El llenyater, de Michal Witkowski

El llenyater, del polonès Michal Witkowski, és una de les novel·les més sui generis que he llegit darrerament. I no només pel poc contacte que, des d’aquí, tenim amb la literatura procedent de Polònia, sinó perquè la narrativa de Witkowski resulta diferent i molt personal. Al meu entendre, l’autor palesa una clara intenció: donar vida a un corpus que es defineixi per un estil i unes característiques pròpies.  

He indagat una mica al voltant de la seva figura. Entre d’altres motius, perquè el pròxim dia 8 presentaré la novel·la a la Llibreria Antinous de Barcelona. Però també perquè, òbviament, se’m feia difícil confegir una ressenya seriosa d’una obra d’algú tan desconegut. Malgrat que sempre defenso (els meus alumnes ho saben molt bé), que hem de ser capaços d’analitzar l’obra literària basant-nos únicament en el text, en aquest cas no m’ha semblat possible. I és que allò que fa Witkowski, a banda de compondre una ficció novel·lesca més o menys negra (jo crec que simplement negreja una mica) i de descriure magistralment la societat polonesa actual, és remuntar-se al canvi sofert després de la caiguda del règim comunista i, anant encara més lluny, a les rèmores que encara s’arrosseguen de la Segona Guerra Mundial. Les relacions de Polònia amb els alemanys, però també amb els danesos, suecs, noruecs (és a dir, amb els països de l’entorn), resulten per a nosaltres, ignorants del tema, una font de sorpreses.

Michal Witkowski (Wroclaw, 1975) és un autor gai molt conegut a Polònia. Un escriptor de moda, bastant mediàtic, que podem definir ˗també des de la crítica˗ com la gran estrella de la literatura polonesa actual. Diria que estem parlant d’un representant de la cultura queer, algú que reivindica la seva condició d’homosexual sense voler caure en el tòpic que la mateixa condició, tradicionalment, ha originat. Les seves novel·les han obtingut un gran èxit i han estat traduïdes a un bon nombre de llengües, incloses el català i el castellà. A Polònia, per tant, el tenen en un alt grau de consideració. És molt conegut.

 

Sens dubte, El llenyater presenta un embolcall original estructuralment i estilísticament, però sense caure en estridències ni exageracions. El protagonista és Michal Witkowski (un divertit alter ego de l’autor que posseeix les seves mateixes característiques físiques, professionals i intel·lectuals i que té la mateixa opció sexual: és a dir, es tracta d’ell mateix), el qual  viu uns jornades delirants en un complex turístic de platja que, a causa de l’època de l’any (la tardor), es troba totalment buit, absolutament solitari. A partir d’aquí, assistim al desplegament d’una història estrafolària i surrealista que no revelaré i que només és un pretext. L’excusa que empra Witkowski per fer, sense pietat, allò que deia la meva àvia: “riure’s del mort i de qui el vetlla”.

Des de la paròdia, la burla i una certa nostàlgia continguda, Witkowski dissecciona el passat i el present d’un país que ha anat i va a la deriva, massa emmirallat en els altres, massa dominat pels altres, amb poques possibilitats de respirar. L’autor es carrega moltes coses, però ho fa amb elegància, amb una finíssima ironia ˗no exempta d’amargor˗ que palesa alhora tolerància i esperit crític. Hi ha molts aspectes en El llenyater que no podem captar a causa del nostre desconeixement (si més no el meu) de la història, la cultura i la societat polonesa. Algunes de les nombroses referències culturals i literàries són locals i ens obliguen ˗com a lectors actius˗ a consultar constantment el Sr. Google. Tanmateix, Witkowski també ens recorda que vivim en un món globalitzat, de manera que sí que podem reconèixer moltes altres de les seves al·lusions (televisives, literàries, cinematogràfiques...). 

 

Alguns crítics han comparat Witkowski amb Witold Gombrowicz, el gran novel·lista i dramaturg nascut a Polònia el 1904 i mort a França el 1969. No estic prou capacitada per jutjar-ho, però sé que Gombrowicz conreava una literatura que pouava en l’absurd i la paradoxa i que es complaïa en la penetrant anàlisi psicològica. Des d’aquest punt de vista, crec que és possible trobar en Witkowski un seu seguidor, ja que resulta innegable la seva demolidora anàlisi de la naturalesa humana. Hi ha a la novel·la (per a mi un pèl massa extensa) alguns personatges antològics, indefensables, insalvables. Però Witkowski també exhibeix una gran tendresa a l’hora d’acceptar les febleses humanes, de defensar la natura, de descriure els animals. Enmig d’un exercici que fluctua entre la desmitificació, la metaliteratura, el canvi de veus narratives i la burla generalitzada de la societat passada i present, del món de la cultura elitista i esnob i d’ell mateix, l’actual noi mimat de la narrativa de Polònia ens aboca a una lectura extravagant que ens provoca el riure, però que, al mateix temps, ens desassossega profundament.   

I fins aquí arribo. Si voleu saber més, no us perdeu la meva presentació el dia 8 a la Llibreria Antinous de Barcelona, carrer Josep Anselm Clavé, núm. 6.

Que passeu un bon dissabte, negrots.