartell, amb la promesa que el programa arribarà aviat.  

 

Les dates, per tal que us les aneu reservant: del 29 de gener al 7 de febrer. Ja falta poc! Prepareu-vos, negrots!

 

 

 

 

 

Sorpreseta de Reis: A l'ombra del crim a LletrA, l'espai de la literatura catalana a Internet

 

 

 

  

 

Negrots, no podem començar millor l'any. Avui dia 5 de gener, quan els Reis són a punt d'arribar, ens han fet un bonic regal. La revista LletrA, de la UOC, l'espai de la literatura catalana a Internet, recomana "A l'ombra del crim" com a bloc del mes de gener. En Sebastià Bennasar, que és el protagonista del número, ens ha volgut fer aquesta distinció. 

Moltes gràcies, Sebastià.   

 

El nostre bloc ja té 5 anys i no para de donar alegries. La feina és molta, però el resultat paga la pena totalment. 

 

Aquí us deixo l'enllaç de LletrA per si ho voleu veure:  REVISTA LLETRA

A més, no es tracta de la primera vegada.  L'Ester Fernández Matalí també ho va fer, al mes de setembre de 2013. Aquí us deixo l'ENLLAÇ.

Molt contents, no, negrots?