Després d’El pit-roig, Nèmesi, L’estrella del diable i El redemptor, ara ens arriba
la cinquena novel·la de Harry Hole, aquest incombustible policia d’Oslo que té
el cor robat a una bona massa de lectors.
Sens dubte, el seu creador, Jo
Nesbo, s’ha consolidat com un dels grans de la novel·la negra actual. Lluny de
la carrincloneria costumista d’algunes (no totes) de les seves col·legues sueques
(ja coneixeu la meva al·lèrgia, per exemple, a algú com Camilla Läckberg),
Nesbo és un autor nòrdic que ha estat capaç d’alenar un univers propi, sòlid i potent,
carregat de personalitat. El noruec és
un excel·lent narrador i domina la tècnica del gir inesperat, la intriga i el
suspens. Excel·leix a l’hora de crear atmosferes i d’implicar el lector en les
peripècies dels personatges. Les seves trames, molt ben travades, són dures i
macabres, extremadament imaginatives.
En contra d’allò que ha afirmat
gran part de la crítica, per a mi El
ninot de neu no és la millor entrega de la sèrie. Amb tots els respectes, l’impacte
que em va causar El pit-roig no l’he tornat
a experimentar. Evidentment, aquesta és una sensació personal, que entenc que
no tothom comparteixi i que té a veure, bàsicament, amb la versemblança. El pit-roig em va semblar més creïble, infinitament
més. I ens mostrava un Harry Hole encara desvinculat dels personatges de la Rakel
i de l’Oleg, que, al meu entendre, han fet a la nissaga més mal que bé.
I és que, a partir de la relació que
el protagonista estableix amb ells, la seva presència en la construcció dels
casos posseeix una importància excessiva. No m’agrada que sempre hi estiguin
implicats d’una manera o d’una altra, no m’agrada l’oportunista tria de l’assassí
de la novel·la (no puc explicar res més), no m’agraden aquests finals d’acció
hiperbòlica (com va passar a L’estrella
del diable) més propis d’un thriller de Hollywood que d’una ficció europea
(i nòrdica) de la qual ˗si
més no jo˗ n’espero
més realisme i contenció.
Tot llegint el desenllaç d’El ninot de neu, vaig recordar una
conferència sobre Henning Mankell a la qual vaig assistir fa temps (llegir aquí). Aquell dia, algú va comentar que Mankell no se’n sortia gaire amb els
finals de les seves novel·les negres (evidentment, parlàvem de la nissaga
protagonitzada per Kurt Wallander). Amb el pas del temps i moltes més lectures,
m’adono que no hi estic en absolut d’acord. Els casos de l’enyorat Wallander es
tancaven discretament, sense tanta espectacularitat, a voltes en l’ombra més
absoluta. Però és que així deu ser, en la vida real, gairebé sempre. I a mi em
semblaria molt millor. Em permetria considerar que la versemblança i el decòrum,
la volada, en una paraula, de la literatura de Nesbo, són més grans; que l’autor
no cau en fàcils concessions a la comercialitat.
Com tots els altres títols, El ninot de neu també és una obra molt
extensa. Més de 500 pàgines. Voleu dir que cal? Ja sabeu que jo valoro molt la
concisió i la brevetat. Tret de casos molt concrets, em sembla un plus. Per tant,
uns quants fulls menys a mi m’estarien molt rebé.
Que ningú no es pensi, però, que no
he gaudit de la novel·la. M’ha agradat força. I en especial advoco per un
personatge com en Harry. Adoro els antiherois torturats i depressius, decididament
humans, amb vicis, aire displicent i capacitat privilegiada per resoldre els crims.
De la corda de Martin Beck, Erlendur Sveinsson, Kurt Wallander o Marc Sergiot,
Harry Hole s’escau perfectament dins d’aquesta categoria. Només em sobra aquesta
mena d’enamorament de col·legial envers la Rakel de marres. Si ella no hi fos, en
Harry seria un personatge rodó.
Estic d'acord amb una cosa que dius del final que no comento per no espoilejar, però jo vaig disfrutar molt amb aquest llibre i, en alguns moments, m'hi vaig ben emocionar.
ResponEliminaCom que vaig al revés ara em falten El pit-roig, Nèmesi i L'estrella del diable. Per les teves referències del primer, ja tinc pressa per llegir-lo.
Jo també enyoro en Kurt Wallander.
Una abraçada.
Àngels
Gràcies Anna per la teva crònica. N’he pres bon nota.
ResponEliminaLa tinc comprada i "en capilla". Ja tinc ganes de llegir-la!
ResponEliminaNo he llegit les anteriors, però suposo que no es imprescindible, tampoc....
Es pot llegir de manera independent sense cap problema, tot i que jo sempre sóc partidària d'anar per ordre. Però res, podeu llegir-la. No passa res.
ResponEliminaNo puc dir gaire perquè no he llegit res de Jo Nesbo i si sé qui de qui es tracta és per les teves ressenyes (al Canadà no se'n parla gens ni he vist mai cap noveŀla seva a les llibreries), contrariament a Henning Mankell que sí és força conegut, tot i que la noveŀla negra nórdica en general no té gaire èxit. En qualsevol cas, la teva ressenya és molt interessant de llegir.
ResponElimina
ResponEliminaTampoc he llegit res d'en Nesbo, no sabia pas que fós nordic. Sembla que la Rakel ho espatlla una mica... ai les dones!
Gràcies per la ressenya Anna!
Tura
Sembla que aquest ninot de neu,serà dolent.
ResponEliminaGràcies per la crònica, Anna !
Carme Luis
Molt bé, Anna Maria , per la teva sinceritat i, com sempre, la gran ressenya que en fas.
ResponEliminaJo no l'he llegit, però sí que me l'ha comentada el meu marit. Tant el criteri del meu marit com el teu coincideixen. Quan pugui el llegiré.
Una abraçada
I a mi que em sembla que a Nesbo de vegades se li'n va una mica l'olla en els girs insperats i en l'afany per sorprendre? el Pitroig em va encantar, però les altres novel·les m'han semblat, a part de molt ben escrites i d'un ritme molt ben estudiat, més aviat tramposes. baja, és només una opinió, Però m'ha vingut de gust compartir-la.
ResponEliminagràcies pel bloc!
Sí, una mica és le que jo dic. Jo no he vist gens clara la identitat del culpable d'aquesta. Per el motiu que tu dius, una mica agafat pels pèls.
ResponElimina