La mirada del cocodril, de Juli Alandes

La mirada del cocodril, del valencià Juli Alandes, és la novel·la número 13 de la col·lecció Crims.cat. Un bon número, el 13. Sobretot si es tracta d’alguna cosa tan negrota com la que tenim entre mans.

Alandes, que com diu a la seva bio “es guanya les garrofes fent de professor d’història”, ha confegit un text de rabiosa actualitat, on hi trobem el seu personatge, “el mosso filòsof” Miquel O’Malley, enfrontat a la corrupció i als tripijocs als quals la política del PP ens té darrerament acostumats (a València i a tot arreu). Cal recordar que O’Malley ja havia aparegut en dos títols anteriors: El crepuscle dels afortunats (2010) i Crònica Negra (2012).

Tanmateix, la novel·la és més que una investigació procedimental protagonitzada per un personatge seriat. La seva construcció es fonamenta en dues parts (dos narradors distints) ben diferenciades. D’una banda, la part valenciana, en tercera persona i basada quasi exclusivament en diàlegs. D’una altra, la part “africana”. Aquesta, en primera persona, ens acosta a la terrible i engrescadora història del “cocodril”, un sicari procedent del Continent Negre (ell és blanc, però) que ha tingut una vida apassionant.

He de dir que a mi m’ha enganxat molt més aquest vessant de la ficció. La narració punyent de les aventures del sicari, condemnat a ser-ho des de la infantesa, m’ha semblat molt bona. Sempre hi ha un punt de misticisme en la vida d’un assassí a sou. L’aïllament, la soledat, el silenci. No ho sé. Sovint he pensat que és un “tipus” que dóna molt de si.  

Amb tot això no vull desmerèixer el cantó “valencià” de la novel·la, que indaga al més pur estil de Ferrant Torrent en les possibilitats expressives de la llengua. Només es tracta que no conté la mateixa càrrega dramàtica de les peripècies cocodríliques.  

El llibre és breu (exactament 203 pàgines) i ens condueix per uns estranys viaranys, plens d'ironia crítica amb el món que ens envolta. La seva lectura en un activitat molt agradable. Un cop més, Crims.cat ha sabut publicar una novel·la diferent de la resta, fent-se ressò d’una veu molt personal dins la narrativa contemporània en català (ui, que ningú no s’empipi: en valencià).

Feliç dia, negrots.