Martorell Negre (Un mort i moltes preguntes), de Jordi Benavente

Jordi Benavente (1980) és fill de Martorell, periodista, escriptor... un amant fidel de les lletres, un enamorat de la llengua i de la literatura. Quan em va fer arribar aquest seu llibre, guanyador del XXXVIII Premi Vila de Martorell de prosa 2013, em va desitjar que m’agradés. Tot seguit va afegir que sabia que jo (i cito textualment) seria implacable amb la crítica. Segons va apuntar, és dels que pensa que, a la vida, sempre n’estem aprenent. Amb aquestes paraules, com us podeu imaginar, em va marcar el primer gol. La gent que més m’interessa, de llarg, és aquella que no perd mai la inquietud de saber, la curiositat de descobrir, la voluntat d’aprendre.    

Doncs bé, tu ho has volgut. Benavente, allà va la meva implacable crítica.  

Martorell Negre (Un mort i moltes preguntes) és un text narratiu de 114 pàgines que s’enquadra dins d’allò que coneixem com a non-fiction, novel·la negra de no ficció, que tan gloriosament va inaugurar Truman Capote amb A sang freda. El nostre jove periodista, valent i entusiasta, canvia l’estat de Kansas per Martorell i es posa a treballar. Així, recupera la història d’uns lamentables fets ocorreguts a la seva ciutat el mes de desembre de 1976: la mort mai aclarida d’un indigent que va ser detingut per borratxo i tancat a dormir la mona dins del calabós municipal (una pràctica habitual a l‘època). Malgrat les anòmales circumstàncies del cas, ningú no va moure un dit per resoldre’l i la desgràcia va passar pràcticament desapercebuda. Quasi quaranta anys després, Jordi Benavente topa amb l’expedient i comprèn que, darrere de tants informes policials i judicials, hi ha quelcom per explicar.  

I aquí ho tenim. Ben escrit, ben elaborat. En forma de reportatge i amb un ritme molt cinematogràfic, l’autor ens ofereix una fusió entre el gènere negre, la crònica de successos i el retrat rigorós del Martorell dels inicis de la Transició. Aquest retrat, que es nodreix de diferents fonts, acaba esdevenint una recreació  d’allò que tots (a Catalunya, a Espanya) vam viure. Es converteix en una reconstrucció del passat ˗senzilla però efectiva˗ capaç de sobrepassar la contingència martorellenca i de retornar-nos el record d’una Història (així, amb majúscula) més àmplia.

 

Benavente se situa, estructuralment, a cavall entre tres angles (a voltes semblen quatre) que es complementen molt bé. En primer lloc, la pura crònica. Planteja el cas i ens permet acompanyar-lo en la seva investigació. Assistim a les seves visites, a les entrevistes. Reprodueix en estil directe les converses amb els implicats encara vius, amb la gent que suposadament podia aportar una mica de llum a un afer tan fosc. El mètode resulta atractiu.
A banda, l’autor encara va més lluny. Comparteix en primera persona les seves sensacions, els seus pensaments, de manera que gairebé sentim que som al seu costat, que som ell. La plasticitat visual del llibre és evident, tal vegada perquè en Jordi, digne representant de l’era actual, no pot desempallegar-se del seu bagatge com a espectador de cine i de televisió.     

En segon lloc, la part literària. La imaginació arriba allà on no arriba la documentació. En això consisteix el non-fiction. En aprofitar els recursos de la literatura per ficcionar la realitat i confegir una història que ens atrapi amb la mateixa força que una trama inventada. Es tracta d’emplenar els buits, de dotar de realisme i de versemblança els personatges que van viure, de veritat, la història. Pel que fa a aquesta part, Benavente utilitza un estil gairebé poètic, de vegades una mica ingenu. La seva escriptura és apassionada, però m’ha semblat que, en algun moment, l’ha traït el sentiment de dolor per una mort tan trista, tan injusta.           

I per fi, en tercer lloc i com abans apuntava, la recuperació del passat, el retrat de l’època, la remembrança dels fets històrics, l’evocació de certes notícies, unes locals, les altres generals. Com si muntés un puzle, el periodista ens va situant en aquell final del franquisme ˗just després de la mort del dictador˗ que alguns recordem tan bé. La seva fita, però, no és dur a terme un exercici de memòria. La seva fita és intentar entendre què va passar. Com pot ser que una persona acabés morta de manera tan estranya dins d’unes dependències policials? Com pot ser que ningú no investigués, que no hi hagués cap responsable, que no passés res? La reconstrucció de l’època li serveix a Benavente per treure algunes conclusions, la qual cosa no deixa de resultar una mica paradoxal, perquè ell encara no havia nascut. Encara havien de passar quatre anys perquè vingués a aquest món. Crec que no pot acabar de comprendre com era aquella Catalunya en la qual vam viure.  

 

L’obra de Jordi Benavente posseeix un mèrit indubtable. És plena d’entusiasme i apunta grans maneres. Pel meu gust, ha excel·lit, per damunt de tot, en el següent (i no és cinisme per part meva, sinó realisme): ha aconseguit que un fet certament luctuós, però que, no ens enganyem, era local i de poca volada, ens hagi mantingut atrapats al llarg del total de la lectura.  

Moltes gràcies, Jordi.