Presentació de "Dibuix a les fosques", de Jaume Benavente

Ahir a la tarda, a la recent recuperada Llibreria Ona (ara instal·lada al carrer Gran de Gràcia), vam tenir el plaer d'assistir a una enriquidora i agradable trobada negra: la presentació de la novel·la Dibuix a les fosques, del barceloní Jaume Benavente. Com molts ja sabeu, es tracta de la segona entrega de les aventures de la policia holandesa Marja Batelaar. No cal dir que  els seguidors de la Marja feia temps que l'esperàvem amb impaciència  i que, per tant, ara ens sentim d'allò més contents. Per si algú vol recordar el primer lliurament, aquí us deixo la ressenya que vaig escriure. El títol del llibre era El quadern de Nicolaas Kleen.  

Acompanyats per la presència sempre càlida de Jordi Fernando i Maria Dolors Sàrries (els editors de Meteora: molt bona gent), una sèrie d'incondicionals no ens vam voler perdre l'esdeveniment. El mestre de cerimònies en aquesta ocasió (com en tantes altres!) va ser en Sebastià Bennasar, simpàtic i ocurrent com de costum. Podeu deduir que tot quedava a casa, tot era entranyable i acollidor. Una tarda bonica, amb un Jaume Benavente exultant, més rialler que mai, molt feliç de veure de nou la seva estimada Marja voltant per aquests mons de Déu.

Com que ens sentíem molt a gust, l'estona es va escolar inadvertidament. El cert és que vam sortir prou tard, perquè el torn de paraula del públic també va ser llarg i productiu. Vam poder comentar força coses. No només de la novel·la en qüestió, sinó també de tot el corpus benaventià, del significat que ell atorga a la seva escriptura, de la complaença que sent en la seva pròpia (i magnífica) intertextualitat...

En fi. No m'allargo més perquè això només és una crònica. Quan llegeixi la novel·la, que serà de seguida perquè no puc suportar l'espera, us prometo una acurada ressenya.

Mentrestant, us deixo amb les fotos. Novel·la negra catalana de qualitat, negrots. Recordeu aquest títol, que s'acosta Sant Jordi.

Martorell Negre (Un mort i moltes preguntes), de Jordi Benavente

Jordi Benavente (1980) és fill de Martorell, periodista, escriptor... un amant fidel de les lletres, un enamorat de la llengua i de la literatura. Quan em va fer arribar aquest seu llibre, guanyador del XXXVIII Premi Vila de Martorell de prosa 2013, em va desitjar que m’agradés. Tot seguit va afegir que sabia que jo (i cito textualment) seria implacable amb la crítica. Segons va apuntar, és dels que pensa que, a la vida, sempre n’estem aprenent. Amb aquestes paraules, com us podeu imaginar, em va marcar el primer gol. La gent que més m’interessa, de llarg, és aquella que no perd mai la inquietud de saber, la curiositat de descobrir, la voluntat d’aprendre.    

Doncs bé, tu ho has volgut. Benavente, allà va la meva implacable crítica.  

Martorell Negre (Un mort i moltes preguntes) és un text narratiu de 114 pàgines que s’enquadra dins d’allò que coneixem com a non-fiction, novel·la negra de no ficció, que tan gloriosament va inaugurar Truman Capote amb A sang freda. El nostre jove periodista, valent i entusiasta, canvia l’estat de Kansas per Martorell i es posa a treballar. Així, recupera la història d’uns lamentables fets ocorreguts a la seva ciutat el mes de desembre de 1976: la mort mai aclarida d’un indigent que va ser detingut per borratxo i tancat a dormir la mona dins del calabós municipal (una pràctica habitual a l‘època). Malgrat les anòmales circumstàncies del cas, ningú no va moure un dit per resoldre’l i la desgràcia va passar pràcticament desapercebuda. Quasi quaranta anys després, Jordi Benavente topa amb l’expedient i comprèn que, darrere de tants informes policials i judicials, hi ha quelcom per explicar.  

I aquí ho tenim. Ben escrit, ben elaborat. En forma de reportatge i amb un ritme molt cinematogràfic, l’autor ens ofereix una fusió entre el gènere negre, la crònica de successos i el retrat rigorós del Martorell dels inicis de la Transició. Aquest retrat, que es nodreix de diferents fonts, acaba esdevenint una recreació  d’allò que tots (a Catalunya, a Espanya) vam viure. Es converteix en una reconstrucció del passat ˗senzilla però efectiva˗ capaç de sobrepassar la contingència martorellenca i de retornar-nos el record d’una Història (així, amb majúscula) més àmplia.

 

Benavente se situa, estructuralment, a cavall entre tres angles (a voltes semblen quatre) que es complementen molt bé. En primer lloc, la pura crònica. Planteja el cas i ens permet acompanyar-lo en la seva investigació. Assistim a les seves visites, a les entrevistes. Reprodueix en estil directe les converses amb els implicats encara vius, amb la gent que suposadament podia aportar una mica de llum a un afer tan fosc. El mètode resulta atractiu.
A banda, l’autor encara va més lluny. Comparteix en primera persona les seves sensacions, els seus pensaments, de manera que gairebé sentim que som al seu costat, que som ell. La plasticitat visual del llibre és evident, tal vegada perquè en Jordi, digne representant de l’era actual, no pot desempallegar-se del seu bagatge com a espectador de cine i de televisió.     

En segon lloc, la part literària. La imaginació arriba allà on no arriba la documentació. En això consisteix el non-fiction. En aprofitar els recursos de la literatura per ficcionar la realitat i confegir una història que ens atrapi amb la mateixa força que una trama inventada. Es tracta d’emplenar els buits, de dotar de realisme i de versemblança els personatges que van viure, de veritat, la història. Pel que fa a aquesta part, Benavente utilitza un estil gairebé poètic, de vegades una mica ingenu. La seva escriptura és apassionada, però m’ha semblat que, en algun moment, l’ha traït el sentiment de dolor per una mort tan trista, tan injusta.           

I per fi, en tercer lloc i com abans apuntava, la recuperació del passat, el retrat de l’època, la remembrança dels fets històrics, l’evocació de certes notícies, unes locals, les altres generals. Com si muntés un puzle, el periodista ens va situant en aquell final del franquisme ˗just després de la mort del dictador˗ que alguns recordem tan bé. La seva fita, però, no és dur a terme un exercici de memòria. La seva fita és intentar entendre què va passar. Com pot ser que una persona acabés morta de manera tan estranya dins d’unes dependències policials? Com pot ser que ningú no investigués, que no hi hagués cap responsable, que no passés res? La reconstrucció de l’època li serveix a Benavente per treure algunes conclusions, la qual cosa no deixa de resultar una mica paradoxal, perquè ell encara no havia nascut. Encara havien de passar quatre anys perquè vingués a aquest món. Crec que no pot acabar de comprendre com era aquella Catalunya en la qual vam viure.  

 

L’obra de Jordi Benavente posseeix un mèrit indubtable. És plena d’entusiasme i apunta grans maneres. Pel meu gust, ha excel·lit, per damunt de tot, en el següent (i no és cinisme per part meva, sinó realisme): ha aconseguit que un fet certament luctuós, però que, no ens enganyem, era local i de poca volada, ens hagi mantingut atrapats al llarg del total de la lectura.  

Moltes gràcies, Jordi.   

 

 

 

La estrategia del pequinés, d'Alexis Ravelo

Fa gairebé un any que el pobre Alexis Ravelo, escriptor canari encantador i pacient, em va dedicar la seva novel·la La estrategia del pequinés, publicada per l’Editorial Alrevés i presentada a la llibreria Negra i Criminal el 4 de maig de 2013, segons podreu llegir en la crònica que vaig publicar aleshores i que us enllaço aquí.  

En aquest gairebé un any, l’encantador i pacient Alexis Ravelo ha consolidat amb força la seva carrera literària i ha publicat una altra novel·la ˗guanyadora (poca broma!) del XVII Premio de Novela Negra Ciudad de Getafe˗ titulada La última tumba. A més a més, si no m’equivoco, aviat apareixerà una altra obra seva que tornaran a publicar els amics d’Alrevés.   

D’altra banda, l’encantador i pacient Alexis Ravelo va venir a Barcelona amb motiu de la BCNegra, on va participar en una taula rodona, i on vam tenir l’oportunitat de veure’ns, xerrar, compartir birres i passar la vergonya (jo) de confessar-li que la seva estrategia del pequinés continuava fent cua.    

Avui puc dir que aquesta circumstància ja s’ha resolt, perquè per fi he llegit la novel·la, que tothom lloava sense recança, i ja puc opinar. Ja puc escriure la ressenya que vaig prometre al pacient i encantador Alexis  Ravelo (gracias, amigo, por ser como eres). 

La estrategia del pequinés s’escau dins del subgènere que podríem considerar de baixos fons, de delinqüència, de mafiosos, del subsòl. Una trama clàssica que entronca amb tota una tradició no només literària, sinó també cinematogràfica. Personatges al límit, alguns per pura cobdícia, d’altres per necessitat, transiten per un món dur i desencantat on tothom lluita per sobreviure. Una història coral que lliga molt bé amb el desencís que ens envolta, amb les dificultats per tirar endavant, amb la brutícia de la societat i de la condició humana.  

La coherència de la trama és excel·lent. No hi ha alts ni baixos, l’acció no decau ni defalleix en cap moment, tot està perfectament travat. La violència en la dosi justa. Les descripcions, també. La prosa, clara i adient. Aplaudeixo sincerament la capacitat de Ravelo per desterrar el superflu, tret important, fonamental, dins del gènere. Tant de bo tots els escriptors ho tinguessin tan clar.

El canari aconsegueix l’essencialitat narrativa. L’estil directe, la claredat expositiva i un llenguatge adequat fan de La estrategia del pequinés un text que enganxa i que s’avé a la perfecció amb les convencions establertes.  

No negaré que el subgènere de baixos fons no és el meu preferit, però en aquest cas m’ho he passat molt bé. Jo crec que això té a veure amb l’amenitat del text, que no s’està d’usar alguns personatges prou arquetípics (això no és ni negatiu ni positiu, és simplement un fet). Tenim la prostituta que acaba enamorant-se del protagonista, el capo, la dona bellíssima i intel·ligent (una certa variant de la femme fatale, que al final dóna la campanada), el que l’espifia des del començament, l’home de confiança del mafiós, el poli corrupte. Els amants de les novel·les i pel·lícules de mafiosos, criminals, matons, traficants i altres espècies en gaudiran moltíssim d’aquest pequinés que ens arriba de Canàries.  

Ara, que ningú no s’equivoqui. Es tracta d’una molt bona novel·la, personal i potent, l’acció de la qual podem extrapolar a qualsevol indret del món. Aquesta característica l’eleva per damunt de contingències de temps i d'espai i la converteix en un text a tenir molt en compte.

Que passeu bona tarda, negrots.

 

  

Elles també maten. Més tele i més premsa.

La repercussió de l'Antologia Elles també maten, com ja he assenyalat en altres posts d'aquest bloc, està assolint un nivell que ens fa molt contents. No parem de fer presentacions, en una mena de tour per Catalunya que ens porta d'un cantó a l'altre de la nostra geografia, però també assistim a clubs de lectura, trobades, entrevistes, reportatges televisius, etc.

En un altre moment penjaré un recull gràfic del tour. Així podreu veure fotos de les diferents autores que ens acompanyen en cada acte i que van variant segons el dia, la seva disponibilitat i la localització. Totes elles sempre entusiasmades, alegres i molt felices d'haver participat.

Tanmateix, avui vull compartir dues altres coses. D'una banda, una bonica entrevista que em van fer per a la publicació Surtdecasa.cat. S'hi tracten diversos temes: la literatura, el meu recorregut, els meus gustos. I, d'altra banda, s'hi promou el fet que demà serem a Valls presentant el llibre. A més de l'editor de Llibres del Delicte, Marc Moreno, i de mi mateixa, hi seran dues grans amigues, companyes d'antologia: Margarida Aritzeta i Mònica Batet. Em fa molta il·lusió repetir amb elles una experiència que ja a Tarragona, la setmana passada, va resultar molt gratificant. 

 

Si voleu llegir l'entrevista, ho podeu fer pitjant aquí damunt.       

 

La segona cosa que comparteixo avui és l'aparició en el programa Via Llibre del Canal 33 d'ahir diumenge 9 de març. Vaig tenir l'ocasió de llegir un fragment del llibre, concretament del meu relat De vegades, l'atzar, i de parlar una mica de les reivindicacions que conté. Espero que us agradi. I que ningú no pateixi. És un fragment molt curtet. M'hi trobareu a partir del minut 15. Però si teniu ganes i temps us recomano el programa sencer. És molt interessant.

 

 

VIA LLIBRE. CANAL 33. MINUT 15. ELLES TAMBÉ MATEN

 

 

Moltes gràcies, negrots.

 

 

 

 

Nota: Es demana ignorar l'error del meu cognom, que comença a ser una constant inevitable (i molt enutjosa) a la meva vida. 

 

Continuo afegint enllaços de ressenyes que arriben.

Aquí hi trobareu la del bloc Cruce de Caminos

I aquí un article al bloc de Llegir en Català

Ressenya de Sebastià Bennasar a la Revista Bearn

Crítica de J. C. Girbés al Diari Levante

Crònica/ressenya del Club de Lectura Cal·ligrama BCN

I suma i sigue, negrots.


 

Exposició fotogràfica de Xulio Ricardo Trigo. Tema: El Valle de Baztán, paisatge d'una trilogia

Ahir l'escriptor Xulio Ricardo Trigo va presentar una exposició de fotografies a Barcelona, a la Llibreria de la Imatge. El tema, la seva magnífica visió sobre El Valle de Baztán, escenari de les novel·les de Dolores Redondo, El guardián invisible i Legado en los huesos. Són les dues primeres entregues d'una trilogia que aviat es completarà. En Xulio em va fer l'honor de demanar-me que presentés l'acte. Evidentment, jo mai no havia presentat una exposició fotogràfica, però vaig intentar fer-ho com millor vaig saber. La trobada finalment va resultar magnífica, plena d'amics, molt gratificant. Us deixo un bonic reportatge gràfic, que segur que us agradarà. D'altra banda, he pensat penjar la meva intervenció, que crec que pot resultar interessant de llegir, perquè fa referència a moltes qüestions artístiques i literàries. Gràcies, Xulio. Gràcies a tots.

  

Per cert, les fotos han estat manllevades dels reportatges de Maria Rosa Duran Albareda, Maria Dolors Sàrries i Coia Valls (gràcies, noies!).  

I alguna del mateix Xulio, no us penseu.

L’art visual, l’art de la paraula i les relacions que poden establir

La història de la creativitat humana sovint s’ha etiquetat i dividit en compartiments estancs. Tradicionalment hem estudiat literatura, pintura, escultura, arquitectura, música... però separadament. Quan érem petits i anàvem a l’escola o més tard a l’Institut, fins i tot a la Universitat, era difícil que les diferents assignatures contemplessin la relació detallada entre totes aquestes disciplines. De manera que el nostre coneixement i la nostra vinculació amb les diferents plasmacions artístiques sempre ha estat parcial, sense tenir en compte suficientment un concepte que avui jo diria que cap estudiós no pot obviar. Em refereixo a la noció d’episteme, sorgida de Plató però reformulada modernament a partir dels estudis i el pensament de Michel Foucault.  

Com sabeu, quan parlem d’episteme ens estem referint al conjunt de coneixements que condicionen la  manera d’entendre i d’interpretar el món en una època determinada. En cada època hi ha un substrat comú, una estructura de pensament pròpia, que compartim tots els territoris d’un mateix entorn cultural i geogràfic. Aquesta manera d’entendre el món queda reflectida en totes les activitats humanes, incloses les diferents formes artístiques. En conseqüència, aquestes formes artístiques estan estretament relacionades i les podríem entendre molt millor si les estudiéssim transversalment. Si ens hi aproximéssim així, sense tantes separacions, sense tants compartiments, la majoria d’aspectes ens quedarien molt més clars. En tindríem una visió global, relacional.

Amb això arribaríem al concepte d’intertextualitat, que normalment apliquem a la literatura en el sentit que cada text, cada obra literària, es construeix a ella mateixa recreant la tradició ja existent. Que no hi ha res nou sota el sol i que tots els textos estan bastits (amb b alta) a partir d’altres textos previs, però versionats o materialitzats de manera diferent.  

Avui em permetré aplicar aquesta idea a la relació literatura-fotografia. És a dir, la meva proposta rau en el fet que també podem parlar d’intertextualitat en un sentit molt més ampli. I diria que més engrescador i més intel·ligent. Un sentit que ens remet a la relació i a la interacció entre diverses formes d’art. Parlem d’influències mútues, d’inspiracions creuades, de circularitat.  

És aquest el factor que podem explorar en aquesta exposició. La literatura ha inspirat la fotografia i, ara, ambdós arts es retroalimenten i s’encomanen les possibilitats d’enriquiment que aporten, recíprocament, els seus diferents llenguatges. La imatge enfront de la paraula. La paraula enfront de la imatge. Imatge i paraula són dos mots que han servit per escriure alguna frase lapidària, del domini públic, que en aquests moments a tots ens ve al cap, però que jo, que sóc amant de destruir tòpics, no tindré el mal gust de repetir.

Perquè em reca fer comparacions. Perquè cada llenguatge artístic es nodreix del codi que li és propi, però amb la mateixa finalitat comunicativa, amb el mateix desig de transmetre sentiments, de fer-nos reflexionar, de generar-nos plaer estètic. Tenim un emissor que vol dir coses i que s’adreça a un receptor àvid de captar aquest missatge. L’únic que varia és el canal, el mitjà d’expressió de què s’alimenta l’emissor per arribar al receptor. 

Des que el Xulio em va demanar que presentés aquesta exposició, no vaig poder evitar de sentir el ressò de les teories de Cortázar al voltant del conte i de la novel·la, als quals compara respectivament amb la fotografia (el conte) i amb el cinema (la novel·la). Evidentment, aquí no estem fent teoria del conte, que és el que pretenia Cortázar. Entre d’altres coses perquè les fotos del Xulio fan referència a una novel·la. De fet, més que a una novel·la. A una trilogia.  

Tanmateix, sí que m’interessa la idea de Cortázar en relació amb el tema de la intertextualitat que acabo d’abordar. Si un dels grans mestres de la literatura del segle XX utilitzava símils i paral·lelismes entre dues disciplines artístiques humanes per explicar les entreteles d’una d’elles, no estava fent altra cosa que el que jo acabo de defensar.  

I així, si em permeteu, llegiré directament el mestre: 

La novela y el cuento se dejan comparar analógicamente con el cine y la fotografía, en la medida en que una película es en principio un "orden abierto", novelesco, mientras que una fotografía presupone una ceñida limitación previa, impuesta en parte por el reducido campo que abarca la cámara y por la forma en que el fotógrafo utiliza estéticamente esa limitación. No sé si ustedes han oído hablar de su arte a un fotógrafo profesional; a mí siempre me ha sorprendido el que se exprese tal como podría hacerlo un cuentista en muchos aspectos. Fotógrafos de la calidad de un Cartier-Bresson o de un Brasai definen su arte como una aparente paradoja: la de recortar un fragmento de la realidad, fijándole determinados límites, pero de manera tal que ese recorte actúe como una explosión que abre de par en par una realidad mucho más amplia, como una visión dinámica que trasciende espiritualmente el campo abarcado por la cámara. En una fotografía o en un cuento de gran calidad se procede inversamente, es decir que el fotógrafo o el cuentista se ven precisados a escoger y limitar una imagen o un acaecimiento que sean significativos, que no solamente valgan por sí mismos, sino que sean capaces de actuar en el espectador o en el lector como una especie de apertura, de fermento que proyecta la inteligencia y la sensibilidad hacia algo que va mucho más allá de la anécdota visual o literaria contenidas en la foto o en el cuento. 

Tampoc no he pogut evitar (ja em perdonareu!) recordar un magnífic relat de Josep Maria Espinàs, quan encara escrivia ficció, intitulat Fotografieu els pobres. Està inclòs dins del recull de contes Varietés i us el recomano vivament. Fa referència a un home que, per participar de manera original en un concurs de fotografia sobre tema ciutadà, se’n va a una barriada de barraques a fer fotos als pobres. Els pobres surten de tot arreu, l’envolten en nombre creixent, el segueixen, esdevenen una multitud que ell creu perillosa. Li agafa molta por, por que li facin mal, que li vulguin robar la càmera, que l’agredeixin. Però al final l’únic que passa és que tota aquella gent només volen sortir a les fotografies amb una il·lusió infantil absolutament entendridora. Volen quedar fixats per sempre, volen demostrar que han existit. Realment, se’ns fa un nus a la gola, però la plasticitat visual del conte és indiscutible. I ens indica que la fotografia pot ser molt útil. Pot ser un arma social, un testimoni, un remei contra l’oblit.

La fotografia sempre m’ha subjugat, tot i que he de reconèixer que sóc molt maldestra. Potser per això admiro tant la paciència i l’encert de la gent que ho sap fer bé. M’entusiasma la possibilitat de captar un instant, només un instant. De deixar aquest instant, fugisser com la vida, immortalitzat per sempre de manera artística. Per a mi és un gran motiu de plaer estètic, realment.  

Per això admiro tantíssim la feina del Xulio. Ja em disculpareu que no hagi parlat gaire dels paisatges de les novel·les de Dolores Redondo, però m’estimo molt més que ho faci qui no només els ha visitat, sinó qui també els ha enquadrat amb una càmera per convertir-los en obres d’art. 

La maleta sarda, de Margarida Aritzeta

Els malalts de lletraferidura estem submergits perpètuament en un enorme maremàgnum lector. Hores i hores de devorar pàgines ens han dotat d’un bagatge que creix cada dia i que, per descomptat, és personal i absolutament intransferible. Tots tenim el nostre gust particular, les nostres inclinacions, però sempre sabem reconèixer una bona novel·la. Aquest reconeixement  representa, ja d’entrada, un bon motiu de felicitat: la promesa d’un gaudi segur. En canvi, allò que no resulta tan habitual és la sensació que la bona novel·la ens l’han escrit expressament, com si l’autor ens hagués endevinat totes les preferències, com si ens hagués encarregat un vestit tallat i confeccionat a mida. Quan això passa, els malalts de lletraferidura ens sentim transportats per una eufòria difícil d’explicar.

Aquesta és la sensació que, ni més ni menys, he experimentat amb La maleta sarda, de Margarida Aritzeta, publicada per Columna l’any 2010.

La maleta sarda no és una novel·la negra, però s’empara en molts dels recursos del gènere per construir la història. Fa de mal definir, però podríem atribuir-li adjectius com misteriosa, enigmàtica, intel·ligent, suggeridora, refinada, culta, ben documentada, intrigant, tendra, estilísticament potent. Fins i tot presenta alguns fragments decididament poètics. Posseeix tots els ingredients que necessita un lector sensible i exigent, amb una excel·lent construcció dels personatges (en certa manera és, abans que cap altra cosa, una novel·la de personatges) i una acurada recreació dels ambients.

A La maleta sarda, ficció polièdrica que arrenca amb un crim i que es basteix al voltant de la recerca d’un llibre antic i molt valuós, el ritme no decau mai, però l’autora es pren el seu temps. Com que el gruix de l’acció té lloc a Sardenya, m’atreveixo a considerar que el to de la novel·la és plenament illenc. Ja sabem que, en qualsevol illa del món, la cadència de la vida batega amb un compàs propi, especial. L’esdevenir del temps adquireix un ritme alentit, diferent, únic. Com una troca que es cabdella i es descabdella, el misteri atrapat entre les pàgines del llibre ens va atrapant també a nosaltres, en porta endavant i endarrere, ens genera incerteses, ens fa dubtar. Hi ha una ben trobada ambigüitat en La maleta sarda, un punt boirós que ens insinua els secrets ancestrals, sovint silenciats, d’un territori fosc, ancorat en el passat, cruel i salvatge.       

 

 

Margarida Aritzeta sap conjuminar a la perfecció les diverses peces del seu trencaclosques. Sense deixar de petja un sentit de l’humor molt ben dosificat, imprescindible per fer versemblant el conjunt, ens aboca al factor mediterrani i sensual de la història. Així, s’entreté plàsticament, gairebé mantenint-nos dins d’una constant sinestèsia, en la cultura gastronòmica, la bellesa del paisatge, la voluptuositat carnal. Al mateix temps, els valors intel·lectuals, les referències erudites, el delit per la música i, per damunt de tot, per la literatura i els llibres antics, atorguen a la història una dimensió culta que es complau en generar un refinat plaer estètic. La maleta sarda conté també una reflexió metaliterària. Aprofitant la seva formació, Aritzeta planteja coses. S’interroga (i ens interroga) sobre el sentit de la literatura, sobre el procés de l’escriptura, sobre la tasca científica de l’investigador, sobre el valor de la paraula, dels llibres, dels manuscrits. La conjunció aconsegueix demostrar que el gaudi dels sentits i el conreu de l’intel·lecte no necessàriament transiten per camins diferents.   

Enmig de tot això, un conjunt de personatges, d’una gran varietat, representen tots els papers de l’auca. Els viatges Perpinyà-Barcelona-Sardenya demostren la importància que en la literatura posseeix una bona tasca de documentació. I, per damunt de tot, una intel·ligent simbiosi entre realitat i ficció, entre passat i present, entre història i llegenda donen vida a una trama inoblidable, que ens entafora dins les entranyes d’una Sardenya feta d’atavismes obscurs, drames rurals, enemistats entre famílies, revenges i morts.

No us deixeu perdre aquesta joia, negrots. Us encantarà.