La estrategia del pequinés, d'Alexis Ravelo

Fa gairebé un any que el pobre Alexis Ravelo, escriptor canari encantador i pacient, em va dedicar la seva novel·la La estrategia del pequinés, publicada per l’Editorial Alrevés i presentada a la llibreria Negra i Criminal el 4 de maig de 2013, segons podreu llegir en la crònica que vaig publicar aleshores i que us enllaço aquí.  

En aquest gairebé un any, l’encantador i pacient Alexis Ravelo ha consolidat amb força la seva carrera literària i ha publicat una altra novel·la ˗guanyadora (poca broma!) del XVII Premio de Novela Negra Ciudad de Getafe˗ titulada La última tumba. A més a més, si no m’equivoco, aviat apareixerà una altra obra seva que tornaran a publicar els amics d’Alrevés.   

D’altra banda, l’encantador i pacient Alexis Ravelo va venir a Barcelona amb motiu de la BCNegra, on va participar en una taula rodona, i on vam tenir l’oportunitat de veure’ns, xerrar, compartir birres i passar la vergonya (jo) de confessar-li que la seva estrategia del pequinés continuava fent cua.    

Avui puc dir que aquesta circumstància ja s’ha resolt, perquè per fi he llegit la novel·la, que tothom lloava sense recança, i ja puc opinar. Ja puc escriure la ressenya que vaig prometre al pacient i encantador Alexis  Ravelo (gracias, amigo, por ser como eres). 

La estrategia del pequinés s’escau dins del subgènere que podríem considerar de baixos fons, de delinqüència, de mafiosos, del subsòl. Una trama clàssica que entronca amb tota una tradició no només literària, sinó també cinematogràfica. Personatges al límit, alguns per pura cobdícia, d’altres per necessitat, transiten per un món dur i desencantat on tothom lluita per sobreviure. Una història coral que lliga molt bé amb el desencís que ens envolta, amb les dificultats per tirar endavant, amb la brutícia de la societat i de la condició humana.  

La coherència de la trama és excel·lent. No hi ha alts ni baixos, l’acció no decau ni defalleix en cap moment, tot està perfectament travat. La violència en la dosi justa. Les descripcions, també. La prosa, clara i adient. Aplaudeixo sincerament la capacitat de Ravelo per desterrar el superflu, tret important, fonamental, dins del gènere. Tant de bo tots els escriptors ho tinguessin tan clar.

El canari aconsegueix l’essencialitat narrativa. L’estil directe, la claredat expositiva i un llenguatge adequat fan de La estrategia del pequinés un text que enganxa i que s’avé a la perfecció amb les convencions establertes.  

No negaré que el subgènere de baixos fons no és el meu preferit, però en aquest cas m’ho he passat molt bé. Jo crec que això té a veure amb l’amenitat del text, que no s’està d’usar alguns personatges prou arquetípics (això no és ni negatiu ni positiu, és simplement un fet). Tenim la prostituta que acaba enamorant-se del protagonista, el capo, la dona bellíssima i intel·ligent (una certa variant de la femme fatale, que al final dóna la campanada), el que l’espifia des del començament, l’home de confiança del mafiós, el poli corrupte. Els amants de les novel·les i pel·lícules de mafiosos, criminals, matons, traficants i altres espècies en gaudiran moltíssim d’aquest pequinés que ens arriba de Canàries.  

Ara, que ningú no s’equivoqui. Es tracta d’una molt bona novel·la, personal i potent, l’acció de la qual podem extrapolar a qualsevol indret del món. Aquesta característica l’eleva per damunt de contingències de temps i d'espai i la converteix en un text a tenir molt en compte.

Que passeu bona tarda, negrots.