A la recerca de l'April, de Benjamin Black

A la recerca de l’April és la tercera entrega de la sèrie protagonitzada pel forense dublinès Quirke, sorgit de la ploma i el talent de l’escriptor irlandès John Banville. Les dues primeres, que em van agradar molt, van ser El secret de Christine Falls i L’altre nom de Laura. Banville,  unànimement considerat com un dels més importants autors actuals en llengua anglesa, utilitza un pseudònim per a les seves novel·les negres: Benjamin Black. En realitat, però, mai no ha amagat la seva identitat. Suposo que és un joc com un altre.

A la recerca de l’April és una novel·la esplèndida, amb el segell insubstituïble de Banville. Un llibre que de negre, stricto sensu, en té poc. Manté una certa forma externa, però en realitat no s’ajusta als cànons convencionals. No hi ha  acció desfermada, no hi ha  investigacions policíaques, no hi ha  truculència addictiva. La desaparició i la subsegüent recerca oficiosa d’una jove metgessa, April, representen simplement un pretext per reflectir l’entorn i furgar en les entranyes de la societat irlandesa de mitjan segle XX (no sé si recordeu que les novel·les estan ambientades en aquest període, els anys cinquanta del segle passat).

A l’autor allò que li importa és parlar de la gent, treballar l’ambient i els personatges. És un mestre consumat a l’hora de crear atmosferes, de manera que des del principi els lectors l’acompanyem fascinats en un recorregut profund pel Dublín de l’època. Gairebé podem sentir el fred, la humitat i la boira en les nostres carns. Gairebé flairem l’olor de la cervesa quan entrem en un pub.

La galeria de personatges (els fixos i els escadussers) són una meravella: descrits amb sinceritat, descarnadament, amb totes les seves  vísceres al descobert, però amb una elegància increïble. El conjunt de les febleses, mentides i vergonyes humanes col·locat damunt la taula d’autòpsies i ben disseccionat. Draps bruts de les famílies, prejudicis, hipocresia, abusos, incestos, vicis. Tot queda recreat en una galeria oberta que no pretén estalviar la lletjor.

Quan hom llegeix la sèrie Quirke no pot esperar la diversió més primària del gènere. Es tracta d’una literatura lenta, pausada, que es desgrana de mica en mica, que ens atrapa amb intel·ligència, amb calma, amb pulcritud. No hi ha herois a la novel·la, mai no n’hi ha en les novel·les de Benjamin Black. Però sí que hi ha una cosa: una profunda mirada al fons de l’abisme, al qual l’escriptor ens aboca per tal d’obligar-nos a contemplar allò que ell ja coneix: la terrible complexitat (i brutor) de la condició humana.

Altament recomanada per als amants de les històries psicològiques, profundes i aspres. No us decebrà.

 

 

 

 

No ho podia assegurar amb certesa, de diversos autors

No volia acabar l'any sense comentar-vos aquest engrescador volum. Es tracta d'un llibre de 15 relats negres, escrits per autors del Maresme, que tenen dues coses en comú (els relats, no els autors). Tots passen a Mataró i, en un moment o altre, han de contenir una frase comuna... Fins aquí puc avançar.

 

Com s'indica ben encertadament a la coberta posterior:

 

Una frase. Una ciutat. Mataró esdevé l'escenari principal d'aquestes quinze històries, negres i criminals, on conflueixen l'essència de Chandler, els misteris de Highsmith, la força narrativa de Connelly i la brillantor de Coben. Els seus autors juguen amb el suspens mentre ens mostren la ciutat. Després de llegir aquest llibre, quan sortiu a passejar, hi haurà indrets de Mataró que ja no veureu igual.

 

Doncs sí, així és. Els relats són diferents entre ells i això els enriqueix. Hi trobem una mica de tot, inclòs el conte guanyador del I Premi de relats curts Planeta Lletra. S'intitula La nit nua i la seva autora és Gemma Blández Trujillo.  

 

Mossos d'esquadra, periodistes, investigadors privats... tot l'estol de personatges propis del gènere fan estada en unes pàgines agradables de llegir, distretes i curioses. A més, demostren per enèsima vegada quant de talent tenim per tot arreu.

 

Us deixo aquí la llista dels escriptors que han participat en el volum.

 

Gemma Blández Trujillo, Francesc Duch Casanova, Roser Cerdà Mellado, Esther Aragón, Júlia Lancho Teruel, Núria López Garcia, Oscar Navas, Txell Pañella i Montlleó, Montserrat Pérez Martínez, Heidi Pérez, Miguel Ramírez, M. Rosa Salas i Anglès, Jaume Sancho, Isabel Sanfeliu Pujades i Rosi Tirado.

 

Endavant, negrots! Ah, i vigileu si aneu a Mataró...

 

 

Bon Nadal negrot

Hi ha dies i moments en què la inspiració, l'humor i els ànims no volen acompanyar-nos. És així, forma part de la vida, de l'esdevenir diari. I no passa res. Ens entestem a lluitar contra la tristor i em sembla que ens equivoquem.  Estic segura que és més intel·ligent assumir-la com a part integrant de la vida, admetre-la quan arriba.

 

Avui és un dia d'aquests. No em surt cap relat ni cap facècia, però això no pot impedir que us feliciti el Nadal. Gràcies per ser-hi sempre, per passar per aquí fidelment, per llegir les ressenyes, per compartir-les, per seguir les meves modestes recomanacions.  

Gràcies per fer-me sentir que les hores esmerçades

en aquest espai no són en va.

 

Gràcies, moltes gràcies.  

 

DES DE A L'OMBRA DEL CRIM US DESITJO

A TOTS, NEGROTS I NO NEGROTS, UN FELIÇ NADAL

 

Anna Maria Villalonga

 

 

 

 

Ah, i no us estranyi que utilitzi imatges de gats. Ja sabeu com m'agraden. 
I lliguen amb la negror, oi que sí?

 

Anem fent camí: la novel·la negra catalana en una publicació universitària

Aquests tres individus que veieu en foto retrospectiva (Salamanca, 2013) tenim una dèria: la novel·la negra. I, encara més, la novel·la negra escrita en català. 
Som així, ves per on.

 

Una de les fites que des de fa temps ens hem proposat és que el gènere en la nostra llengua vagi fent via cap al seu reconeixement. Això vol dir moltes coses, però una de les més importants és intentar que arribi a les Universitats, un lloc poc amable per a la literatura que s'allunya del cànon, 

considerada "menor" i "popular".

 

La nostra tasca és una cursa de fons, això ho tenim molt clar. Però de tant en tant fem una gambada. I avui us podem anunciar que n'hem fet una. 

Ha estat un projecte llarg i costós, però finalment 

ja tenim amb nosaltres la bonica criatura.

 

La Revista acadèmica de la Facultat de Filologia de la Universitat d'Alacant, Ítaca, ha publicat un número monogràfic dedicat a la novel·la negra catalana. L'hem coordinat, amb una feinada més que considerable, entre els dos individus de més amunt (Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar) i una servidora. A la revista hi ha articles sobre allò que ens agrada dir "els deu negrets".  O sigui,  deu autors que considerem emblemàtics del gènere en la nostra llengua, alguns del passat i d'altres del present.  

 

Es tracta (per l'ordre en què apareixen a la Revista) de: Jordi de Manuel, Agustí Vehí, Teresa Solana, Andreu Martín, Ferran Torrent, Maria Antònia Oliver, Antoni Serra, Jaume Fuster, Manuel de Pedrolo i Rafael Tasis.

 

Com veureu si hi entreu, 10 estudiosos hem parlat dels nostres 10 negrets. En el mateix ordre som: Anna Maria Villalonga, Jordi Figuerola, Stewart King, Àlex Martín Escribà, Andrea Robles, Alejandro Casadesús, Sebastià Bennasar, Margarida Aritzeta, Anna Moreno-Bedmar i Salvador Balcells.

 

De moment, us deixo l'enllaç que permet llegir els articles per Internet (AQUÍ). La revista en paper es troba ara mateix a la impremta.

 

La veritat és que estem molt contents del resultat i d'allò que significa. Esperem que, per a tots els amants del "negre", sigui tan interessant

com ho ha estat per a nosaltres. 

 

 

 

 

 

 

Maldita sea, de Sonia Martín Albà

Maldita sea, de Sonia Martín Albà, és la novel·la guanyadora del VII Concurs de narrativa Delta 2013-2014. Es tracta d’un Premi de narrativa escrita per dones, sorgit amb la intenció de potenciar la creativitat de les escriptores i el seu ressò i desenvolupament. L'autora prové del món del Dret i la Criminologia. Treballa a l’Administració de Justícia des de 1998. El seu lògic coneixement del llenguatge i dels procediments policials i judicials queda en la novel·la perfectament palès. La ficció se situa a la zona del Baix Llobregat (Viladecans, Gavà, Castelldefels, Esplugues, Sant Joan Despí, etc.) i, com el títol ens anuncia, està escrita en castellà.

A la solapa del llibre hi podem llegir: La novel·la negra guanyadora desborda els àmbits tradicionals en què l’imaginari col·lectiu ha circumscrit les escriptores i trenca, així, estereotips del que és propi o no de l’escriptura feta per dones.

Jo, que sóc una mica refractària a l’hora de reconèixer l’existència de tants estereotips com diuen, no puc evitar pensar que el comentari és encertat. I ho és perquè l’autora de Maldita sea ha confegit una obra molt poc “femenina”, en el pitjor i més restrictiu sentit de la paraula. Ans al contrari. El seu text ˗directe i realista, sense complaences ni eufemismes˗ s’adscriu plenament en el subgènere de la novel·la de procediment policial i ens arriba des d’unes pàgines fresques i clares, que no gasten voltes retòriques ni convencionalismes. Sense pèls a la llengua ni elements superflus, Sonia Martín ens fa perseguir un assassí de dones tot emprant alguns tòpics molt ben calculats, alguns dels quals decideix trencar. Es nota que s’ho passa bé. Juga amb l’alteració sobtada de la perspectiva, fa alguns salts al passat, dosifica la intriga. Un cert desmanyotament estilístic i la quantitat justa de costumisme converteixen la novel·la en un text molt llegidor.

La protagonista de Maldita sea, Paula, pertany a la unitat dels Mossos d’Esquadra encarregada dels delictes de violència de gènere. Recent escapada d’una relació de maltractament psicològic, ningú millor que ella per comprendre les terribles situacions que moltes dones es veuen obligades a afrontar. Tanmateix, la novel·la no va exactament per aquí. Hi ha girs i canvis que ens permeten aventurar que Sonia Martín pretenia  desmarcar-se  de la  típica trama (ja massa repetida) del drama de les dones maltractades i els seus maltractadors. Si és així, la felicito. Tot plegat està prou pensat per evitar la recurrència i els recursos fàcils. Sense revelar res, diré que m’ha agradat molt una de les decisions que ha pres a l’hora de construir el desenllaç. Suposo que ella m’entendrà.

El personatge de Paula m’ha recordat una mica la meva estimada Kinsey Millhone. I tota la novel·la, de fet, m’ha evocat l’estil brusc i aspre de Sue Grafton. Si és així, potser l’autora ja ens ho farà saber. També em pregunto si tindrem la sort de llegir més aventures d’aquesta Paula, valenta, tossuda i empàtica, que tan rodoneta li ha sortit.

40 novel·les es presenten al VI Premi Crims de Tinta

40 novel·les s'han presentat al VI Premi Crims de Tinta de novel·la negra escrita en català. El premi serà lliurat el 29 de gener en l'acte inaugural de la BCNegra 2015.  

Aquí us enllaço la notícia.

No ens enganyem, negrots. 40 títols són moltíssims. No puc amagar que estic contenta. Qui es pensava que exageràvem quan parlàvem del bon estat de salut del gènere en català?

Ara la pilota és al vostre terrat. No només hem d'escriure, divulgar, estudiar i tenir premis i festivals en marxa. També hem d'apostar per la lectura dels nostres autors. I això ho hem de fer tots nosaltres, en la nostra condició de lectors.

Au, que ningú no s'escaquegi. A llegir s'ha dit. Endavant les atxes, negrots!

Vertigen, d'Esperança Camps i Empar Marco

Vertigen, publicada per Sembra Llibres, és una obra ˗diferent i prou engrescadora˗ escrita a quatre mans per Esperança Camps i Empar Marco. Ambdues autores són periodistes (a banda del ja extens currículum de Camps com a escriptora) i, en conseqüència, viuen intensament tots els afers de l’actualitat (convulsa, embogida i punyent) més peremptòria. Són perseguidores de la notícia: Empar Marco com a corresponsal de TV3 al País Valencià (tots la coneixeu de sobres) i Esperança Camps com a treballadora de Canal 9.  

Amb aquestes característiques, i atès que Camps va ser una afectada directa del tancament de la Televisió Valenciana ara fa justament un any, no és estrany que hagin tingut la temptació d’afrontar literàriament el terrible afer. Tal vegada la novel·la ha acomplert més d’una funció. D’una banda, la d’explicar-nos els fets tal com van succeir, intentant mostrar-nos-en els motius profunds, els antecedents, la intervenció dels personatges públics que hi estaven relacionats, etc. És a dir, la funció de reflectir i analitzar seriosament la notícia i la seqüència dels esdeveniments. D’una altra, parlar-nos de les conseqüències culturals, polítiques, socials i humanes que la clausura d’una televisió pública amb tants anys de recorregut significa per a un territori. Tanmateix, jo encara hi afegiria una tercera utilitat, més personal i dura: la de servir de catarsi a les autores (i de retruc als lectors implicats) per superar un trasbals tan enorme, tan increïble, tan difícil de pair.

El llibre està construït gairebé com un non-fiction. Hi ha la realitat novel·lada, que representa la part més substancial del text, emmarcada dins d’una història de ficció. El vessant de la ficció, amb personatges que viuen una sèrie de tràgics incidents enmig dels atabalats moments del tancament de Canal 9, tampoc no renuncia a palesar els greus problemes de la societat valenciana. Així, Camps i Marco no desaprofiten l’ocasió i teixeixen una trama sobre la creixent presència d’elements nazis i d’extrema dreta en aquells indrets (i val a dir que en tot Europa) i la intervenció no sempre ortodoxa de les forces de l’ordre.

La lectura de Vertigen ens impacta per la seva proximitat espacial i temporal, pel seu absolut realisme i pel seu decebedor balanç de la societat que ens envolta. La conclusió és que “no hi ha un pam de net”, que no hi ha esperances de resoldre res. Com apareix a la contraportada del llibre: A Vertigen, s’hi barregen diverses trames que ens arrosseguen cap a la caiguda lliure dels seus protagonistes, però també la d’una societat que s’aboca al caire del precipici.

Doncs això. No es pot dir més clar. Un text intel·ligent i ben escrit, adequat especialment per als amants del periodisme d’investigació i per a tothom que tingui interès en la història estrictament coetània, explicada sense concessions, draps  calents ni pèls a la llengua.     

Ben recomanable, negrots.  
 

Adéu a P.D.James

L'escriptora anglesa Phyllis Dorothy James, més coneguda com a P. D. James, va morir ahir, 27 de novembre, a l'edat de 94 anys. Havia nascut a Oxford el 3 d'agost de 1920 i fou una de les autores de novel·la criminal més coneguda i llegida de les darreres dècades. 

 

Seu és el personatge d'Adam Dalgliesh, un dels que li atorgà més fama. Aquí hi trobareu la ressenya que vaig escriure de Muerte en la clínica privada. I aquí us remeto a la Wikipèdia per si voleu esbrinar més coses sobre l'autora.

 

Les dames del crim van desapareixent. La mort no perdona. Tanmateix, P.D.James ha tingut una vida llarga i fructífera. Que descansi en pau.  

 

 

La reina de diamants (Bennasar, Llort, Macip, Moreno)

La reina de diamants és el títol número 8 de la col·lecció de novel·la negra en català de l’Editorial Llibres del Delicte. Com sabeu, una editorial jove, amb només un any i mig de vida, però molt activa. El seu fundador, Marc Moreno, és una persona d’extraordinària empenta, amb ganes d’innovar i de posar en marxa iniciatives originals. Un dels resultats d’aquest propòsit, val a dir que molt engrescador, és aquesta reina de diamants que ara ressenyem: un text compost a vuit mans per quatre escriptors prou significatius.

La tasca no ha de ser fàcil, però els quatre autors han arraconat els seus egos i s’han posat d’acord, de manera que han reeixit en la construcció d’una història breu, molt ben travada, i sense necessitat de renunciar del tot a les seves veus particulars. Com comprendreu, per a mi ha resultat divertidíssim enfrontar-me a la novel·la, atès que conec molt bé els quatre participants. Són amics, els he llegit repetidament i sé de quin peu calcen. En la lectura, he identificat fàcilment els seus tics i manies, però també he pogut valorar amb coneixement de causa l’exercici que han fet. El resultat és un text sòlid, sense llacunes i molt agradable de llegir.

Cada autor ha escrit un capítol. I cada capítol fa referència a un dels personatges de la ficció. Llort arrenca la novel·la i Macip la clou. Entremig, Bennasar i Moreno en desgranen els esdeveniments. Cadascú empra el seu propi to narratiu, amb una diferent persona verbal. Llort i Macip ens parlen en tercera, però Bennasar s’arrapa a la segona (això li encanta) i Moreno a la primera. Tot plegat redunda en un remarcable joc retòric que atrapa el lector, que des del començament té ganes de descobrir com dimonis s’ho faran per donar sentit a aquell trencaclosques.

I ho fan. Li donen sentit. Però no només això. Li donen sentit adscrivint la història als codis del negre d’arrel més clàssica. La reina de diamants és un relat pulp, extremadament pulp. Un relat decididament masculí, amb tots els ets i uts del gènere:  sicaris, mafiosos, empresaris corruptes i femmes fatales. El tractament de la dona esdevé terrorífic, ja que conté tots els ingredients de la tradició misògina més recalcitrant. En alguns moments de la lectura se m’han posat els pèls de punta i gairebé he estat temptada d’escriure als quatre autors i engegar-los a pastar fang.

 

 

Però no. Al final no ho he fet. I que ningú no s’espanti. La novel·la és un exercici lúdic, un divertiment, un repte que volia  pouar en les entreteles de la tradició pulp, d’aquelles tremendes històries que es publicaven per entregues a revistes com Black Mask durant les primeres dècades del segle XX. En el fons, un homenatge.

Llenguatge argòtic, fresc i sense restriccions. Cobdícia, enganys, violència, duresa, sang i fetge. Sexe del més sòrdid i depravat. Però també la capacitat de quatre escriptors amants del negre per projectar les  convencions del propi gènere (el més clàssic) i demostrar-nos que, a banda d’elaboracions purament literàries, molt del que ens expliquen està passant de veritat. Ara i aquí. La corrupció econòmica, les xarxes de prostitució, el crim organitzat. Poca broma. La reina de diamants corrobora que la literatura de gènere, complaent-se lúdicament en els tòpics i els estereotips del passat, encara pot mostrar-nos les xacres socials del present.

Feliç diumenge, negrots.        
 

 

 

 

 

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada al Digital de Cultura Núvol

 

 

 

 

Parlem de tòpics: el tema de la manta

Com sabreu, benvolguts negrots, en aquest bloc vaig dedicar fa un temps una sèrie d’entrades al tema dels tòpics i dels llocs comuns. Analitzava, en clau d’humor però sens faltar a la veritat, tot una sèrie de qüestions tòpiques i reiteratives que apareixen a les novel·les, a les pel·lícules i a les sèries de terror, misteri, negres i policíaques. Des de la noia supervalenta que sempre s’aventura dins l’obscuritat quan sent un soroll (el lògic seria fugir) a les tempestes amb llamps i trons o a les portes que s’obren i es tanquen soles amb un nyeeeec esgarrifós.

Tanmateix, me n’havia oblidat un. Un que apareix repetidament, a tort i a dret, en totes les pel·lis i sèries. Em refereixo, ni més ni menys, que al tema de la “manta”.

I ara us preguntareu, estranyats: ¿Què és això de la “manta”? Que s’ha tornat boja l’Anna Maria?  

Doncs no. No m’he trastocat. El tema de la “manta” existeix, ja ho veureu.

No us heu fixat que en qualsevol situació de les pel·lis i sèries, així que algú és salvat per la policia, sigui quin sigui el seu estat de salut, faci una calor espatarrant o un fred que pela, estigui mullat o sec, espantat o content, sol o acompanyat... sempre li posen al damunt una manta?

En alguns casos queda plenament justificat. Si fa molt de fred, si l’afectat està moll, si és una criatura, si ha patit un accident traumàtic que l’ha deixat sota mínims... Però no sempre és així. De vegades només s’ha torçat un dit, l’acció es desenvolupa a Florida i fa un sol que espetega. Malgrat tot, el protocol “manta” s’activa de seguida. Deu ser una cosa sagrada. De manera que el pobre personatge, encara que la suor li regalimi cara avall, rep la seva indefugible ració de “manta”.

Ja sé que em direu que la gent que pateix un tràngol pot experimentar baixades tèrmiques o de tensió arterial... però... ¿no és exagerat...?

A casa meva en fem molta broma. Quan mirem una sèrie, així que s’insinua una situació susceptible de convertir-se en un afer d’aquestes característiques, ja comentem: ara ve allò de la manta. I no fallem mai.

Ja ho dic: la manta es troba per damunt del diví i de l'humà.  

Com ho veieu vosaltres? Hi esteu d’acord? Us hi heu fixat? Suposo que notareu que m’encanta parlar d’aquestes coses. Però, es miri com es miri, no m’ho estic inventant.

Ja me’n donareu l’opinió, negrots. I, mentrestant, que passeu un bon dia.

 



 

Ja arriba Tiana Negra 2015!

Benvolguts negrots,

El temps passa que vola, realment.

Sembla que va ser ahir que va començar el somni del primer Tiana Negra (2013) i ara ja som en el compte enrere de la tercera edició.

Estem emocionats i contents perquè el Festival s'està consolidant i sabem que ja forma part, cada cop més, de les cites que tots els amants del gènere esperen cada any.

Us enllaço AQUÍ el bloc del festival on hi podreu anar trobant, puntualment, totes les informacions.  

I aneu-vos reservant les dates, sisplau.  23 i 24 de gener de 2015. Abans que ens n'adonem, ja el tenim aquí.

Fins aviat!

 

La veritat i altres mentides, de Sascha Arango

La veritat i altres mentides, de l’autor berlinès Sascha Arango, és una de les lectures  que, darrerament, m’ha fet xalar més. Una troballa quasi casual, la primera incursió en la novel·la d’aquest conegut guionista de televisió alemany, que vaig començar una mica a cegues i que he devorat en pocs dies (tot i la manca de temps ˗ja llegendària˗ que inevitablement arrossego).

Un triangle amorós. Una suplantació. Una enorme mentida que es dilata en el temps.  Una sèrie de secrets que no sabem d’on provenen. Un thriller de suspens que sorgeix d’un atractiu joc de despropòsits i d’imponderables, alguns dels quals absolutament atzarosos. D’altres, en canvi, d’atzarosos no en són tant...

Una trama poc convencional, una intriga diferent i plena de girs. I fins aquí puc llegir.

Com en una mena de puzle, Sascha Arango teixeix un enreixat del qual el seu protagonista té molt difícil sortir. I no perquè el protagonista en sigui la víctima, d’aquesta tela traïdora. No, què va. El protagonista és el culpable, però un culpable d’aquells tan atractius i encantadors que ens fa dubtar de nosaltres mateixos. Si, com a lectors, acabem desitjant que no el descobreixin, no podem negar que l’autor ha aconseguit que trontolli el nostre sentit de l’ètica. Ens ha fet caure en un parany de dubtosa moralitat. Ens agrada el personatge, o no? El considerem un mentider compulsiu, un psicòpata, un gran fingidor, o simplement pensem que les desgràcies de la vida l’han convertit en el que és? Agafem mania als altres personatges, encara que siguin les víctimes i formin part del grup dels “bons”? Què pretén dir-nos Arango, que només els “dolents” triomfen?

Perquè en aquesta novel·la són els “dolents” aquells que tiren endavant... I, novament, fins aquí puc llegir.

D’estil àgil i planer, no exempt d’ironia i humor, La veritat i altres mentides resulta una novel·la remarcable i efectiva. Aconsegueix despistar una mica, sobretot pel que fa a l’ambigüitat en la caracterització del protagonista. Però és un tret perfectament orquestrat, ja que l’autor no vol fer altra cosa que provocar el lector, situar-lo en un punt concret i tenir-lo allà, on ell ha decidit. I que es plantegi interrogants.

Al Funkhaus Europa van escriure de la novel·la: La veritat i altres mentides és per damunt de tot literatura. Un thriller psicològic ambigu des de molts punts de vista. Patricia Highsmith i Alfred Hitchcock ens saluden cordialment des d’aquestes pàgines.

Efectivament, és així. I amb aquestes dues grans hacs, amb aquests dos enormes reclams, ja us podeu imaginar que, gairebé forçosament, jo m’hi havia de trobar.

En fi, negrots, espero que no em maleïu els ossos. Sóc conscient que en aquesta ressenya he estat més críptica que mai (cosa que ja és dir), però us haureu d’aguantar i llegir el llibre. Després, si voleu, en parlem.

De moment, us desitjo que passeu una feliç tarda.      

      

I ara... ANDORRA NEGRA

Negrots, això va molt bé. Al final serem com a França, que tenen una pila de festivals i jornades al voltant del gènere.

 

Ara arriba Andorra Negra, la setmana dedicada a la novel·la negra, que tindrà lloc al Principat d'Andorra entre els dies 16 i 21 de novembre. 
 

M'hi han convidat, però m'agafava en dies de classe a la facultat i ha estat impossible. Ja m'hauria agradat, evidentment. Tanmateix, espero que en una altra ocasió no em trobi amb cap problema.

 

En qualsevol cas, és una excel·lent notícia. Enhorabona als organitzadors i desitgem que sigui tot un èxit.

 

Continuarem negrejant.
 

 

 

 

 

 

Un any més, la nit màgica

Hola, negrots

Ja hi tornem a ser. Ja hem fet un altre cop la volta al calendari i ens hem plantat a la nit de les bruixes, del terror i de les castanyes, el 31 d'octubre. A Catalunya, com sempre, la nit de l'etern dilema entre les festes d'importació i la tradició nostrada.

 

En aquest bloc, sempre he intentat publicar alguna cosa per a aquesta data, sovint un relat propi o aliè. De vegades algun altre tipus de text: un article o una reflexió. Tanmateix, enguany, ho tinc difícil. La manca de temps i l'excés de feina ho ha fet impossible. 

 

Malgrat això, no vull deixar passar l'ocasió de celebrar una diada que sempre m'ha agradat molt. Per això m'he decidit a penjar una fotografia antiga. Una fotografia que, com podreu observar, resulta absolutament pertinent. 

 

I és que... la cosa va de gats negres.

 

 

 

 

Sí, ho esteu veient bé. Un munt de gent amb gats negres lligats amb corretja. I mai no diríeu de què es tracta... Doncs ni més ni menys que d'un càsting televisiu. Un càsting de gats negres per a la sèrie "Històries de terror". Com no pot ser d'una altra manera, l'episodi era "El gat negre" (hem de suposar que es tracta del relat de Poe). La imatge és de l'any 1961.

 

No em direu que no us ha semblat curiós, perquè jo encara no me'n sé avenir.

 

En fi, negrots, desitjo de tot cor que passeu una molt

terrorífica nit de les bruixes.

 

Jo, com a mínim, penso intentar-ho.

 

Fins aviat!

 

 

 

La dona de gris, quatre apunts

Evidentment, no parlaré de mi mateixa, ni del meu llibre, ni faré una crònica de la presentació del passat dia 27 a la Llibreria Pròleg. Només comentaré que estic feliç, que els inputs que m'arriben dels lectors superen amb escreix totes les meves expectatives, que l'assistència de públic a la presentació va ser absolutament multitudinària i que vaig rebre i rebo tantes mostres d'afecte que no me'n sé avenir. També destacaré la magnífica presentació del periodista i escriptor Jordi Cervera, un gran amic. I la complicitat enorme que tenim amb l'editor, Marc Moreno. 

 

Tampoc no puc penjar fotos a mode de reportatge gràfic perquè en tinc tantes que no vull córrer el risc d'oblidar-me ningú. Tanmateix, volia obrir aquesta entrada al bloc per tal d'anar emmagatzemant de mica en mica totes les cròniques i ressenyes que vagin apareixent. Les enllaçaré aquí i així les tindré ben endreçades. És el mateix que vaig fer amb els altres meus llibres i crec que m'ha anat molt bé.  

 

On sí que podreu trobar un reportatge enorme, amb tot allò que es vagi produint, és a la pàgina de facebook del llibre (pitjar aquí), que procuraré mantenir totalment al dia.

 

De moment, incloc els enllaços de què ja disposo.

 

Crònica a MUCHO MÁS QUE UN LIBRO

Crònica al bloc de Mayte Duarte 

 

Ressenya a TU MATEIX Llibres

 

Comentari a CRUCE DE CAMINOS

 

Comentari a VOLS LLEGIR

Ressenya a POP NEGRE

Ressenya Empar Fernández a PROPERA PARADA CULTURA

Comentari al blog DE TOT UNA MICA

Entrevista a Ràdio Nova, programa Vols llegir (àudio, a partir del minut 15)

Entrevista a Núvol

Ressenya a CRUCE DE CAMINOS

Ressenya de David Fajardo a La Finestra Digital

Ressenya de Margarida Aritzeta a Núvol

Entrevista de Lluís Bosch a Nigra sum

Ressenya a Quadern de Mots

Crònica de Cerdanyola Info sobre la trobada a la Llibreria L'Aranya (inclou àudio)

Ressenya a La Petita Llibreria

Entrevista als Matins de Ràdio4, a l'espai de novel·la negra d'Andreu Martín (àudio)  

Programa a El Club Dante de Ràdio 4, amb David Martí (àudio).

Un tastet de la novel·la a L'illa dels Llibres

Ressenya de Núria Martínez a La màgia dels llibres

Entrevista de Sebastià Bennasar a la Revista Bearn

Ressenya a Temps de metàfora, de Montserrat Morera Escarré

Ressenya de Jordi Benavente a Martorell Negre

Ressenya de Jordi Cervera a El Punt-Avui

Ressenya de Jordi Benavente a Núvol

Entrevista de Xavier Aliaga a la Revista El Temps

Crònica (amb vídeo) de la taula rodona de la BCNegra (autora: Raquel Gámez)

Entrevista a Ràdio Rubí el 25 de març de 2015

Article i fragment a Ràdio Rubí (amb Margarida Aritzeta)

Ressenya a "Abrir un libro" 

Comentari a "Todo negro"

Ressenya al bloc de Shaudin Melgar-Foraster 

Ressenya a Interrobang

Ressenya a El Gargot
 

No cal que us digui com agraeixo tanta amabilitat, fidelitat i complicitat. Sou lo más de lo más, negrots.

 

Continuarà...

 

 

 

 

 

 

Investigación a la tinta de calamar, de Cristina Rava

Investigación a la tinta de calamar, de Cristina Rava, és una novel·la que m’ha arribat a les mans sense coneixença prèvia. Una novel·la italiana, ambientada a la regió de Liguria, protagonitzada pel comissari Bartolomeo Rebaudengo, nascut al Piamonte. Precisament la diferència entre ambdues zones d’Itàlia (per a nosaltres no sempre coneguda) generarà algunes situacions concretes: per exemple, l’enfrontament entre els estils i gustos culinaris, fet que acabarà donant títol al llibre.

La novel·la m’ha resultat de lectura extremadamente plaent, tot i no contenir gaires elements originals. Es tracta d’una investigació policial a l’ús (un típic procedural), que precisament excel·leix en la utilització evident dels codis del gènere.

Concebuda com un homenatge als grans personatges del "negre" europeu contemporani (l’autora esmenta explícitament Maigret –i la seva senyora–, Montalbano i Kurt Wallander), hi descobrim un bon conjunt de delicioses picades d’ullet.

L’obra confirma allò que els estudiosos i els amants de qualsevol gènere tenim molt clar: som feliços experimentant el plaer del reconeixement dels llocs comuns, de les convencions. En la recurrència i en la intertextualitat hi trobem tot allò que esperem.

Rava organitza la informació de manera efectiva, versemblant i sòbria. Així que les 280 pàgines de la novel·la es llegeixen en un sospir, ens passen volant.

Un text sense pretensions però molt ben aconseguit que representa la primera entrega de la sèrie del comissari Rebaudengo, que aparegué l’any 2007 i que enguany ens ha fet arribar la Col·lecció Navona Negra. Posteriorment, Rava va escriure altres títols amb el mateix protagonista i actualment ha creat una nissaga amb una figura femenina com a investigadora.

Molt contenta d'haver descobert aquesta autora, la veritat. A la petita bio de la solapa hi diu: “le gustan los gatos”.

No cal afegir res més, diria jo.

Bona nit, negrots.         

 

 

 

Vázquez Montalbán a l’Empordanet

Si em coneixeu, no us estranyarà que manifesti que l’Empordà és la meva comarca d’adopció. Sóc barcelonina, sí. I urbanita, també. Però, alhora, adoro aquesta terra del nord, bella entre les belles, en la qual fa anys i anys que hi passo les vacances i llargues temporades. Sempre que puc.

La conec força bé, sobretot l’Empordanet (és a dir, el Baix Empordà). Hi tinc una casa llogada i, a més, d’allà prové un dels tresors de la meva vida, la meva gata Colette.

Tanmateix, l’Empordà és un lloc ampli i farcit de cultura, anècdotes, persones... Com tot lloc tan ric, també té cops amagats. El cas és que, malgrat que casa meva és a tocar del petit poble de Cruïlles, jo desconeixia totalment una qüestió vinculada a aquest llogarret  i a la novel·la negra. Una qüestió que he descobert tot just aquest estiu.

Resulta que a Cruïlles, encantadora població típica d’un pessebre, hi va ser molt de temps en Manolo Vázquez Montalbán. Suposo que, com jo, hi anava de vacances i sempre que en tenia ocasió. O potser fins i tot hi va viure. Segons la placa que campeja al mur de la casa on s’estava, hi consten dues dates que impliquen molts anys (1975-2003, el de la seva mort). També segons la placa, allà hi va escriure gran part de les seves obres. Ignoro fins a quin punt va escriure molt o poc en aquell indret (ja sabem que aquestes coses se solen mitificar). Però no m’estranyaria gens que s’hi hagués recreat, ja que el silenci, la tranquil·litat i la bellesa lluminosa del paisatge ho afavoreixen i molt (això us ho puc garantir per experiència pròpia).  

Aquest cap de setmana m’he acostat a Cruïlles i he fet fotos de la casa i de la placa en qüestió. M’ha semblat que seria bonic recollir aquesta dada en aquest bloc. Una cosa més per compartir amb tots vosaltres, negrots.

Que passeu un feliç diumenge!  

Arriba una altra trobada fosca: Pamplona Negra

De mica en mica, apareixen cada cop més festivals, trobades, xerrades i reunions al voltant del gènere negre. Ara ens hem de congratular d'una nova convocatòria: la primera edició del Pamplona Negra, que tindrà lloc entre el 19 i el 23 de gener de l'any vinent.

 

A tots els amants, estudiosos i conreadors del gènere ens sembla una bona notícia.

 

Si voleu accedir a una informació més detallada, només cal que entreu aquí.

 

Que passeu un feliç divendres, negrots! 

 

 

 

La mirada del cocodril, de Juli Alandes

La mirada del cocodril, del valencià Juli Alandes, és la novel·la número 13 de la col·lecció Crims.cat. Un bon número, el 13. Sobretot si es tracta d’alguna cosa tan negrota com la que tenim entre mans.

Alandes, que com diu a la seva bio “es guanya les garrofes fent de professor d’història”, ha confegit un text de rabiosa actualitat, on hi trobem el seu personatge, “el mosso filòsof” Miquel O’Malley, enfrontat a la corrupció i als tripijocs als quals la política del PP ens té darrerament acostumats (a València i a tot arreu). Cal recordar que O’Malley ja havia aparegut en dos títols anteriors: El crepuscle dels afortunats (2010) i Crònica Negra (2012).

Tanmateix, la novel·la és més que una investigació procedimental protagonitzada per un personatge seriat. La seva construcció es fonamenta en dues parts (dos narradors distints) ben diferenciades. D’una banda, la part valenciana, en tercera persona i basada quasi exclusivament en diàlegs. D’una altra, la part “africana”. Aquesta, en primera persona, ens acosta a la terrible i engrescadora història del “cocodril”, un sicari procedent del Continent Negre (ell és blanc, però) que ha tingut una vida apassionant.

He de dir que a mi m’ha enganxat molt més aquest vessant de la ficció. La narració punyent de les aventures del sicari, condemnat a ser-ho des de la infantesa, m’ha semblat molt bona. Sempre hi ha un punt de misticisme en la vida d’un assassí a sou. L’aïllament, la soledat, el silenci. No ho sé. Sovint he pensat que és un “tipus” que dóna molt de si.  

Amb tot això no vull desmerèixer el cantó “valencià” de la novel·la, que indaga al més pur estil de Ferrant Torrent en les possibilitats expressives de la llengua. Només es tracta que no conté la mateixa càrrega dramàtica de les peripècies cocodríliques.  

El llibre és breu (exactament 203 pàgines) i ens condueix per uns estranys viaranys, plens d'ironia crítica amb el món que ens envolta. La seva lectura en un activitat molt agradable. Un cop més, Crims.cat ha sabut publicar una novel·la diferent de la resta, fent-se ressò d’una veu molt personal dins la narrativa contemporània en català (ui, que ningú no s’empipi: en valencià).

Feliç dia, negrots.