Dos metres quadrats de sang jove, de Xavier Aliaga

Dos metres quadrats de sang jove, de Xavier Aliaga, és el número 12 de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat. Aliaga és un autor valencià, circumstància que celebro. Considero imprescindible que la col·lecció, que  pretén esdevenir capdavantera, reculli veus d’arreu del territori lingüístic. De fet, aviat apareixerà un nou títol procedent del País Valencià, signat per Juli Alandes.  

Al resum de la coberta posterior del llibre hi podem llegir: Una narració corrosiva i un retrat sòrdid de la societat valenciana, combinat amb una magistral dosi d’ironia chandleriana, que resulta ˗ara més que mai˗ del tot imprescindible per poder sobreviure i entendre el món que ens envolta.

Em sembla que aquestes paraules no poden resultar més adients. Aliaga ens remet a la brutícia sense escrúpols del món de la política i la societat valenciana, a la qual podríem aplicar la dita, absolutament encertada, de “no hi ha un pam de net”. El crim d’un periodista idealista i conscienciat, membre fundador d’un diari alternatiu amb voluntat d’independència i llibertat informativa, destapa tot un entramat de negocis i d'interessos a quin més sòrdid.

La novel·la està protagonitzada pel recuperat policia negre Feliu Oyono (tan obsessionat pel sexe com tots els detectius clàssics), acompanyat en aquesta investigació per l’agent Amalia Vigarany. Vigarany és, per a mi, el personatge més interessant de la novel·la. Una dona competent i introvertida que arrossega una depressió a causa d’un duríssim passat. La seva història, que finalment podrem conèixer explicada en primera persona, ens manté encuriosits al llarg de tota l’obra.

Dos metres quadrats de sang jove està estructurada mitjançant diverses veus narratives. Aliaga les utilitza per desgranar, des de diferents angles i posicions, els fets i les circumstàncies. També hi juga un paper cabdal una moderna modalitat del gènere epistolar, reconvertit per obra i gràcia d’Internet en entrades d’un bloc que ens van revelant, progressivament, les entreteles de tanta porqueria, de tanta corrupció.

La novel·la és breu (jo crec que susceptible d’algunes pàgines més), àgil i entenedora. Personalment hauria preferit que algunes escenes ˗reportades a través de la veu dels testimonis o de les narracions d’Internet˗ haguessin arribat al lector per via directa. Penso que el gènere ho exigeix, sobretot si hom desitja augmentar la intriga i la tensió. Tanmateix, aquest només és un petit detall en el conjunt d’una novel·la molt recomanable, que en alguns moments m’ha semblat que conté un cert homenatge a Ferran Torrent i que es llegeix en un tres i no res.

Feliç setmana, negrots.   

Els Ambaixadors, d'Albert Villaró

Fa exactament un any vaig rebre un correu inesperat de l’amic Albert Villaró. M’enviava una novel·la inèdita, en PDF, per tal que li fes una ullada. No cal dir que li vaig agrair molt. Era un honor i una responsabilitat. El seu gest indicava que, d’una manera o d’una altra, valorava la meva opinió. Naturalment, em vaig posar a llegir amb molta atenció. Allò que aleshores no em podia imaginar era que la dita novel·la, intitulada Els Ambaixadors, es convertiria en el Premi de narrativa Josep Pla 2014.   

No és un secret que m’agrada molt com escriu Villaró. Ho he comentat en diverses ocasions. M’agrada el seu estil, a mig camí entre la lleugeresa d’un humor molt intel·ligent i la volada d’un contingut que mai no és banal ni està exempt d’una particular sensibilitat. M’agrada l’ús que fa de la llengua i el registre de la seva prosa, així com aquesta mena d’enteresa insubornable, difícil de definir, que sempre traspua tot el que escriu.  

A aquestes alçades ja s’han publicat moltes ressenyes d’Els Ambaixadors. La novel·la és un èxit, un dels títols que va triomfar per Sant Jordi. Per tant, no sé si el meu petit text afegirà gaire res a les veus anteriors. Tanmateix, tinc ganes de comentar les sensacions que la lectura de l'obra em va provocar.

Com podeu comprendre, jo no posseïa, a priori, cap dada sobre la novel·la. L’Albert no em va avançar res. Cap indicació del tema ni del gènere. No és estrany, doncs, que en començar a llegir em quedés una mica ˗per no dir molt˗ sorpresa. Aquell home, andorrà i orc (com ell es defineix), havia escrit una ucronia! No era pas allò que el títol, així d’entrada, m'havia suggerit.

Per si algú va perdut, el DIEC2 defineix el terme ucronia de la següent manera:

Ucronia: “Concepció imaginària de fets esdevinguts en un temps ideal”

Tot rumiant a fons, em convenç la part de “concepció imaginària”, però no tant això del “temps ideal”, que em sembla una mica ambigu. En canvi, he d’admetre que, al meu entendre, està més aconseguida la definició del DRAE, que indica:

Ucronía: “Reconstrucción lógica, aplicada a la historia, dando por supuestos acontecimientos no sucedidos, pero que habrían podido suceder”.

Exacte. Això. Això és el que fa l’Albert Villaró a Els Ambaixadors. Sense encomanar-se ni a Déu ni al Diable, posa en una coctelera els fets històrics de la Guerra Civil, la primera Postguerra i la Segona Guerra Mundial i els sacseja a voluntat. No podem oblidar que és historiador de formació i que, per tant, coneix molt bé les dades i sap perfectament de què parla. Ens situa en ple 1949 i es posa a treballar sobre uns resultats de la guerra que, a hores d’ara, ens remeten a l’actualitat més rabiosa, ja que ens trobem en una Catalunya independent (una mica de pa sucat amb oli), assetjada constantment per una Espanya enemiga.

Els Ambaixadors és una ucronia que podria considerar-se d’història-ficció, amb alguns recursos de les novel·les d’espies i una bona càrrega d’especulació crítica, inventiva de primer nivell i humor. L’autor no s‘està de construir la novel·la que li ve de gust. Per tant, escriu una obra llarga, que supera àmpliament les 600 pàgines. Tanmateix, la seva lectura resulta plaent i fàcil. En primer lloc, perquè el registre emprat és perfectament entenedor. En segon, perquè la novel·la està estructurada en capítols breus que faciliten la seva relació amb el receptor.  

Jo vaig riure a cor què vols, la veritat. M’ho vaig passar d’allò més bé amb aquella colla de personatges reals i imaginaris que no paren de sorprendre'ns, amb els originals tombs d'alguns esdeveniments històrics, les especulacions a dojo, les idees delirants, les anades i vingudes, l’acció, els afers amorosos, els embolics, les escenes de violència. I, per damunt de tot, amb aquella ironia finíssima i a prova de bomba que caracteritza l'escriptura d'Albert Villaró. 

Tot això i molt més és Els Ambaixadors. Un text que vaig llegir en primícia i que ja em va causar la mateixa sensació que experimento ara: la satisfacció de constatar que en el si de la literatura catalana actual comptem amb escriptors que, com passa en totes les tradicions, s’atreveixen a escriure allò que els ve de gust. Perquè sí. Perquè d'això es tracta.  

Enhorabona, Albert. I si no ho heu fet, a llegir la novel·la, negrots. Ningú no se'n penedirà.

Ressenya de "Les veus del crim" a la revista Krimi-Tipp

 

 

 

 

A través de Jordi Canal (director de la Biblioteca La Bòbila), ahir vaig saber que la revista alemanya Krimi-Tipp -especialitzada en el gènere criminal- ha publicat una ressenya del meu llibre Les veus del crim.

 

Em sento molt honorada, perquè conec el prestigi i el rigor dels alemanys a l'hora de ressenyar. També sé que estan perfectament al dia de totes les novetats que apareixen, sigui literatura de ficció o assaig, i  que les tenen perfectament controlades i etiquetades.   

 

El text de la ressenya és el següent:

 

Weitere –klassige Veröffentlichungen aus dem Bereich der Romanistik:

Anna Maria Villalonga: Les veus del crim: Converses amb dotze escriptors catalans de noveŀla negra, mit einem Vorwort von Àlex Martín Escribà, 2013, 333 Seiten, Alrevés, 978-84-15900-07-8, € 15,--.

Nach einer kurzen Einleitung werden folgende Schriftsteller interviewt: Agustí Vehí, Jordi de Manuel, Jordi Cervera, Jaume Benavente, Jordi Pijoan, Teresa Solana, Sebastià Bennasar, Andreu Martín, Albert Villaró, Marc Pastor, Pau Vidal, Salvador Balcells.

Wie immer wirkt ein Buch, das nur aus Interviews besteht, auf die Dauer etwas ermüdend; diese werden von Echtzeitkommentaren und –reflexionen der Interviewenden begleitet.

Das Buch gibt einen guten Einblick, wie Schreiber der gegenwärtigen katalanischsprachigen Krimis ticken.

Von Lesern, die am iberischen Krimi interessiert sind, sollte es gelesen werden. Bibliotheken, die größere Bestände zu den Gegenwartsliteraturen der Iberischen Halbinsel haben, sollten es kaufen, insbesondere auch Institutsbibliotheken, die Leseförderung betreiben wollen (was immer das auch sein mag!).

Insbesondere sollte aber der Verlag im Auge behalten werden, der zuvor das herrliche Buch über die mythische katalanischsprachige Reihe La cua de palla: retrat en groc i negre herausgebracht hatte und für den Àlex Martín Escribà die Reihe crims.cat herausgibt, in der eine Reihe der Interviewten vertreten sind (aber auch Dominique Manotti).

 

 

 

 

  

Ja m'imagino que la majoria no llegiu alemany (jo tampoc). La ressenya comença explicant en què consisteix  el volum i citant els autors entrevistats. També considera que és un llibre que dóna una bona visió de la literatura negra catalana actual i que totes les biblioteques l'haurien de tenir. 

Atès que ambdós llibres pertanyen a l'Editorial Alrevés, el text també lloa l'assaig sobre la col·lecció La Cua de Palla, de Jordi Canal i Àlex Martín Escribà. Recordeu que Martín Escribà és, a més a més, el prologuista de Les veus del crim.   

 

En les primers línies el ressenyador comenta que, com tots els llibres d'entrevistes, la lectura de Les veus del crim pot resultar una mica feixuga. No, home, no! Ai, aquests alemanys! Està clar que no han acabat d'entendre l'humor que amara tot el llibre. Tampoc no han pensat que no cal llegir-lo d'una tirada!

 

Res, que estic molt contenta. Crec que en tinc sobrat motiu. No us sembla, negrots? 

Elogi de Crims.cat (s'ho mereixen)

Recordo molt bé quan l'amic Àlex Martín Escribà em va convocar (sembla que faci molt de temps, però suposo que era el 2011) a la primera reunió al voltant de Crims.Cat. Hi havia en Rafael Vallbona, en Paco Camarasa de Negra y Criminal, en Jordi Canal de la Bòbila i la gent d'Alrevés, evidentment. L'Ilya Pérdigo Kerrigan, en Gregori Dolz, en Josep Forment Forment, i ara no recordo si també hi era (però crec que sí) en Roger Clanchet Torra.

Volien explicar el projecte, parlar de la seva viabilitat, ensenyar-nos les primeres cobertes. Jo havia caigut i tenia l'ull morat. Ho recordem sempre. Va ser una tarda memorable, amb unes cervesetes ben fresques en una terrassa de la Barceloneta. Avui Crims.cat ja és una realitat que cada dia té més adeptes i és més coneguda. Crec que ja podem considerar que ha pres el relleu de les antigues col·leccions de novel·la negra en català.

Àlex Martín Escribà està fent una feina magnífica, amb un criteri seriós, permeable, ampli i actual. I la gent d'Alrevés ha apostat per la literatura negra en català sense defallir, sabent que no és fàcil, però amb il·lusió i ganes de créixer. Ara que ja tenim 12 títols (vegeu llista més avall), i tres més en camí (de Rafa Melero, Josep Torrent i Juli Alandes), em sento honorada de formar part d'aquesta història des del principi. Una gran família negrota i catalana. Endavant, nois!

Títols publicats fins ara

Història de mort, d'Andreu Martín

Torn de nit, d'Agustí Vehí

Crònica dels bons trinxeraires, de Mário Zambujal

Pluja negra, de Flavio Soriga

Lluny d'aquí, de Jaume Benavente

El país dels crepuscles, de Sebastià Bennasar

Un habitual de la comissaria, de Dominique Manotti

Remor de serps, d'Agustí Vehí

Aire brut, de Lluís Bosch

El tant per cent, de Rafael Vallbona

L'Ètica, de Sebastià Jovani

Dos metres quadrats de sang jove, de Xavier Aliaga

Per cert, abans d'acabar, què n'opineu de les portades? Oi que són magnífiques i han aconseguit tota la distinció i el segell que es mereix una col·lecció com aquesta? A mi m'encanten.  

Que passeu un bon dijous, negrots.

Un breu relat de Mercè Rodoreda: Flor negra

 

 

Fa temps que no penjo relats en aquest bloc. I no m'agrada adonar-me'n, perquè publicar relats era una de les fites que em vaig proposar quan el vaig encetar. Avui he decidit tornar-hi amb aquesta meravella de Mercè Rodoreda, Flor negra. Un text brevíssim, inquietant, molt fosc. Ple de poesia i de suggeriments per als sentits i l'intel·lecte. Espero que en gaudiu tant com jo, negrots. Aquí us el deixo.

Que passeu un feliç dia.