La noia d’Aberdeen, del periodista Quim Aranda, és una novel·la que,
sense que hom ho pugui suposar en iniciar la lectura, aconsegueix sorprendre
favorablement a mesura que avança, en especial si tenim en compte que es tracta
de la seva primera incursió en la narrativa negra i en l’opció de la llengua
catalana. Dit d’una altra manera, La noia
d’Aberdeen posseeix algunes connotacions d’òpera prima. I, des d’aquest
punt de vista, podem afirmar que l’autor se’n surt prou bé.
Aranda aposta per una ficció de
tall clàssic, narrada senzillament però de manera efectiva, que és capaç de mantenir
la intriga i de satisfer les expectatives d’un ampli sector d’afeccionats al
gènere. Fins i tot s’atreveix amb un protagonista-detectiu privat, a hores d’ara
una veritable gosadia si parlem de novel·la seriosa. No cal explicar que la professió
de “perdiguer”, en nom de la versemblança, ha caigut en desgràcia. Tots sabem
que, en l'actualitat, les investigacions dels delictes de sang pertanyen de manera exclusiva als
cossos de seguretat dels diferents països. No obstant això, Aranda planteja una
trama en la qual la participació del seu detectiu funciona amb total
credibilitat.
L’acció de la novel·la se situa
en el nostre passat més recent, en els dies previs a la celebració de la Via
Catalana de l’onze de setembre de 2013. Enmig de l’enrenou imperant i dels
estira-i-arronsa entre el govern de la Generalitat i el de Madrid, es produeix
l’assassinat d’un professor escocès ˗expert
en els processos d’independència de les nacions sense estat˗ que treballava com assessor
del govern català. La seva tasca consistia en explorar l’encaix dins la Unió
Europea d’una hipotètica Catalunya independent. Pel que fa a l'argument, no explicaré res més, que ja massa coses diuen les contraportades dels llibres.
Resulta obvi que, amb aquest
escenari previ, qualsevol pot pensar que La
noia d’Aberdeen és un nou producte de circumstàncies, d’aquests que es
complauen en endinsar-se en la conjuntura política actual per especular,
posicionar-se ideològicament o simplement aprofitar la tirada del tema. Sortosament,
aquest no és el cas, ja que Aranda, per damunt d’una novel·la de crítica social
o d’indagació històrica, ha escrit simplement una novel·la. A seques. I això,
com a lectors exigents, és el que més ens hauria d’atreure. L’autor ha sabut conjuminar a la perfecció un marc real que tots
coneixem i que, sens dubte, ens preocupa, amb una ficció criminal que s’emmiralla
en una llarga tradició, que s’entreté en la construcció d’uns magnífics
personatges i que es resol de manera perfectament canònica, fins i tot deixant
la porta oberta a noves entregues o a unes certes especulacions envers el
futur.
No ens equivoquem. No estic dient
que Aranda no sigui crític amb la realitat social més immediata. Ho és. I molt.
De fet, no té pèls a la llengua a l’hora de posar damunt la taula tots els
tripijocs del poder. Fins i tot una part del desenllaç està directament relacionada
amb un dels cossos policials de l’Estat espanyol. Tot establint un explícit
paral·lelisme entre el procés d’Escòcia i el de Catalunya, l’autor reflexiona i
ens mena a la reflexió. Ho fa, endemés, de manera molt elegant, sense
estridències ideològiques, amb un inequívoc regust conciliador. No debades el
seu protagonista, Manuel Latorre, és fill d’immigrants andalusos, de la mateixa
manera que també ha nascut a Sevilla un dels personatges secundaris més savis i
entranyables, l’ancià Rafael Marzà.
Tanmateix, com a lectora que espero
ser competent, intueixo que el marc de la realitat és només un escenari. Per
aquest motiu advoco per fer una lectura prou distanciada del vessant polític i social
de la novel·la. Sé que alguns pensaran que Aranda no es mulla prou, però
aquesta mirada em sembla reduccionista i pobra. La imparcialitat i l'objectivitat sempre són signes d'intel·ligència. Aranda demostra allò que els
experts defensen. És a dir, que el negre actual funciona com a gènere realista,
social i de denúncia. Però també demostra ˗tot i ser periodista, o tal vegada per això˗ quelcom més: que el seu
màxim interès, com a novel·lista, no és fer una crònica, sinó aprofundir en la psicologia
dels personatges, en les relacions que s’estableixen entre ells, en la
incidència del passat en les nostres vides, en les necessitats humanes. En la nostra
naturalesa.
Tot emparant la construcció del seu
detectiu en alguns recursos altament codificats (el pare malalt, el correlat objectiu
de les maquetes de trens, el loft, la solitud, el desencís existencial), Quim
Aranda ens recorda (moltes gràcies!) que la literatura mai no ha de deixar de
ser, per damunt de tot, la recreació d’una bona història.
Serà una lectura apassionant. Gràcies Anna!
ResponEliminaJa m'has enganxat amb la ressenya!
ResponEliminaAquesta sí, a la llista, gràcies Anna, per tot!
Tura
Doncs, mira, m'interessa. Segons la teva ressenya, sembla ser una noveŀla honesta, i l'honestedat, literària o no, sempre m'atrau. També m'agrada el que comentes al final, que la literatura ha de ser una bona història, i això aconsegueix Aranda. I em crida l'atenció que hi hagi un detectiu creïble. Francament, començo a estar tipa de tants policies.
ResponEliminaQue interessant!!
ResponEliminaApuntat!
Gràcies!!
Sí, no us en penedireu. A més, l'autor ja ha anunciat que hi haurà continuació...
ResponEliminaA mi m'ha agradat molt, tant la trama de l'assassinat, com els personatges molt ben treballats. El moment politic m'ha semblat molt adient, molt ben explicat. M'ho vaig passar pipa, la veritat. Espero la continuació!
ResponElimina