Ofrenda a la tormenta, de Dolores Redondo

Podia no haver-ho fet. Després del poc que em va agradar el segon lliurament de la dita Trilogía de Baztán, de Dolores Redondo, podia haver decidit no llegir el tercer. Però l’he llegit. Entre d’altres coses, per dos motius bàsics: perquè em costa no acabar allò  que començo i  perquè no em sembla lícit opinar sobre un tema sense haver-lo exhaurit.

Per tant, fa pocs dies que vaig enllestir Ofrenda a la tormenta, el punt i final de la trilogia. Abans de res, repetir el que ja he dit en altres ocasions. Els llibres són de lectura grata i distreta. A la seva manera, enganxen. Quan dic “a la seva manera”, vull dir a la manera d’allò que serveix, bàsicament, per passar l’estona, per aconseguir l’entreteniment del lector. Aquesta qualificació no és negativa. Simplement, s’ajusta a la realitat. Divertir-se és magnífic. I si ens divertim llegint, doncs em sembla molt bé.  

Tanmateix, no hi trobareu res més en una obra que comença prometedora i interessant en el primer volum (malgrat el seu final fluixet), que cau en picat i destrempa en el segon (banal, estúpid i amb excessives concessions a la comercialitat) i que es remata en  un tercer -absolutament colgat dins d’una macabra i exagerada truculència- on el “gran dolent” de tota la història es veu  venir gairebé des del principi.

La Trilogía de Baztán és un producte artificiós i comercial, una gran maniobra editorial per guanyar diners. No dubto que, quan arribin al cinema i si les fan bé, les pel·lícules puguin resultar atractives. La violència, els éssers sobrenaturals, la mitologia, la foscor dels boscos, les tempestes, els embolics familiars, el satanisme, les sectes, els sacrificis, la sang i el fetge... Tot això enganxa molt (ei, a mi també m’agrada) i, vist en una pantalla tot menjant crispetes, pot funcionar perfectament. Un divertimento de dissabte a la tarda.

En contrapartida, dels llibres n’esperàvem alguna cosa més. Els lectors no volem gat per llebre. Ara que ja s’ha acabat, hi ha moltes coses a dir. No vull desvelar res, no vull fer spoilers, però les novel·les, un cop llegides, semblen plenes de trampes, de coses buides de sentit, de detalls innecessaris, de qüestions gratuïtes i inexplicables, d’exageracions inversemblants, de manca de decòrum. Per posar només algun exemple: personatges que no se sap ben bé quina necessitat d’existir tenen (el cèlebre contacte de la protagonista als Estats Units, un home misteriós i paranormal al qual, finalment, no arribem a conèixer com caldria); figures molt importants que creiem mortes i que, de sobte, resulta que no ho estan (la temible mare); filles il·legítimes que sorgeixen del no-res en les darreres pàgines.

La trilogia sembla un poti-poti de tòpics, estereotips, fragments d’altres obres. A la tercera entrega, Ofrenda a la tormenta, l’autora fa una cosa terrible. Passa gairebé de puntetes ˗o millor dit, no passa˗ per una escena que hauria d’haver estat la principal, la cabdal, la que havia de representar (posats a ser comercials) el moment àlgid de la trilogia. Em refereixo a un encontre entre Rosario i Amaia, entre mare i filla, entre les forces del mal i les forces del bé. Un encontre que mai no es produeix. Rosario, l’existència i la patologia de la qual són l’eix vertebrador de la trama i la part principal en la construcció del personatge protagonista, desapareix en dues línies sense més ni més. Apa, bon vent! No s’hi ha atrevit, la Redondo? No m’ho puc explicar, no ho entenc. Si evitant aquesta trobada (per a mi imprescindible) volia defugir la comercialitat, només puc dir una cosa: “A buenas horas mangas verdes”.      

La trilogia de Baztán no és una novel·la negra, sinó un best-seller en el sentit més conegut de la paraula. Molt bé, perfecte. Però que no ens la venguin com una altra cosa. El culpable més típic (que com dic es veu d’una hora lluny), el final tot lligat, l’ordre restablert, el happy end més flagrant. Fins i tot la mort d’un dels policies protagonistes és també un topoi.

I el pitjor, per a mi, el personatge principal, Amaia. No me la empasso ni amb gelatina. Americanada a la pamplonica. Recordo que vaig veure Dolores Redondo a la BCNegra de fa dos o tres anys i ens va explicar que amb la trilogia volia retre un homenatge a les dones de Baztán, al matriarcat que, en aquelles contrades, sempre havia jugat un paper molt significatiu. Doncs perdoneu-me, però esperem que no. La meitat dels personatges femenins són d'una maldat esfereïdora. Quina gent, per Déu!  

Aquí hi trobareu les meves dues ressenyes anteriors: El guardián invisible i Legado en los huesos. Així podreu comprovar la meva deriva respecte al text.

Bona nit, negrots.