Dos metres quadrats de sang jove, de Xavier Aliaga

Dos metres quadrats de sang jove, de Xavier Aliaga, és el número 12 de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat. Aliaga és un autor valencià, circumstància que celebro. Considero imprescindible que la col·lecció, que  pretén esdevenir capdavantera, reculli veus d’arreu del territori lingüístic. De fet, aviat apareixerà un nou títol procedent del País Valencià, signat per Juli Alandes.  

Al resum de la coberta posterior del llibre hi podem llegir: Una narració corrosiva i un retrat sòrdid de la societat valenciana, combinat amb una magistral dosi d’ironia chandleriana, que resulta ˗ara més que mai˗ del tot imprescindible per poder sobreviure i entendre el món que ens envolta.

Em sembla que aquestes paraules no poden resultar més adients. Aliaga ens remet a la brutícia sense escrúpols del món de la política i la societat valenciana, a la qual podríem aplicar la dita, absolutament encertada, de “no hi ha un pam de net”. El crim d’un periodista idealista i conscienciat, membre fundador d’un diari alternatiu amb voluntat d’independència i llibertat informativa, destapa tot un entramat de negocis i d'interessos a quin més sòrdid.

La novel·la està protagonitzada pel recuperat policia negre Feliu Oyono (tan obsessionat pel sexe com tots els detectius clàssics), acompanyat en aquesta investigació per l’agent Amalia Vigarany. Vigarany és, per a mi, el personatge més interessant de la novel·la. Una dona competent i introvertida que arrossega una depressió a causa d’un duríssim passat. La seva història, que finalment podrem conèixer explicada en primera persona, ens manté encuriosits al llarg de tota l’obra.

Dos metres quadrats de sang jove està estructurada mitjançant diverses veus narratives. Aliaga les utilitza per desgranar, des de diferents angles i posicions, els fets i les circumstàncies. També hi juga un paper cabdal una moderna modalitat del gènere epistolar, reconvertit per obra i gràcia d’Internet en entrades d’un bloc que ens van revelant, progressivament, les entreteles de tanta porqueria, de tanta corrupció.

La novel·la és breu (jo crec que susceptible d’algunes pàgines més), àgil i entenedora. Personalment hauria preferit que algunes escenes ˗reportades a través de la veu dels testimonis o de les narracions d’Internet˗ haguessin arribat al lector per via directa. Penso que el gènere ho exigeix, sobretot si hom desitja augmentar la intriga i la tensió. Tanmateix, aquest només és un petit detall en el conjunt d’una novel·la molt recomanable, que en alguns moments m’ha semblat que conté un cert homenatge a Ferran Torrent i que es llegeix en un tres i no res.

Feliç setmana, negrots.