Fa temps que no penjo relats en aquest bloc. I no m'agrada adonar-me'n, perquè publicar relats era una de les fites que em vaig proposar quan el vaig encetar. Avui he decidit tornar-hi amb aquesta meravella de Mercè Rodoreda, Flor negra. Un text brevíssim, inquietant, molt fosc. Ple de poesia i de suggeriments per als sentits i l'intel·lecte. Espero que en gaudiu tant com jo, negrots. Aquí us el deixo.
Que passeu un feliç dia.
Que passeu un feliç dia.
Sempre he gaudit llegint Mercè Rodoreda. Gràcies pel breu relat de Flor Negra.
ResponEliminaÉs preciós Anna, gràcies.
ResponEliminaL'anònim era jo
ResponEliminaÀngels
Que profund i trist. Suposu que quan ho va escrire, estava desesperada, amb sembla.
ResponEliminaUna abraçade
Carme Luis
Un gran relat sens dubte, d'aquells que no et deixen indiferent. :-)
ResponEliminaMeravellós! Gràcies per fer-nos-el conèixer!
ResponEliminaOstres! Em pensava que havia llegit tots els relats de Rodoreda, però aquest no el coneixia. És superb! Moltíssimes gràcies per penjar-lo!
ResponEliminaHola a tothom.
ResponEliminaJo tampoc no el coneixia. El vaig descobrir gràcies a l'amic Jordi Benavente, que el va publicar a facebook. Aleshores el vaig compartir aquí perquè em va semblar que s'ho valia molt. El trobo vertaderament personal, molt impactant.
Genial i corprenedor.
ResponEliminaFantàstic relat!
ResponEliminaGràcies per compartir!!