Tenebra, d'Emili Gil

 

Tenebra és un somni del seu autor. És el somni d’un francòfon declarat, gran amant de París i de la cultura francesa, singularíssim coneixedor dels seus artistes i escriptors (especialment del segle xix i principis del xx) que, amb la novel·la, els ha volgut retre un merescut homenatge.

Tenebra és una reivindicació de la tradició del terror i del fantàstic més canònica, més clàssica. I no només francesa, és clar, sinó també d’altres contrades. Ningú no pot obviar noms com el de Poe ˗quin millor exemple!˗, reconegut pioner del gènere.

Tenebra és, encara més, una engrescadora ficció, molt personal, que ens atrapa des de la primera pàgina i que, emparant-se en alguns recursos de la narrativa negrecriminal i de la literatura d’intriga i suspens, aconsegueix travar una història, terriblement macabra i tenebrosa, on no hi falta de res. Fantasmes, aparicions, crims, ambigüitat, símbols, figures estranyes i més d’un calfred.  

Tenebra és una proposta que no s’està de palesar l’erudició del seu autor i que, per tant, se’ns mostra farcida de referències, anècdotes, llegendes, dades històriques, informació bibliogràfica, detalls de la biografia dels personatges (reals o no), curiositats, intertextualitats, saviesa.  

Tenebra és un llibre estimat i mimat, on el seu autor fa un exercici potent. Tot aprofitant alguns dels recursos que li ofereix el seu coneixement de la tècnica de l’escriptura, confegeix un text on es planteja en profunditat la interioritat humana. Qui som? Què volem? Per què ens comportem com ho fem? Per què ens preocupem de coses accessòries i deixem de banda allò que és veritablement important a la vida? El joc del mirall, la inversió de rols i d’universos, la (re)interpretació de la simbologia més clàssica li permeten girar la truita. I així com París pot convertir-se en Sirap (amb un senzill anagrama), així també nosaltres (els humans) podem davallar al món del subsòl (a les catacumbes, a les tombes, allà on són les nostres restes) i assajar la possibilitat d’una existència diferent. Una existència que ens faci més lliures, menys presoners dels altres i de nosaltres mateixos, menys hipòcrites.

Tenebra és l’honest i sincer receptacle de totes les dèries, afeccions, manies, inclinacions, desigs i aspiracions d’Emili Gil.

Però, per a mi, Tenebra sempre serà aquella novel·la tan especial que el seu autor em va fer arribar, amb els ulls plens d’il·lusió, quan encara era només un plec de folis impresos a casa i relligats amb un senzill cuquet de copisteria. Aquella novel·la que vaig llegir, astorada, i sobre la qual vam xerrar, l’autor i jo,  àmpliament i llarga. Aquella novel·la que ara sento molt meva quan la veig convertida en una realitat, en un magnífic volum esplèndidament editat.

Que tingui molta sort i un gran recorregut.

Tu i Tenebra us ho mereixeu. Enhorabona, Emili.

 

Com que a més a més vaig tenir l'honor de presentar la novel·la el passat dia 4 en la companyia del gran Antoni Munné-Jordà, escriptor i especialista en gènere fantàstic i de ciència-ficció, us adjunto tot seguit algunes fotografies. Va ser molt divertit!